«Los raigs de l’Orient desembeinava»

 ■  ■  
Garcia, Francesc VicentTorna a la pàgina d'Autors
Soneto
Los raigs de l’Orient desembeinava
■
Apol·lo irat, i en espantable guerra
per les còncaves boques de la terra
■
4
al Tàrtaro enemic ferir pensava.
    Cruixia el vent, llibert, Neptú bramava,
lo Tità es rebullia baix la terra;
Peneo en ses arenes se soterra,
8
tement si acàs de Dafne es recordava.
■
    Les nimfes transparents, espavorides,
la mare dels cristalls criden cuitades
i dins la pròpria font encara temen.
■
12
    Cauen-ne per los prats d’esmortuïdes,
■
dels faunos, sos amics, desemparades:
mes, què se’m dóna a mi que a tots los cremen?
■

Resum

Paròdia dels exordis mitològics i, més concretament, de les descripcions retòriques de l’entrada del dia, habituals a l’hora d’encetar una història. El poema descriu l’eixida del Sol a través de la imatge d’una violenta explosió d’ira d’Apol·lo: Èol, Neptú i els titans es neguitegen; Peneu, els faunes i les nimfes fugen espantats. Però tot plegat deixa ben indiferent l’autor. Un cop més, l’últim vers fa de contrapunt a tota l’exposició anterior.

Mètrica

Sonet.

Testimonis

Edicions: A (p.4), e (p.3).
Manuscrits: B7 (f. 11), B12 (f. 95), B14 (f. 124v-125), B22 (f. 178), Bo (p. 74), C2 (f. 2v [frag.]), D2 (f. 28), E1 (2 versions: f. 277v-278 i 332), J2 (p. 76-77), L4 (p. 588-589), S1 (f. 74v-75), U1 (p.7), VG.

Rúbriques

A B14 B22 Bo E1: Soneto
e: Indiferencia del autor á las bravatas dels poderosos simbolisats en Apolo Soneto.
D2: Despretiant las fabulas antiguas
J2: A la furia del Sol
L4: Pinta a vna Confusio espantosa, y Conclou, dient que no se lin dona res de ella. Soneto
S1: A Vna Tormenta. Sonet

Sobre aquesta edició

Per a la fixació del text prescindeixo de B7, B12, C2 i U1, que reprodueixen la lliçó de A. L'edició de e copia A, però inclou un nou títol, degut segurament als editors. Em baso en A, excepte quan transmet una lliçó singular. Amb una excepció: el vers 6, que exigeix un comentari. La lliçó de A és aparentment confirmada per altres testimonis, però enlloc no apareix la frase completa: "los tritons rebullien" (A), sinó una barreja de combinacions diverses, alternant singulars i plurals i "tritons" amb "titans". Les 6 variants que en resulten només s'expliquen partint d'un primitiu estadi lo Tità es rebullia (lliçó de S1), progressivament corromput a causa d'una mala interpretació de la forma escrita (lo titas rebullia), que constitueix una autèntica lectio difficilior. Sense entendre'n el sentit, això és esmenat en "los titans rebullia" (B14, L4) —variant que genera una lectio facilior: "los titans rebullien" (B22, Bo, D2)—. Partint d'aquella lliçó que ens han transmès B14 i L4, algun copista va pensar que si deia "rebullia" és que el subjecte era Neptú; per tant, que eren els tritons (que formen part del seu sèquit), i no els titans, els que s'agitaven. O potser, simplement, es va deixar portar per una associació d'idees amb Neptú. D'aquí sorgeix la variant de J2: "los tritons [re]bullia". El passatge és confús, i un altre copista esmena el substantiu "tritons" i el passa al singular perquè faci de subjecte del verb: ho veiem a E1. La solució de A és la inversa, i posa el verb en plural: "los tritons rebullien"; però aquestes dues últimes lliçons són absurdes, perquè els tritons són divinitats marines i no poden rebullir-se sota terra. Passant al vers 10, la versió singular de A ("retrets dels cristalls") és evidentment una correcció de la mateixa lliçó hipermètrica que ens ha transmès B22; tots els manuscrits transcriuen mare i aquesta és, per tant, la lliçó correcta. La versió única de D2 segurament és, com A, un intent de reconstrucció d'un model hipermètric: altrament, no s'entendria per què cap altre testimoni no recull "en lo cristall" ni "cerquen" (i fixem-nos que la transcripció d'aquest sonet pel copista de D2 ja és molt lliure: cf. les innovadores variants dels versos 4 i 5). El còmput sil•làbic, per altra banda, porta a rebutjar aquí les versions hipermètriques de B22, E1, J2: "a la mare (...) fugen". Si prescindim de les lliçons singulars, A i D2, només queda adoptar la versió de B14, Bo, L4, i S1: "la/sa mare (...) criden. S1, que se separa lleument de B14, Bo, L4 i en el determinant inicial (la en lloc de "sa"), no és, en rigor, una lliçó singular, perquè la variant la per comptes de "sa" apareix en altres testimonis; més encara: el fet de compartir-la amb els testimonis de l'altra branca m'ha decidit a donar-li preferència; i last but not least, el possessiu no fa bon sentit, perquè el poeta es refereix a la mare de les aigües (la font, vers 11) i no a la de les nimfes. L'opció entre "de cristall", "del cristall" o dels cristalls queda resolta per la coincidència de A i B22, a banda que "mare de cristall" fóra absurd en aquest context: ni 'aigua' ni 'pluja' (que són els significats possibles de "cristall") no convenen aquí.

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • raigs] rays [=raigs, pronunciat 'raits'] J2
  • Apolo] Apollo B22 D2 E1 J2 S1; irat] furios J2; espantable] spectable B14, espantosa L4
  • còncaves] concovas E1 J2 S1; boques] minas B22 Bo E1 (2ª v.)
  • al Tàrtaro] a pluton D2, al Tartario S1
  • cruixia el Vent llibert] Crexia el vent llibert B14 J2, Cruxia eolo molt lliber D2; Neptú] Neptuno J2
  • Lo Tità] Los Tritons A J2, los titans B14 B22 Bo D2 L4, lo Triton E1; es rebullia] rebullian A B22 Bo D2, bullía J2; baix la] baix de J2; la] sa L5
  • Peneo] Pineo B14, mes ell en J2; ses] las E1 (1ª v.) J2; soterra] soterrava S1
  • Dafne es] Daphe Bo, Daphne se J2
  • transparents espavorides] trasparents espavordides B14 Bo S1, transparents despavoridas B22 D2
  • la mare] als retrets dels A, sa mare B14 D2 L5 U1, a la mare B22 E1 J2; dels] de B14 Bo L4 U1 S1, en lo D2, del E1 J2; cristalls] cristall [cristal Bo] B14 Bo D2 E1 J2 L4 S1; criden] fugen A B22 E1 J2, cercan D2
  • i dins] i dens D2; la propia font] las proprias fonts L4
  • Cauen-ne] Cahentne A, Cayentne B22 E1, Cauene J2, Cauhense L4; d’] om. L4; esmortuïdes] Amor talladas Bo, esmortehidas E1 J2 S1
  • faunos] Faunes B14; desemparades] desesparadas B22 Bo
  • se’m dóna] se men dona Bo D2 L4, se’m don J2; a] om. B14 Bo; tots los] totas J2
  • Apol·lo: déu del sol.
  • Tàrtaro: el Tàrtar, infern o presó dels déus.
  • Neptú: déu del mar, i, per metonímia, el mateix mar.
  • Tità: germà primogènit de Saturn i cap dels titans, o, per sinècdoque, tot el conjunt de titans. Zeus els va recloure en una caverna sota el Tàrtar | es rebullia: s’agitava.
  • Peneo: Peneu, pare de Dafne, a la qual va convertir en un llorer per impedir que Apol·lo la posseís.
  • nimfes: personatges mitològics que apareixen a la terra a través de les deus d’aigua.
  • cristalls: metàfora, per ‘corrent d’aigua, riu’. La mare del riu és la font (vers 11).
  • faunos: faunes, divinitats dels camps i les pastures.