«Ínclita, excelsa Lise generosa»

       

Retrato impossible


Ègloga de Fontano a una hermosura

«Ínclita, excelsa Lise generosa,
august blasó de ta prosàpia il·lustre,
que, en l’isla fortunada
4
on Tetis cristal·lina (i no espumosa)
ab flors i fruits corona i fertilisa
(mes no ab coral i perles) la campanya,
càndida resplendeixes Citerea,
8
de tres Gràcies fecunda i dos Cupidos
(nobles retratos de ta noble idea,
àguiles de virtut tan remuntades
com esteles del sol de ta bellesa),
12
escolta favorable ma tristesa.

»I tu, cor adorable de ma vida
i de mon cor (que és teu) vida adorada,
divina, sospirada Elisa mia
16
(mes ai, no: mia no, mes sospirada,
en qui virtut, ingeni, gentilesa,
gràcia, valor, agrado i bisarria
dos belleses componen soberanes
20
que adora i no comprèn Naturalesa),
escolta llastimada ma tristesa.

»I vosaltres, oh nimfes amoroses
que il·lustrau abrasant eixa campanya
24
ab flames, si temudes, aplaudides
(apacible Rosaura venerada,
amable Cèlia, Anarda celebrada,
Amaril·lis suau, Nicàsia bella,
28
Teresinda gentil, gallarda Isbella),
oh Gràcies que seguiu sempre ditxoses
la dolça Gràcia que a mon cor anima,
referiu-li ma tràgica firmesa,
32
si escoltau, més benignes, ma tristesa.

»Nereides generoses catalanes,
que del mar turbulent de Barcelona
la tormenta evitàreu alterada
36
quan del clar Llobregat per la ribera
gosau de Tetis la ditxosa esfera
que d’aplausos alegres vos corona
(oh Nimfa fortunada,
40
àngel i perla en nom i gentilesa;
Eurila bella, cèlebre Denisa),
a la divina Elisa
lo constant referiu de ma firmesa,
44
si escoltau, generoses, ma tristesa.

»Sirenes i napees orgulloses
de l’orgullosa Sena
(divinitats pintades,
48
de falses puntes vanament armades,
que, altives o envejoses,
negau al Sol la freda gallardia,
conformant ab la Lluna la bellesa),
52
escoltau admirades ma tristesa
i celebrau la causa soberana
de mon etern amor etern objecte;
cediu una ombra de bellesa vana
56
al sol il·lustre que entre dolces flames
llums de respecte, raigs d’amor fulmina,
que és Elisa divina;
adorau envejoses lo retrato
60
que d’un àtomo breu de sa bellesa,
imperfet, vos ensenya ma tristesa».

Començava l’aurora lluminosa
a dividir i perfilar de rosa
64
al cristall, al safir i a l’esmeralda
i entrava lo monarca dels planetes
en la casa de Gèminis florida
ab los raigs amorosos i fecundos
68
quan, en los marges de la vostra Sena
(Sena del gran Enric encadenada,
que adora enamorada
a l’Apol·lo aplaudit de nostres muses
72
i al Júpiter amat de nostra Europa),
lo llastimat i llastimós Fontano
augmentava ab dos fonts les vagues ones,
com obscuria ab un volcà los aires,
76
i ab sentiments iguals a sa firmesa
així cantant plorava sa tristesa:

FONTANO
(a una forçosa ausència)

Ribera de Sena altiva
que robes i que sustentes
80
mal fundades esperances,
ben fabricades grandeses;
   mirall undós on se miren
les piràmides superbes
84
que, rompent celestes orbes,
orbes espumats penetren;
   fertilíssims camps de plata
on agricultura certa
88
recull en tot temps los fruits
que alterna ab lo temps la terra;
   moble ciutat de les ones
que a la constant alimentes,
92
que, ab recíproca fatiga,
sempre vas i sempre restes;
   ponts en què l’altiu adorno
competeix ab la firmesa;
96
arcs que amenaçant als astres
jamés desparau les fletxes:

havent vist la bellesa peregrina,
la gràcia, lo candor, la gentilesa
100
de ma Elisa divina,
olvidàreu la pompa i la grandesa,
per adorar ses gràcies apacibles.
Mes, si fóreu sensibles
104
d’Amor i de Fortuna a la inclemència,
sentiríeu ab mi l’amarga ausència.

Oceano d’edificis
on, en ones turbulentes,
108
la temeritat més alta
naufraga, mes no escarmenta;
   colossos on l’artifici,
animant a l’altivesa,
112
ment esperit en los bronzos
i moviment en les pedres;
   remuntada arquitectura
que ets, ab nova meravella,
116
molt alta per ser durable
i molt vana per ser ferma;
   marbres, pòrfidos i jaspes
on veu la Naturalesa
120
mendigar a l’art aplausos
lo valor de la matèria;
   jardins que a l’amor donau
la llibertat de les selves
124
i en frondosos laberintos
reteniu la primavera:

si vostres altiveses insensibles
miraren la divina bisarria
128
d’Elisa sospirada,
olvidàreu la pompa i la grandesa
per adorar ses gràcies apacibles;
mes, si fóreu sensibles
132
d’Amor i de Fortuna a la inclemència,
sentiríeu ab mi l’amarga ausència.

Oh cort del tot ignorada
per a vista més atenta,
136
constant sols en la mudança
i mudable en la firmesa;
   injustament favorable
a sempre falses sirenes,
140
on entorpeix a les obres
la màgica de la llengua;
   on la veritat per nua
i per pobra la modèstia
144
o grosserament s’ignoren
o ingratament se menyspreen;
   on firmesa i amistat
voluntàries se desterren,
148
fins que, ab l’olvidat Saturno,
torne altra vegada Astrea;
   on en la comuna roda
de contentos i de penes,
152
ni los favors asseguren,
ni los perills desesperen;
   mal acreditada escola
per esperances incertes,
156
en lo desengany caduc
a servir al temps ensenya;
   caos de tots los principis,
Babel de totes les llengües,
160
jardí de tots pensaments,
de totes plomes esfera:

tu pròpria, que menysprees la firmesa,
oh cort sempre enganyosa,
164
si mirares la dolça gentilesa
d’Elisa generosa,
imitares constant la flama mia;
mes, faltant la divina bisarria
168
que fa dolces les penes en presència,
sentiries ab mi l’amarga ausència.

Resum

Després d’una endreça a la cort vescomtal d’Illa de Rosselló i a la família d’Ardena, l’autor, apartant-se de l’ègloga renaixentista, factura un insòlit poema bucòlic urbà de potent visió barroca, on critica la ciutat i la cort parisenques. Formalment, la peça s’estructura a partir de la polimetria més lliure: l’exordi és en forma de silva, i les queixes de Fontano per l’absència d’Elisa −el nucli del poema− apareixen intercalades dins un romanç dividit en tres parts per sengles octaves d’art mixta. Els tres fragments en romanç s’adrecen, respectivament, al riu Sena (v. 78-97), a la ciutat de París (v. 106-125) i a la cort (v. 134-161). La ciutat és objecte de crítica per la pompa i l’artifici; la cort, com a lloc d’engany i hipocresia. L’obra degué ser composta a París l’any 1645 (veg. Valsalobre (2013)). La rúbrica al·ludeix a la impossibilitat de descriure gaire més que «un àtomo breu, imperfet, de la bellesa d’Elisa» (v. 60-61).

Mètrica

Silves (1-77) + romanç (78-97) + octava d’art mixta ABaBCaDD (98-105) + romanç (106-125) + octava d’art mixta ABcDAaEE (126-133) + romanç (134-161) + octava d’art mixta ABAbCCDD (162-169).

Testimonis

A f. 167v-171v; B4 f. 106v-109v; B5 f. 257v-261v; B12 f. 100v-102v; C p. 280-286; I2 f. 166-169; L4 p. 176-180; P p. 9-10 [només v. 78-169]; P’ p. 36 [només v. 78-169]; R p. 236-242; V2 f. 195v-197.

Rúbriques

A: Retrato impossible. Elogia de Fontano á la Exa Sra Madona Luisa de Ardena y Aragon comptessa de Illas
B4 C I2 L4: Retrato imposible. Egloga A una Hermosura
B5: Retrato Impossible. Ecloga de Fontano ala Excelentissima Sra. Ma Dona Luisa de Ardena y Aragon Comptessa de Illas
B12: Retrato impossible. Ecgloga de Fontano ala Excelentissima Sa. Ma Dona Luisa de Ardena y Aragon Comptessa de Illas
P P’: A una forçosa ausencia
R: Retrato impossible. Egloga de Fontano A una Hermosura
V2: Retrato Imposible, egloga a una hermosura

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R. Corregim els errors evidents dels v. 1, 35, 57, 115, 124 i 133. Els errors comuns amb el ms. B4 (82, 90 i 145), del mateix valor ecdòtic que R, es comenten a continuació.
Les dues versions que reporta el ms. P (P i P’) només transcriuen els v. 78-169.