«Quanta alegria»

 ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors

Altra lletra per lo mateix

Quanta alegria,
quant favor,
quanta harmonia,
4
quant ardor!
Per los celestes orbes,
per los terrestres cors,
per les altes esferes,
8
per les nostres regions
■
los esperits ensenyen
contento generós
■
quan palometa noble
■
12
vola, vola veloç,
ab amoroses ales
■
a la font de l’amor.
■
        Cobles
Palometa generosa
16
en fortunada regió,
feliç cuidado de l’alba,
■
mirall amable del Sol,
■
    vola remuntada, vola,
20
a aquella amorosa font
en què paloma divina
■
inflama vital lo foc.
    En est incendi apacible
■
24
Jordà trobaràs ditxós,
■
àguila de sos cristalls
■
i fènix de sos ardors.
■
    Vola venturosa, vola,
28
oh palometa veloç!
quan la divina paloma
■
te dona vida d’amor.
    I los celestes ocells
32
segueixen l’alegre vol:
■
exemples de ta puresa,
zelosos de ton candor.
■
    Vola generosa, vola
36
a l’incendi i a la font,
i trobaràs en ta aurora,
l’Aurora del Sol millor.
■

Resum

Segon dels dos poemes compostos per Francesc Fontanella amb motiu d’un bateig i que pertany al gènere genethliacon (el primer és «L’Aurora del cel saluda»). El poeta usa un llenguatge metafòric per referir-se al nounat (‘palometa’). El romaç heptasil·làbic és tot ell un apòstrofe a la palometa. La composició s’insereix en el corrent neoplatònic de l’humanista Marsilio Ficino.

Mètrica

Lletra formada per refrany, romanç hexasil·làbic i romanç heptasil·làbic.

Testimonis

R p. 406-407.

Rúbriques

R: Altra lletra per lo mateix

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R.

Edicions anteriors

Miró (1995: II, 266-267).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • Anàfora que emfatitza la idea de ‘per tot arreu’ a través del binomi cel (v. 5 i 7) i terra (v. 6 i 8).
  • Alegria general pel bateig (v. 14).
  • palometa noble: el nounat i concretament la seva ànima, metàfora presa de la mística. Els autors espirituals hispans del XVI i XVII usen molt la imatge colom=ànima per la seva suposada puresa i anhel per trobar parella (en aquest cas, Déu).
  • El vol com a experiència mística, metàfora de l’ascensió de l’ànima. La imatge es repeteix als v. 19-20, 27 i 35.
  • font de l’amor: pila baptismal (es repeteix al v. 20).
  • cuidado: com al v. 1 de «L’Aurora del cel saluda», ara l’alba té cura del nounat; la presència de personatges protectors és un element fonamental (veg. Virgili a l’Ègloga IV o el Laus Serenae de Claudià). La figura protectora es repeteix al v. 31 sota la forma de celestes ocells, que recorden de nou el fresc Aurora del Guercino i que va circular a través de llibres de gravats.
  • Seguint el neoplatonisme, l’ànima de l’infant és un reflex de la idea superior de divinitat (=Sol), el seu mirall, molt lligada a la vella imatge de l’estimada com a sol del petrarquisme.
  • paloma divina: Esperit Sant. Notem el paral·lelisme amb el divina paloma del v. 29.
  • incendi: d’amor de Déu.
  • Jordà: referència al sagrament del baptisme i a Joan Baptista que batejava en aquest riu.
  • L’àguila també és una imatge ornitològica provinent de la mística com el colom. Pel seu vol d’alçada se la relaciona amb l’ànima contemplativa. | cristalls: aigües baptismals.
  • Nova referència a la idea del bateig com a renaixement (fènix), ja expressada al v. 26 de «L’Aurora del cel saluda».
  • Notem dos coloms diferents, l’ànima del nounat i l’Esperit Sant, parella mística.
  • segueixen: segueixin (subjuntiu).
  • Els ocells protectors tenen relació amb els ‘esperits’ del v. 9.
  • aurora: naixement. | Segons la psicologia platònica i neoplatònica l’ànima descendeix per les esferes fins a encarnar-se en el cos de l’home (Alcina 2015: 87). Aurora: la Verge. | Sol: Déu.