«Coronats de llarga boga»

       

Romanç que escrigué Fontano embarcat, caminant per lo riu Mossa

       Coronats de llarga boga
       los ja decrèpits cabells
       (en lloc de corals marítims,
4
       de verdes canyes coberts),
          tragué lo cap venerable
       lo riu Mossa quan sabé
       que torbaven proes tantes
8
       son diàfano corrent;
          però, com los estendards,
       de l’aire aplauso parler,
       li digueren les insígnies
12
       del gran monarca francès,
          isqué a venerar los lliris
       sobre un carro, lo més bell
       que per Fabis o Pompeios
16
       Roma en sos triümfos véu.
          Era una conxa lo carro…
       («Oh, poeta impertinent!»,
       direu mos amics. «Com pot
20
       la conxa sofrir tant pes?»;
          però poc sabeu d’històries
       si de Venus no sabeu
       que al nàcar d’una petxina
24
       tingué bressol i vaixell).
          Sis barbs baios, cabos negres,
       tiraven lo carro excels;
       era l’auriga un tritó
28
       i una anguila lo flagell;
          pies, remuntades truites,
       ab salmons per cavallers,
       feien corona circumstants,
32
       i relíquia, los brochets.
          Quanta turba de sirenes
       en les trones transparents
       d’Amor cantaven la pàssia
36
       ab enganyadores veus!
          Sirenes: seminereides
       (tan blanques que el riu mateix
       pensà que sa neta espuma
40
       s’era convertida en neu)
          que al Carnestoltes semblaven
       tant per sa forma insolent
       com per començar en carn
44
       lo que es rematava en peix.
          Entre estes, lo pare Mossa,
       fent índice del trident,
       centro d’escamosa cúria,
48
       alçà la caduca veu:

      «Mirau, nimfes hermoses,
      volant tanta bandera
on les flors resplendeixen generoses,
52
flors que propaguen, en l’adversa zona,
del Júpiter francès sacra corona;
mirau per cristal·lina vidriera
als dos ambaixadors que, ab nova glòria,
56
sobre els llorers marcials de sa victòria
sol·liciten pacífica olivera;
      mirau aquesta armada
dels canons, de les plomes artillada
60
mentres suau tranquil·litat observa
Marte, dormint en braços de Minerva.
Aquella que advertiu primera barca
és del comte d’Avós, un jove il·lustre,
64
de qui los costums càndidos retrata
blanca paloma sobre creu de plata,
al qual envia lo francès monarca
perquè ensenye ab política ciència
68
nàixer, ans que les canes, la prudència.
De Monsiur de Servien és la segona,
noble ab les lletres, docte ab la noblesa,
generós esplendor de la francesa
72
que, ab virtut i eloqüència peregrina,
venç los sentits i els ànimos domina.
Madama de Servien, nova Bel·lona,
entre la pau vos fa guerra severa,
76
si no del Termodont clara amazona,
soberana deidat d’esta ribera.
Què molt, si de trofeos la corona
Amor, que de sos ulls los raigs venera
80
      i, vent-la vencedora,
tem sos ardors i sa bellesa adora!
Mirau també a Monsiur de Fontanella
surcar ab altra barca esta ribera
84
i tremolar a l’aire altra bandera
perquè s’aclamen en remota zona
barres de Catalunya i Barcelona
i resten, ab l’honor de ses empreses,
88
quatre columnes de les flors franceses.
A l’aire dóna altra bandera ufana
Monsiur de Castro, que a Münster navega
en honra de sa pàtria lusitana;
92
mirau en mos cristalls, nimfes divines,
de Portugal les venerades quines.
La joventut francesa, generosa,
en altres quatre barques dividida,
96
galant concorre a aquesta empresa hermosa:
oh, quant Narciso son retrato mira!,
oh, quant Adonis tristament sospira
      per Venus amorosa
100
      que ab pena tanta deixa!
      (Ensenyarà sa queixa
que de l’ausència los ardors ignora
qui pensava olvidar lo bé que adora.)»

104
          Callà lo músic decrèpit
       d’un grave cadarn ofès,
       deixant cantar les sirenes
       entre serenes i fred.
108
          I una, la més socarrona,
       quan altres ab dolça veu
       de França cantaven laudes,
       tals matines me digué:
112
          «Ai, pobre pastor Fontano:
       quin astre te converteix
       de pastor en peregrí
       i de peregrí en barquer?
116
          Qui et fa seguir ab ta musa
       lo so desigual dels rems
       ab què mendigues aplausos
       de peregrí i de flamenc?
120
          I al fi, no content d’ofendre,
       líric infeliç tant temps,
       les nimfes del Llobregat
       ab veu ronca, ab cant funest,
124
          véns a profanar del Mossa
       los caudalosos corrents,
       on, ab la veu i color,
       peix i no cisne pots ser.
128
          Si vols ésser font sonora
       mira que en lo curs violent
       tanta atrevida fonteta
       lo nom i la vida perd.»
132
          «Valga el diantre la sirena!»,
       diguí entre mi. «D’on ha tret
       mal·lograda fuentencilla
       per mal·lograr mos accents?»
136
          Volguí provar, per venjar-me,
       en justa còlera encès,
       si del tomístic vexamen
       restaven alguns acerts,
140
          però ella, advertint mes ires,
       en quant a dona temé,
       com a nereida fugí,
       i m’escapà com a peix.
144
          Mirau què gentil descans,
       mos amics, per un ausent,
       que sols per les vostres cartes
       guarda algun gust de retén.
148
          Mes no importa aquell vexamen,
       sols vosaltres no em vexeu:
       del que aquí serà folgança
       ací fou divertiment.

Resum

Tercer poema del cicle de Münster (veg. «En lo bullici inquiet» i «Ja m’aguarda altra ribera»). En aquest poema-epístola, que cal situar en el moment en què la comitiva francesa, catalana i portuguesa, naveguen el riu Mosa cap a Münster, hi intervenen tres veus: la del poeta, la del riu Mosa i la d’una sirena. En la primera part es descriu el riu Mosa segons el tòpic clàssic del déu-riu en el moment que els vaixells de l’expedició francocatalana solquen les seves aigües; després, pren la paraula el riu, que explica quina és la composició d’aquesta expedició: els ambaixadors francesos i els delegats català i portuguès, respectivament; finalment, a través de les veus d’una sirena i del propi poeta, Fontanella ironitza sobre la seva condició en aquell moment, rememora la seva participació en el certamen a Sant Tomàs d’Aquino (celebrat a Barcelona poc temps abans de la seva partida) i els amics absents.

Mètrica

Romanç + silves (v. 49-103).

Testimonis

A p. 164-166; B4 p. 126-128; B5 f. 252v-256; B12 f. 98v-100; C p. 188-191; I2 f. 107-108v; L4 p. 290-292; R p. 283-287; V2 f. 135v-137v.

Rúbriques

A: Altre romans que escrigué caminant per lo riu Mossa
B4: Romans que escrigué Fontano embarcát en lo Riu Mossa
B5: Altre romans que escrigue caminant per lo riu Mossa
B12: Altre romans que escrigue caminant per lo riu Mossa
C I2: [sense rúbrica]
L4: Romans que escrigue fontano en lo Riu Mossa, embarcat
R: Romans que escrigué Fontano embarcat caminant per lo Riu Mossa
V2: altre romans que escrigue caminant per lo riu mossa

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R. Corregim els errors dels v. 10, 27, 28, 39, 47, 89, 107, 121 i 149.

Referències bibliogràfiques

Rubió (1956: 569 i 573); Valsalobre (2008: 81); Miralles (2016) [en premsa]; Miralles (2015a) [en premsa]; Miralles (2015b: 204).