Nise > Biblioteca Digital > Autors > Autor

«On lo cristal·lí Neptuno»

Opcions de visualització

■Variants ■Comentaris a variants ■Notes #Línies

Fontanella, Francesc Torna a la pàgina d'Autors

Ambaixada que féu Fontano essent anomenat ambaixador en los esquellots en què fou abat don Pedro Soler, quan Joan Móra casà ab la senyora Madalena Xammar

■

On lo cristal·lí Neptuno,

■

nuvis nobles, dames belles,

■ ■

monjos ordenats de laudes

■

i demés turba esquellera,

■

on lo cristal·lí Neptuno

ab ones manses argenta

les penyes de Montjuïc

■ ■

i laletanes riberes,

■

on la campanya apacible

és la còpia d’Amaltea,

és lo jardí de Pomona,

és lo teler de Glicera,

■

aquí, lo vell Llobregat,

cenyit de corals i perles,

que per llorers embellien

verdes fulles de morera,

■

tragué lo cap venerable

■

i les càndides nereides

■

donaren a sos cristalls

tranquil·litat més serena.

Vingueren a son accent

les cristal·lines napees,

vingueren les blanques naies

i les hamadries verdes,

■

ab quanta nimfa gentil

és en la florida selva,

fera contra dels humans,

■

Diana contra les feres.

■

En esta junta ditxosa,

de divinitats discretes,

un enigma proposà

Llobregat d’esta manera:

«De l’aire, oh nimfes!, en la vaga esfera

■

vola un eixam d’abelles generoses,

■

i les flames segueixen, vigoroses,

■

eixa volada altivament lleugera;

en va segueixen, que Himeneo espera

estes de l’alba filles amoroses,

i ab fineses les junta, venturoses,

■ ■

en lo tronc corpulent d’una morera:

■

ja la móra, de Tisbe mal·lograda,

■

les desditxes olvida, vencedora,

d’abelles dolces dolçament picada.

■

Oh eixam feliç, a qui mon cor adora!

........................................................

■ ■

Qui no t’envejarà tan dolça móra?»,

■

digué Llobregat. Les nimfes,

per l’enigmàtica empresa,

dubtaren conformitat

■

en tan remotes matèries;

i jo, sens considerar

lo tronc, eixam i morera,

arribí més ignorant

a la cèlebre Favència

■

quan lo gran abat Peretti,

■

(a qui dignament venera

del convent de la lleona

■

l’antiquíssima noblesa,

gran prelat!, cèlebre, insigne,

de qui la docta muceta,

■

tan en lo món coneguda

com son ingeni i ses lletres,

ha de ser més respectada

que les granatxes d’Atenes,

■ ■

que la mitra de Turpin

■

i de Licurgo la beca),

■

ambaixador m’ha elegit,

per a què a les vostres festes

porte jo sos parabéns

■

mentres ell pren les ulleres.

Mes en esta sala he vist

que en vostra dolça finesa,

l’enigma del Llobregat

■

ditxosament s’interpreta:

■

lo nuvi és lo tronc robust

■

de l’amplíssima morera,

que en lo cor, més que en los braços,

lo eixam venturós alberga;

■

abelles d’amor lo piquen,

dolços pics, dolces abelles,

que convertiran en mel

lo que derriteix en cera;

■

abelles que signifiquen

eixa hermosura perfeta

que del jardí de les gràcies

ha juntat la gentilesa,

■

puix com eixam volador

per la cristal·lina esfera

venç de les indignes flames

l’amorosa turbulència

i de la morera altiva

lo tronc dilatat penetra,

■

que d’Himeneo, constant,

ditxes immortals reserva,

■ ■

i en lo camp de l’esperança,

que ardents sembrava fineses,

resten los verdors en fum

■

i les espigues en cendra;

■

i així solament, la móra,

100

un temps memòria funesta,

serà lo fruit venturós

d’una simpatia eterna.

■

D’estes ditxes, d’estes glòries,

■

104

feliç móra, dolça abella,

■

vos dóna lo parabé

fins a la mateixa enveja.

Gosau-vos los dos!, gosau-vos!

■

108

fins que, ab nova diferència,

■

un de vell se torne prim

■

i l’altra, grossa de vella;

gosau-vos fins que lo temps

■

112

vos torne a l’edat primera,

i us puguen tràurer al sol

■

als dos en una cistella,

ab tan venturosos anys

■ ■

116

que l’aritmètica vencen,

■ ■

ab tants fills que per contar-los

falten zeros, falten llengües.

■ ■

Resum

Composició burlesca amb motiu del casament de Joan Móra de Vilar, ciutadà honrat de Barcelona, fill del senyor de la baronia de Corbera (actualment Baix Llobregat), amb Magdalena Xammar Ferrús, filla del jurista Joan Pau Xammar Sala. Les capitulacions matrimonials ens permeten datar el poema a final de 1647 (Notari barceloní Bartomeu Plea, llibre de capítols matrimonials de 1642-1653, 718/32, f. 121-127v, contracte del 8 de desembre de 1647). Joan Móra havia estat casat en primeres núpcies amb Estefania Solanell i, com a vidu, li van dedicar uns esquellots, els quals popularment consistien en un cercavila per difondre la notícia i reclamar que els nuvis convidessin els esquellotaires a alguna cosa de menjar i beure, tot amenitzat pel «ruído desapacible que's fá ab esquellas, corns y altras cosas pera burlarse dels viudos la nit que's casan» (Labèrnia s.v. esquellots). Al poema, després d’un exordi, el riu Llobregat personificat proposa un enigma a un conjunt de nimfes, però aquestes no el saben resoldre (a diferència de l’aplec d’oients). Tot seguit, el poeta aclareix la incògnita i dona l’enhorabona als nuvis.

Mètrica

Romanç + sonet ABBA ABBA CDC D[C]D (v. 33-46).

Testimonis

A f. 157-158v; B4 f. 128v-129v; B5 f. 242 [només v. 109-118]; B12 [f. 94v-95] [només v. 109-118]; C p. 221-223; CC; I2 f. 127-128; L4 p. 226 [només v. 33-46]; L4’ p. 308-309; P p. 11 [només v. 33-46]; R p. 291-294; V2 f. 160v-162.

Rúbriques

A: Quant Joan Mora casá ab la Señora Magdalena Xammar fou Abat dels escallots Don Pere Soler, y Fontano fou anomenat embaxador en vers cathalá

B4 R: Embaxada que feu Fontano essent anomenat embaxador en los escallots en que fou Abat Don Pedro Soler, quant Joan Mora, casá ab la Senyora Madalena Xammar

B5: Quant Joan Mora casá ab la Señora Madalena

B12: Quant ... Mora casa ab la Señora Madalena

■

C I2 L4’: [sense rúbrica]

CC: Romans

L4: Al agasajo de un Amich casat. Sonet

P: Al agasajo de un Amich casat. Soneto

V2: A las bodas de mon Pare Joan Mora casat en segon matrimoni ab ma mara y Senyora magdalena Xammar

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R. Corregim l’error evident del v. 7 i 115.

Edicions anteriors

Miró (1995: II, 214-217); Alegret (2009a: 227; edita el sonet amb el núm. XV); Vallverdú (2015: 20-24); Miralles (2017: 100; edita els v. 33-45).

Referències bibliogràfiques

Miró (1995: I, 62 i 82); Alegret (2009a: 210); Miralles (2014: 533-534; 2017: 99-101); Vallverdú (2015: 10-11); Valsalobre (2015c: 174, 179 i 182); Amades (2003: 56-58); Badosa (2012: 188-190).

Comentaris

Els vostres comentaris:

Nom *

Email *

Comentaris *

Envia

nuvis B4 R] novis A I2 L4’ V2, nubils C
monjos A B4 C I2 R V2] monges L4’
Montjuïc A B4 C I2 L4’ V2] Monjuch R
fera B4 C I2 R V2] será A
fineses B4 C L4 L4’ P R V2] finesa A
ja A B4 C I2 L4 L4’ R V2] Y a P
granatxes A B4 C I2 R V2] garnatxas L4’
del A B4 C I2 R V2] de L4’
nuvi A B4 C I2 R V2] novi L4’
juntat A C I2 L4’ R V2] pintat B4
immortals A B4 C I2 R V2] immortal L4’
resten A B4 I2 L4’ R V2] restant C
Gosau-vos los dos!, gosau-vos! B4 C L4’ R V2] gosavos los dos gosavos A I2
gosau-vos B4 C L4’ R V2] gosavos A B5 B12 I2
puguen A B4 B12 C I2 L4’ R V2] puga B5
ab B5 B12 C I2 L4’] a A B4 R V2; tant A B4 B5 B12 C I2 R V2] tants L4’
que B4 B5 B12 C I2 L4’ R V2] que a A

om. B5 B12 L4 P.
nuvis, corregit sobre novis I2.
om. B5 B12.
pèrdua de suport abans de las I2.
om. A B4 C I2 L4 L4’ R V2. Deixa l’espai blanc d’un vers L4. ab la ternesa de vostres dulçuras P.
om. B5 B12 L4 P.
pèrdua de suport a partir Destas I2.
torne, corregit sobre torná B5.
om. L4 P.
pèrdua de suport després de venturosos B12.

Neptuno: déu del mar. Fontano situa la història que es disposa a explicar a prop del mar, concretament a la ciutat de Barcelona (veg. v. 7-8).
Invocació als nuvis i al conjunt d’amics i coneguts que l’escolten, la turba (=gentalla) esquellera. | nuvis nobles: referència al fet que la nissaga dels Móra eren senyors de Corbera des de 1619; provinents de Barcelona, compraren el títol i propietats de l’endeutat Francesc de Corbera per formar part de la noblesa (García Navarro 2005: 22-23). | monjos ordenats de laudes: referència horària; els laudes, segons la Litúrgia de les Hores, es resa al matí molt d’hora. Entenem que alguns dels assistents potser anaven disfressats de monjos i que els esquellots es podrien haver celebrat de matí.
penyes de Montjuïc: menció a la muntanya barcelonina amb forma de penya-segat que s’enfonsa en el Mediterrani per la banda del Morrot.
laletanes (o laietanes): referència, en un sentit ampli, a la zona pròpia dels laietans (poble íber que habitava la part de costa que va des de la Tordera fins al sud del riu Llobregat) o, més concretament, a la ciutat de Barcelona.
La fertilitat i exuberància dels camps s’expressa a través d’una triple comparació grecollatina. | còpia d’Amaltea: segons la mitologia grega, Amaltea fou la nodrissa de Zeus; se la vincula amb la cornucòpia (còpia = gran quantitat) o corn de l’abundància (la banya trencada de la cabra amb la que alletava el déu infant fou omplerta amb flors i fruites). | jardí de Pomona: Pomona fou la deessa romana dels fruits i, per extensió, dels arbres fruiters i dels horts durant el seu cultiu i floració. | teler de Glicera: Glicera fou una jove que teixia excel·lents garlandes i corones de flors; Pàusies, un dels més destacats pintors grecs del s. IV aC, n’estava enamorat i reproduí les seves composicions florals a més del seu retrat (Plin. Nat. 21, 4; veg. Tomás García 2015: 1810-1812).
Identificació del locus amoenus descrit amb la desembocadura (tragué lo cap) del Llobregat, mena d’arcàdia local de l’Edat d’Or (cf. «Coronats de llarga boga»). El riu personificat porta una corona (cenyit) de corals i perles (per la confluència amb el mar) i fulles de morera (primera al·lusió al cognom del nuvi) que simulen el llorer (per llorers = ‘a mode de llorers’) amb què es coronava els poetes en els Jocs Pítics en honor d’Apol·lo. Notem que és el mateix indret dels v. 38-48 de Llàgrimes de Fontano en la mort de Nise, escrits només uns mesos més tard en què el paisatge es tenyeix de dolor.
nereides: nimfes del mar.
napees, naies (nàiades) i hamadries (hamadríades) són les nimfes dels boscos, les aigües i els arbres, respectivament. Cf. Ègloga amorosa de Tirsis i Fontano, v. 25-26. Fontanella adapta el bucolisme a la geografia catalana.
S’apleguen totes les nimfes d’allí, tan esquives amb els humans (actuen com feres) com amb els animals (fan de Diana caçadora). | Diana: deessa romana dels boscos i de la caça, que sol personificar la castedat.
Inici del sonet en què canta el Llobregat en decasíl·labs, mentre que la veu del poeta ho fa (abans i després) en heptasíl·labs (Miralles 2017: 100). L’ordre habitual dels mots seria ‘en la vaga esfera de l’aire’, espai eteri en què volen les abelles dels versos següents. | esfera: dins del sistema ptolemaic, l’esfera de l’aire es trobava just abans de la del foc i les eferes planetàries. Aquest model geocèntric del sistema solar va dominar a Occident durant l’edat mitjana i fins al s. XVII. Ramon Llull per exemple, a les descripcions del Fèlix i de l’Arbre celestial de l’Arbre de la ciència, lliga directament la teoria física dels elements amb la teoria astronòmica de les esferes en enunciar l’existència de quatre esferes més sota l’esfera de la lluna, en ordre descendent: foc, aire, aigua i terra (veg. Pring-Mill 1961: 77-78).
eixam d’abelles: referència a la núvia, Magdalena Xammar. Al seu escut familiar hi figura un eixam que sobrevola el mar, imatge continguda al cognom (veg. l’escut a Xammar 1639: f. [5]).
flames: el desig (del nuvi) persegueix les abelles (=núvia).
Les abelles (‘filles de l’alba’) fugen inútilment, ja que Himeneo les espera per unir-les al tronc corpulent d’una morera (=Joan Móra). | Himeneo: déu grec de les núpcies. | de l’alba: els casaments de vidus solien ser de bon matí, amb el vistiplau dels capellans, atès que eren objecte de burla.
Segons Ovidi (Met., IV, 55-166), el color de les móres ve de la sang de Píram, que es va apunyalar al costat d’una morera pensant que Tisbe era morta, i de la mateixa Tisbe (mal·lograda) que el va imitar després. Miralles (2017: 100) apunta que les desditxes podria ser una al·lusió a la primera esposa del nuvi, morta un temps abans.
Vers omès en tots els testimonis, excepte P, del s. XIX, que ha de ser conjectural i no respecta la rima, que hauria de ser –ada.
Les nimfes no estaven segures d’haver entès l’enigma del Llobregat.
Tot fa pensar que Fontanella ha tornat a Barcelona després d’una estada fora, possiblement la campanya de Cervera de 1646 segons Miralles (2017:99). | Favència (=Barcelona): és un dels components del nom complet de l’antiga colònia romana (Iulia Augusta Faventia Paterna Barcino).
Peretti: derivació deformativa de Pere (=don Pedro Soler). L’abat Peretti era un personatge real: Francesco Peretti, fill del príncep Michele Peretti, que fou nomenat abat al 1631 i que al 1646 ja era cardenal (Miralles 2017: 99-100).
convent de la lleona: referència al convent de la Trinitat de Barcelona que justament al 1647 es va ampliar fins al carrer de la Lleona.
muceta: peça de vestir curta amb botons a la part davantera, que tapa el pit i l’esquena i arriba fins als colzes; l’empren com a mostra de la seva dignitat els prelats, doctors, llicenciats i alguns eclesiàstics. Pere Soler (abat Peretti) anava disfressat amb aquesta peça de roba.
granatxes d’Atenes: de garnatxa (vesta que es portava damunt la gonella). El poeta porta a col·lació irònicament (com als v. 65-66) aquesta vestimenta, que a l’antiga Grècia denotava autoritat.
mitra de Turpin: lligadura alta i puntada, símbol d’una gran dignitat, que utilitzava el personatge legendari del cicle carolingi, l’arquebisbe Turpin.
La beca és una banda encreuada al pit d’espatlla a espatlla i que penja per l’esquena, que feia servir Licurg, mític legislador espartà.
parabéns: felicitacions.
L’enigma proposat pel Llobregat al sonet és interpretat positivament pel públic, i en els versos següents (75-102) el poeta en desplegarà els elements: tronc, abelles...
El nuvi, Joan Móra, és el tronc de la morera. En lloc de sostenir el rusc (l’eixam = Magdalena Xammar) a les seves branques (= braços) el guarda al seu cor, lloc propi de l’estimada.
Contraposició entre mel (= satisfacció futura del plaer) i cera (= desig present).
L’eixam volador (=la núvia) supera (venç) la passió ardent del nuvi (‘l’amorosa turbulència de les flames indignes’) i ateny el seu interior (= el cor del v. 77). Notem les connotacions fàl·liques de tronc dilatat.
Himeneo: veg. nota v. 37-40. El nuvi (= tronc dilatat) espera les ditxes (al·lusió a la pròxima satisfacció sexual) del matrimoni. | constant: amb constància, valor adverbial.
El foc de la passió amorosa ho ha deixat tot erm, cremat.
Nova referència al mite de Píram i Tisbe, i a la difunta esposa. A la faula els déus van propiciar la incineració dels cossos dels amants i la custòdia de les seves cendres en una única urna (notem una doble lectura del foc, com a passió amorosa actual i com a menció mitològica en relació al primer matrimoni), i el fruit de la morera es va tenyir de negre (= en senyal de dol, memòria funesta). | un temps: abans, en el passat. Ara aquest temps ja està superat i es prepara amb alegria per a una nova etapa (fruit venturós / simpatia eterna).
A partir d’aquests versos i fins al final, la veu poètica s’adreça directament als nuvis: feliç móra (Joan Móra), dolça abella (=Magdalena Xammar).
Els desitja que gaudeixin d’una llarga i feliç vida. | gosau-vos: gaudiu un de l’altre. | vos torne a l’edat primera: al·lusió a què els avis tornen a la infància; torne: torni | puguen: puguin. | 113-114: referència al costum de treure els avis i els més petits de la casa a prendre el sol; cistella: junts en un cabàs, irònicament, considerant-los bebès.
També els desitja que tinguin una nombrosa descendència. Joan Móra i Magdalena Xammar van tenir dotze fills. Un d’ells, Antoni Xammar fou el copista del manuscrit V2 d’obra fontanellana. Joan Móra ja n’havia tingut dotze més amb la seva primera dona, Estefania Solanell.

pèrdua de suport entre Quant i Mora.

Entenem Ambaixada en el sentit de missatge en forma de discurs tramès pel representant dels esquellotaires als nuvis amb l’objectiu de felicitar-los; fou anomenat (nomenat) ambaixador de l’esquellotada Francesc Fontanella (=Fontano). L’abat don Pedro Soler era, presumiblement, Pere Soler de Peguera (†1659), noble del braç militar emparentat amb el difunt Pau Claris i marit de Teresa Boixadors, que apareix sempre a la documentació com ‘don Pedro’ (tant al MNA, vol. XIV i XV, com als DGC, vol. V i VI; sobre aquest personatge veg. Badosa 2012: 188-190). És possible que l’abat dels esquellots fos una variant de l’abat dels boigs de les noces a pagès, el qual presidia la comitiva nupcial tocant un instrument i tenia l’encàrrec de fer gresca i organitzar la broma; portava un collaret de culleres de fusta, una banya i un cenyidor d’esquelles (Amades 2003: 56-58).