«Des d’est catafal incògnit»

 ■  ■  
Eura, AgustíTorna a la pàgina d'Autors
POESIA SACRA PER LES AGONIES DE LA MORT
Des d’est catafal incògnit
on jac condemnat a mort,
■
de l’executiva Parca
4
tement lo terrible colp,
    des d’aquí, Senyor, intento
■
tirar-vos fletxes d’amor,
si bé la mà, poc versada,
8
tem no acertar-vos al cor.
■
    No em raca, Senyor, la vida,
perquè l’espero millor.
■
On és per estimular-me
■
12
la victòria de la mort?
    Oh, si, imitant als sants màrtirs,
■
fos ara jo tan ditxós
que das a un tirà la vida
■
16
per exaltar vostre Nom!
■
    Ni la joventut florida
■
que goso tampoc me dol,
no obstant que és flor que es desfulla
■
20
    Ni la joventut florida
■
que goso tampoc me dol,
■
no obstant que és flor que es desfulla
a penes ix del botó.
24
    No em dolen les conveniències,
■
ni los càrrecs, ni els honors,
que al fi d’esta comèdia
ja se’n despulla tothom;
■
28
    no em dol l’aplauso, les glòries,
■
la pompa, ni l’esplendor,
que en fum esta llama fràgil
últimament se resol,
■
32
    i quants deleites i gustos
■
dóna a usura lo món
ma voluntat los desprècia
■
i los renúncia de cor.
■
36
    Sols sento les vils ofenses
que he comeses contra Vós,
■
atropellant ma arrogància
consells, preceptes i vots;
40
    desdenyant vostra hermosura,
■
idolatra sacerdot,
■
haver incensat les ares
profanes del torpe amor,
■
44
    haver despreciat l’eterna
■
mina de vostres tresors
■
per atesorar riqueses
que em pesen i em valen poc,
48
    haver passat de l’esfera
de ma baixesa major,
fent torres de Babilònia
ma altiva presumpció,
■
52
    i en tot gènero de vicis,
perdut vostre sant temor,
haver excedit les culpes
al guarisme dels perdons.
56
    Sento, Espòs meu, lo despreci
d’aquells amorosos tocs
■
que, a les portes del consenso,
dàveu en mon interior;
■
60
    sento l’ingrat desperdici
de tantes il·lustracions
■
que en l’esca de mon afecte
no han pogut encendre foc;
■
64
    sento el temps que mal·lograva
■
i s’ha acabat no sé com,
■
i, com jo el despreciava,
■
ha corregut més veloç,
68
    i ara, al fi de ma jornada
■
girant la vista a mos dols,
miro la curta distància
■
des del sepulcre al bressol.
72
    Per a quan, llàgrimes mies,
■
guardau la efusió?
Parlau vosaltres que, mudes,
■
sabeu persuadir millor.
76
    Oh, si a vista de mes culpes
fos tan gran la mia tristor
■
que antes que la malaltia
■
m’acabàs la contrició!
■
80
    Açò sento i açò ploro,
açò em pesa i açò em dol;
■
diga-ho per mi lo llanto
■
que és lo llenguatge del cor,
84
    que si Vós, inexorable,
no escoltàsseu mos clamors,
■
jo estic perdut per a sempre
■
sens tenir apel·lació;
88
    mes no serà, perquè encara
que vostra vara no es torç,
■
esperar contra esperança
■
féu a un Abraham ditxós;
■
92
    no serà, que la fe santa,
que és sobre nostra raó,
■
guiarà aquest pobre cego
■
en est barranc perillós;
■
96
    no serà, que m’ha d’encéndrer
■
la caritat tal ardor
■
que he de morir com a Fènix
■
tot abrasat en amor.
■
100
    No em subministra la llenya
per a est incendi el temor,
■
que com és pura la llama
■
s’alimenta d’esplendors;
■
104
    que, si a l’infern per mes culpes
■
me llançàs vostre rigor,
fins allí us alabaria,
si em quedàs libre l’amor.
108
    I si, per grau impossible,
■
Vós fósseu reo i jo actor,
no sols vos perdonaria,
mes vos faria gloriós.
112
    No fundo ma confiança
■
en estos actes, Senyor,
■
que en braços de ma flaquesa
■
poden tenir poc valor;
■
116
    en vostra bondat la fundo,
■
cuia noble condició
sap dispensar a l’ofensa
recompenses del favor.
120
    Espero en mèrits de Cristo,
i en aquell pit generós
que, obert d’una llança, llança
lo preu de ma salvació;
■
124
    espero en lo patrocini
de Maria, que en mi pot
ben desempenyar lo títol
■
de Mare de Pecadors;
128
    invoco als sants de la Glòria,
■
i especialment als patrons,
que em sien, contra el dimoni,
■
salvaguarda del furor;
■
132
    faç a l’àngel de la guarda
■
comandant d’esta facció,
perquè a son valor se dega
de la victòria l’honor.
■
136
    La vostra creu sacrosanta
■
prenc en la mà per estoc
per morir en la batalla
com a soldat valerós.
140
    En cas la consuetud mala,
o l’Enemic cautelós,
■
m’arma alguna emboscada
■
dins de la imaginació,
144
    o atropellant ma paciència
agobiada dels dolors,
■
o tornant a alçar l’estàtua
que tinc reduïda a pols,
148
    protesto, Senyor, protesto,
■
des de ara per llavors,
que no desitjo ni aprècio
objecte distint de Vós.
■
152
    Revoco, retracto, anul·lo
■
qualsevol altra afició
d’un mal informat afecte
i una torbada raó;
■
156
    del meu líbero albedrio
■
des d’ara faç deixació;
dirigiu Vós mes potències
■
i governau-les tot sol.
■
160
    A Vós sol amo, i est propòsit
vull conservar animós
■
fins que l’aliento s’apague
■
d’aquest miserable cos,
■
164
    que, segons los mals l’apreten,
■
ja no podrà tardar molt
■
a tornar lo que la terra
li va prestar a pensió.
■
168
    Miro en lo fred de la febre,
per l’efecte del temblor,
la destral al peu de l’arbre
■
per fer-me insensible tronc;
■
172
    considero, en les contínues
■
intercadències del pols,
la ruïna que amenaça
■
en est edifici tot.
176
    Que a la posta em moro, miro
en esta suau suor,
■
en aquesta angosta angústia,
■
en estos dolents dolors,
180
    i en la flaquesa dels membres,
■
l’ocurrència del fredor,
■
la intumescència del pit,
lo amotinat dels humors;
184
    en lo dèbil de la vista,
lo macilent del color,
la raucitat de la veu
■
i en los deliquis del cor,
■
188
    la turbulència del cap,
la insulsedat del sabor,
lo ardentíssim de la set
■
i en los brincos del singlot.
■
192
    Accepto estes penes totes
■
i us les oferesc a Vós,
■
essent de totes mes culpes
■
humil satisfacció,
■
196
    que, encara que és, ja ho confesso,
en est lance rigorós
■
la penalitat precisa,
és libre l’accepció.
■
200
    Oh penes, jo us reverèncio
■
i adoro, respectuós,
que l’infant quan lo castiguen
■
adora humil los assots;
■
204
    jo us estimo i adoro, penes,
■
per ser prendes del Senyor,
■
que l’esplendor de la causa
■
dóna cultos al dolor.
■
208
    Respecte les de l’abisme
■
dolcíssimes penes sou,
■
que allí no hi ha terme ni orde,
■
sinó sempitern horror;
■
212
    i si a penes de la febre
■
puc aguantar lo calor,
¿com en l’infern sofriria
aquell violent ardor?
■
216
    Dolces vos fan lo que espero,
que sempre infundeix valor,
en les tormentes del golfo,
■
les esperances del port.
■
220
    Oh penes doctes, que a l’últim
m’advertiu de mos errors,
¿per què no veníeu antes
■
a dictar-me estes lliçons,
■
224
    quan dissipava entre vicis,
pròdig de talents prou bons,
■
la porció de substància
■
de tants gratuïtos dons,
228
    quan, ab lo major descaro,
■
vencedores mes passions,
tremolava les banderes
contra de mon Criador?
■
232
    Ara, del terrible estruendo,
commogut, trenco lo son
■
i, rompent les cataractes,
obro els ulls de la raó.
■
236
    Ai de mi! ¿Què em puc promètrer
de tan tarda conversió,
■
si qui tard se desenganya
■
a tard encontra el consol?
■
240
    Oh, si a penes de la gràcia
■
fui informat hagués clos
a la clàusula del víurer
■
lo punt final de la mort!
244
    Dimes m’anima i alienta,
que, sent lladre i matador,
■
li valgué a l’últim momento
■
lo sagrat del Salvador,
■
248
    i aquell que arriba a les onze
■
a la vinya del Senyor
■
també alcança el mateix premi
que els altres treballadors;
252
    i, sobretot, lo que costo
■
de penes al Redemptor,
que qui car paga la prenda
■
és clar senyal que la vol.
■
256
    Ea, pués, Senyor, deixau-vos
■
argüir de mes raons,
■
no que us intente convèncer,
■
sinó inclinar l’afició:
■
260
    vos costo més jo que Dimes?
■
O ara sou menos piadós?
Pot mancar vostra paraula?
■
Vos pot fallir lo record?
■
264
    No traeu mel d’una pedra
■
i oli d’un duríssim roc?
No formau un Pau d’un Saulo
i feu un anyell d’un llop?
■
268
    Luego, fent açò, jo encara,
en lo teatro del món,
■
puc, alentat de la gràcia,
■
ser-vos prodigi famós.
■
272
    Puix, Senyor, per lo que us costo,
■
per aquest pas dolorós,
■
per vostra bondat mateixa,
■
que és lo motiu més hermós,
■
276
    deixau-me collir les miques
d’aquell pa substanciós
que en la taula de la Glòria
■
n’estan los justos sadolls.
■
280
    Posau esta pedra viva
■
en l’edifici preciós
de la Jerusalem santa,
■
encara que a l’ínfim lloc;
284
    salvau-me, Senyor, salvau-me
■
i feu-me etern morador,
■
per vostra misericòrdia,
■
de la celestial Sion.
■
288
    Allí, ocupat en servir-vos
■
i en amar-vos tot absort,
■
compliré totes les faltes
■
del temps de mes vacacions;
■
292
    allí, mirant vostra essència
i divines perfeccions,
■
de vostres misericòrdies
me faré incessant cantor;
■
296
    allí entonaré aquell càntic,
■
entre dolcísonos cors,
■
que diu: Sanctus, Sanctus, Sanctus
Dominus Deus Sabaoth;
■
300
    allí us alabaré sempre,
allí estimaré ma sort,
■
allí us rendiré les gràcies
i allí no us faré fallor.
304
    No us cantaran vostres glòries
ni us alabaran los morts,
■
ni els que baixen a l’abisme
■
vos beneiran tampoc,
■
308
    que allí, d’aquells infeliços
■
triumfant l’obstinació,
■
sols sap vomitar la boca
■
execrables maldicions;
■
312
    sinó solament nosaltres,
■
que, a expenses de vostre amor
logrant una immortal vida,
beneïrem vostre nom.
■
316
    Ja des d’ara a beneir-vos
començo, cisne canor,
que he d’aprofitar momentos
■
per pèrdrer ocasions.
■
320
    Oh, si l’última paraula
■
que ací formaré, viador,
■
l’acabàs dalt en la Pàtria
gosant de vostre visió!
324
    Beneït siau dels àngels
■
per haver-me donat lloc
de regonèixer mes culpes
■
i corregir mos errors;
■
328
    beneït siau dels hòmens
per dèurer-vos lo favor
■
de no haver mort d’improvís
o de violenta mort;
■
332
    beneït siau d’haver-me
deixat lograr confessió,
■
taula que en est naufragi
m’ha de conduir al port;
336
    beneït siau de totes
■
les criatures del món
per haver-me per viàtic
comunicat vostre cos;
■
340
    beneït siau per dar-me
■
la santa extremaunció,
■
qui em llevarà lo reato
■
dels sentits exteriors;
■
344
    beneït siau d’haver-me,
■
en aquest cas perillós,
■
deixat clares les potències
■
entre tantes confusions;
348
    beneït siau d’haver-me
■
previngut un poderós
■
eficacíssim auxili
■
per aquesta ocasió;
■
352
    beneït siau per fer-me
cessar les tentacions
que podia proposar-me
mon enemic cavil·lós;
356
    beneït siau per altres
innumerables favors
■
que ara em feu i ma ignorància
no en té clara cognició;
360
    beneït siau per dar-me
■
aquesta tribulació,
■
que, venint de Vós, fins d’ella
vos dono benediccions;
364
    beneït siau d’haver-me
■
fet beneir-vos a Vós,
■
perquè fins lo beneir-vos
és vostra benedicció.
■
368
    Posat en terra aliena,
com cantaré un càntic nou?
■
Alçau-me el desterro i luego
se milloraran los tons.
372
    Ja es desfalleix l’energia,
ja es desalenta el vigor;
a la Glòria me remeto
que allí cantaré millor;
376
    Ja les forces se m’acaben,
■
ja desfalleix lo valor,
ja no puc mòurer la llengua,
ja em falta l’ús de raó;
380
    ja l’esperit desempara
■
aquesta antiga presó,
buscant lo centro en la Glòria,
■
que és sa natural mansió;
384
    ja la candela s’apaga
faltant la cera a l’entorn
i a penes lo ble conserva
■
un visllumbre del calor;
■
388
    ja lo cor plega les ales,
acabat l’espai del vol,
i, sent lo primer de víurer,
és ara l’últim que es mor;
392
    ja l’ànima està de lleva
i, despedint-se del cos,
■
li està dient l’últim uale,
fins a la resurrecció.
396
    I puix que, estesos los braços
vos miro, Pare amorós,
i que de vostra clemència
tinc tantes demonstracions,
■
400
    en vostres mans encomano
lo meu esperit, puix Vós,
essent un Déu verdader,
sou estat mon redemptor.

Resum

La composició és un soliloqui o pregària que un agònic que es reconeix pecador adreça a la misericòrdia de Déu. Concretament, s’adreça al Crist crucificat (veg. v. 393). S’insereix, com el poema següent, en el discurs de la bona mort, tal com ha estat descrit en l’Estudi introductori (pp. # vanitas). Ara bé: mentre que el poema 2 és una exhortació al moribund, aquest és un exemple de bona mort. El model remot són els soliloquis, jaculatòries o pregàries que exemplifiquen les arts de ben morir per tal que les formulin els moribunds.
Vegeu també a l’Estudi introductori (pp. # engrossir) tot el que he comentat sobre l’avaluació crítica que es va fer d’aquest text en la recepció del mateix i l’atribució que se’n va fer a Vicent Garcia. El text va tenir un èxit notable, com ho demostren la difusió (nombrosos manuscrits) i el fet que se n’arribés a fer una versió “parafràstica”, anònima, una mena de versió glossada i ampliada (800 versos) que es conserva als ff. 30-47 del ms. 65 de la Biblioteca de Catalunya, i que porta per títol: «Oracio Christiana preparatoria / pera la hora de la mort». Bon nombre de versos són idèntics al text d’Eura. Sens dubte és prèvia als primers moments de la falsa atribució a Garcia. Sense haver fet una col·lació exhaustiva dels testimonis amb aquesta versió, fa la impressió que, en l’stemma proposat, el model del qual va partir l’anònim glossador es trobaria entre C5 i α.
Malgrat l’atribució clara que en fa el ms. C5, RUBIÓ (1958) (que no coneixia A2) no va esmentar el poema en tractar d’Eura. Potser condicionat per aquest antecedent, COMAS (1972 [1985, VI, 333]) no va donar tota la fe –que donava en altres casos de l’obra d’Eura– a l’atribució que en feia el manuscrit esmentat i afirmava: «En un dels manuscrits que contenen aquest “art de ben morir” [=núm. 2] de fra Agustí Eura, en segueix un altre en romanç, Poesia sacra per les agonies de la mort, que possiblement és d’ell mateix». No va esmentar que aquesta obra va ser atribuïda al segle XIX al Rector de Vallfogona.
El monòleg en vers en forma de pregària a Crist des del llit d’agonia era un gènere literari ben establert a principis del segle XVII: Luis Ramírez de Arellano n’editava una antologia on tots els textos responen a aquesta definició: Avisos para la mverte escritos por algunos ingenios de España. S’hi recollien poemes de Lope de Vega (Hablando con un Christo en las agonías de la muerte, que comença «Cercado de congoxas, / mortales parasismos»), Calderón de la Barca (un romanç que comença «Agora, Señor, agora / que ya este humano edificio»), Mira de Amescua, Pérez de Montalván, Valdivieso, Vélez de Guevara, Salcedo Coronel, Bocángel, Pellicer de Tovar, entre molts d’altres. La primera edició apareixia a Madrid al 1634. Només tres anys després, al 1637, se’n feia una reedició a Barcelona, a càrrec de Gabriel Noguers, la qual incorporava un romanç català de Rafael Noguers de les mateixes característiques (ARELLANO 1637, ff. 94-96v; veg. nota # romansot al capítol 2 de l’Estudi introductori). En els textos del barroc castellà emparentats amb el nostre i recollits per ARELLANO (1637) hi ha trets paral·lels al nostre. Més que no pas deutes concrets d’expressió, els paral·lelismes són d’estructura, de disposició del discurs i de gran part dels motius, així com l’ús semblant de certes figures de repetició textual (com l’anàfora) i paral·lelismes i altres figures de simetria. També la gran majoria dels textos recollits en aquesta antologia siscentista són, com el nostre, romanços. En alguna ocasió he donat compte en les notes al peu d’algunes semblances en la idea o en l’expressió, que, com les d’Eura, sorgeixen d’aquest fons comú que és l’esperit i la literatura religiosa barrocs.
Aquest text està també emparentat amb altres dos que conec d’autors catalans barrocs. El manuscrit 80 BC (=C5) conserva una còpia d’un romanç intitulat En las congoxas de la mort. Lo que diu un fel cristià convertit a Christo crucificat (ff. 160-161v), obra de Rafel Noguers, que no és altra cosa que una versió manuscrita del mateix poema reproduït a l’antologia del gènere ARELLANO (1637). En el manuscrit, és justament el poema anterior a les versions de poemes d’Eura. Com acabo de dir, la veu poètica és la d’un agonitzant que s’adreça a la misericòrdia de Déu mitjançant una interpel·lació a voltes angoixada (vv. 1-24). Conté, a més, un fragment que és una «contemplació del Crucificat» (veg. el comentari al final del poema núm. 6). Hi detecto encara alguns fragments i expressions paral·leles o similars a d’altres d’Eura (veg. les notes als vv. 170, 369, 381, 397-398).
També en el romanç «Ara, dulcíssim Jesús» de Francesc Fontanella, que un manuscrit intitula Ecos que un cor de un fel contrit exala des del sepulcre de son llit en las ultimas [agonies] de la mort a un Crucifici (MIRÓ ed. 1995, II, núm. 191, pp. 58-62), el jo poètic és un agonitzant que adreça una oració a Crist. Així mateix hi observo alguns paral·lelismes tot i que molt relatius (veg. les notes als vv. 369 i 397-398), perquè són trets comuns a molts textos del mateix gènere, de tal manera que no subscriuria del tot l’afirmació, per bé que hipotètica, de M. Mercè Miró: «La composició [191], que sembla un precedent d’altres, més tètriques, d’Agustí Eura...» (MIRÓ ed. 1995, I, 78); més que més si tenim en compte que aquesta composició d’Eura no n’és ben gens, de tètrica (segurament M.M. Miró pensava en els poemes 3 i 4, tot i que aquests poemes, a parer meu, no deuen res a Fontanella). La comparació del primer vers d’Eura entre el llit de l’agònic i el cadafal, la recullen també els títols que els manuscrits atorguen al romanç de Fontanella: sepulcre de son llit (MIRÓ ed. 1995, II, 58).

Mètrica

Romanç heptasil·làbic.

Testimonis

A2 pp. 89-104; C5 ff. 177-183; $C6$ ff. 2-9; S pp. 1-22, V ff. [106]-[112].

Rúbriques

A2: Cants del millor Cisne Catalá en sas agonias. / ROMANS.
C5: Poesia Sacra per las Agonias dela Mort.
S: Cants del millor Cisne Catalá / en las agonías de la mort del Rt Dor / Vicens Garcia Rector de Vallfogona.
V: Cans del millor Cisne Catalá, en las Agonias del Rt. / Dr. Joseph Garcias [sic] Rector de Vallfogona. / Romans.
Ps: CANTS / DEL MILLOR CISNE CATALÁ / EN LAS AGONIAS / DEL REVERENT DOCTOR VICENT GARCIA / RECTOR DE VALLFOGONA.
Ga: Cant ultim del millor cisne catalá, lo autor, en la sua agonia.

Referències bibliogràfiques

Marí (1972, 38-51) transcriu el poema segons la versió de C5, que és l’únic testimoni que coneix; Comas (1972 [1985, VI, 333]) transcriu els quatre primers versos, també de C5; Grilli ed. (1998, 169-171) n’ha editat els vv. 1-68 (Veg. la nota # faluba de l’Estudi introductori.).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • Des d’est Ga] De aquest A2 Ps, Dende est C5, De aqueix S V
  • on jac C5] En que A2 Ga Ps S V
  • de l’executiva Parca C5 Ps S V] Estich de la cruel dalla A2 (executiva] inexorable Ga)
  • tement lo A2 C5 Ps S V] espero l’ Ga
  • des d’ A2 Ga Ps S V] dende C5
  • al C5] lo A2 Ga Ps S; -vos A2 C5 Ps S] om. V
  • raca A2 C5 Ps V] reca S
  • l’espero A2 Ga Ps S V] esperantla C5
  • on és per estimular-me C5 Ga Ps S V] Y aixo es bastant a endulzarme A2
  • victòria C5] memoria A2 Ga Ps S V
  • als A2 C5 V] los Ga Ps S; màrtirs A2 C5 Ga Ps S] om. V
  • tirà la A2 C5 Ga Ps] tir la S, tir a la V
  • exaltar A2 C5 Ga Ps V] enxalsar S
  • no obstant que és flor que es desfulla C5 Ga Ps S] per quant es flor ques despulla V (despulla A2)
  • ix A2 Ga Ps S V] que ix C5; botó A2 C5 Ga S V] bosch Ps
  • esta C5 Ps S] aquesta A2 Ga V
  • que A2 C5] perque Ga Ps S V; llama fràgil C5] flamma vil A2, vil flama Ga Ps S, vil llama V
  • dóna C5] me dona A2 Ga Ps S V; a usura A2 C5] á gosar Ga V, ab usura S Ps
  • ma voluntat los desprecia A2 Ga Ps S V] jo voldria possehirlos C5
  • i los renúncia de cor A2] per renunciarho tot C5, Y l’s renuncia de bon cor Ga Ps S V
  • les vils A2 Ga Ps S V] tantas C5
  • comeses contra Vós C5] comés contra de vos A2 Ga Ps S V
  • arrogància C5 Ga Ps S V] ceguera A2
  • desdenyant vostra hermosura C5 Ga Ps S V] Desdenyantvos e incensant A2
  • haver incensat C5] sacrilagament A2, havent incensat Ga Ps S V
  • haver C5] havent A2 Ps, y habent Ga V, y haver S
  • atesorar A2 C5 Ga S V] tesorar Ps
  • em pesen i em C5] passan y A2 Ga Ps V, passant S
  • haver C5] havent A2 Ga Ps S V; de l’ C5] a la A2 Ga Ps S V
  • altiva C5] superba A2 Ga S V, suprema Ps
  • haver excedit les culpes C5] abusant vostre clemencia A2 Ga Ps V (abusant de vostre clemencia S)
  • al guarisme dels perdons C5] à vostras veus fentme sort Ga Ps S V, y a vostres veus fentme sort A2
  • Sento, Espòs meu, lo despreci C5] Sens fer cas de la eficacia A2 Ga Ps S V
  • a les portes del consenso C5] las portas al consenso A2 en las portas del consenso Ga Ps V, en las portas del cor sempre S
  • dàveu A2 S V] daban C5 Ga Ps; en C5] a A2 Ga Ps S V
  • desperdici C5] despreci Ga Ps V, desprecio S; sento l’ A2 C5 Ga S V] semojalo Ps
  • l’esca A2 Ga Ps S V] casa C5; afecte C5 Ga Ps S V] incendi A2
  • mal·lograva A2 C5] malgastaba Ga Ps S V; sento el temps A2 C5 Ga Ps S] se-l-temps V
  • i com jo el despreciava C5] Que en mi com la despreciaba A2, Que com lo despreciaba Ga, que com en mi l’malgastaba Ps S V
  • i ara A2 Ga Ps S V] pues C5; ma C5 Ga Ps S V] la A2
  • mos A2 C5 Ps S V] mons Ga
  • guardau C5] esperau A2, aguardareu Ps S, aguardau Ga V
  • Parlau vosaltres que, mudes C5] om. Ga S V, peraque inundant ma cara A2, quant será que de mas culpas Ps
  • sabeu persuadir millor C5] om. Ga S V, no correu com una font? A2, ¿demostraréu lo dolor? Ps
  • tan gran la mia tristor C5] ara jo tan ditxos A2, ara tal ma tristor Ga Ps V, ara tal la tristó S
  • Açò C5 Ga Ps S V] Aixo A2; i A2 C5 Ga] om. Ps S V
  • açò em pesa i açò em dol C5 Ps S V (i om. Ps S V)] Aixo me pesa y me dol A2 Ga
  • diga-ho A2 C5 Ga S V] digan Ps
  • que C5] y A2 Ga Ps S V
  • escoltàsseu mos C5] escoltau estos A2 Ga Ps S V
  • que A2 C5 Ga S V] la Ps; vara A2 C5 Ga S V] barca Ps
  • esperar A2 C5 Ga V] y esperar Ps, esperant S
  • féu A2 C5 Ga V] fent Ps S
  • que A2 C5 Ga S V] pues Ps
  • és sobre nostra A2 Ga Ps (es sobre de nostra V)] ha fet cegar á la C5; nostra raó A2 Ga Ps V] nostres rahons S
  • guiarà aquest Ga Ps V] guiara a est A2, traurá en aquest C5, guiará à aquest S; cego A2 C5] ciego Ga Ps S V
  • en est A2 Ga Ps S V] de aquest C5
  • que A2 C5 Ga S V] qui Ps
  • la caritat tal C5] de la caritat lo A2 Ga, la caritat del Ps S V
  • que he de C5] y he de A2; fentme Ga Ps S V
  • en A2 C5 Ga Ps V] com S
  • No em subministra la llenya C5 (subministrará C5)] No fa parlar a ma llengua A2 Ga Ps S V
  • per a est C5] De aquest A2 Ga S, de aqueix Ps V
  • llama A2 C5 Ga S V] llengua Ps
  • d’esplendors A2 Ga] del esplendor C5, de explendors Ps, de explendor S, de esplendor V
  • culpas és escrit a l’inici de la línia del vers següent C5; que C5] Y A2 Ga Ps S V
  • llançàs A2 C5 Ga S V] llança l’ Ps
  • allí C5 Ga S V] allá A2 Ps; us alabaria A2 Ga Ps] vos amaria C5, vos alabaria S V
  • l’amor C5 Ga Ps S V] lo cor A2
  • grau impossible] gran impossible A2 Ga Ps S V; un impossible C5
  • fósseu A2 C5 Ga Ps V] om. S; i A2 C5 S V] om. Ga S
  • mes vos C5] Sí que os A2 Ga, ans vos Ps S V
  • bondat A2 C5 Ps S V] bonda Ga; la C5] me A2 Ga Ps S V
  • cuia noble C5] de tan noble A2, que es de tan gran Ga, que es de tanta Ps S V
  • sap dispensar a C5] que dissimula A2 Ga, ques’ dissimula Ps S V
  • recompenses del favor C5] Recompensatla ab favors A2, sens suspendrer sos favors Ga, recompensant mil favors Ps S V
  • Espero en A2] Espero en los C5 Ps, També en los Ga, Pero en los S V
  • que, obert d’una llança, llança C5] Que llança obert de una llaga A2, que llansá, obert de una llansa Ga S V, quedantse obert de una llança Ps
  • salvació A2 C5 Ga Ps S] redempcio V
  • ben desempenyar C5] Desempeñar en A2, desempenyar be Ga Ps S V
  • i C5 Ga Ps S V] om. A2
  • salvaguarda del furor C5] Poderosos Defensors A2, valerosos defensors Ga Ps S V
  • facció C5] funció A2 Ga Ps S V
  • dega C5 Ga Ps] deguia A2, diguia S
  • per morir en la batalla A2 Ga Ps S V] moriré l’espasa en má C5
  • En C5] Y en A2 Ga Ps S V
  • arma C5] armás A2 Ga Ps S V
  • o C5] om. A2 Ga Ps S V
  • agobiada A2 C5 Ga Ps V] agoviat S
  • o C5] Y A2, om. Ga Ps S V; alçar A2 C5 Ps S] erigir Ga, aixecar V
  • des de A2 Ga Ps S V] dende C5; llavors C5 Ga Ps S V] allevors A2
  • distint A2 C5 S (distinch V)] fora Ga, distrét Ps
  • informat A2 C5 Ga Ps V] format S
  • i A2 C5 Ps S] de Ga V
  • om. A2 Ga Ps S V
  • om. A2 Ga Ps S V; des d’] dende C5
  • om. A2 Ga Ps S V; dirigiu Vós] dirigintvos C5
  • om. A2 Ga Ps S V
  • A Vós sol amo, i est C5] Sols amo a vos, y eix A2, Sols á vos amo... Est Ga Ps S V
  • conservar C5 Ga Ps S V] conservarlo A2
  • apague C5] aparte A2 Ga S V (aparte lo aliento Ps)
  • aquest A2 C5 Ga Ps V] aqueix S; cos A2 C5 Ga Ps V] cor S
  • l’ C5] om. A2 Ga Ps S V
  • podrà C5 Gs Ps S V] poden A2; ja A2 C5 Ga Ps V] om. S
  • que la A2 C5 Ga V] que en la Ps, que à la S
  • a A2 C5 Ps V] en Ga, om. S
  • fred A2 C5 Ps S V] fort Ga
  • om. Ga S V; la flaquesa de mos nerbis Ps
  • om. Ga S V; las palpitacions de cor Ps
  • en A2 C5 Ga] ab Ps, om. S V
  • la ruïna que A2 C5 Ga Ps S] la suma dels mals qe. V
  • en est C5] A aquest A2, aquest Ga Ps S V; tot A2 C5 Ps S V] tort Ga
  • Que a la posta em moro, miro C5] De la mort veigme ala porta A2, Que a la posta mort me miro Ga Ps S V
  • en esta suau C5 Ga Ps S V] Quant penso en aquest A2; suor A2 C5 Ga ps V] sudor S
  • estos C5 Ga Ps S V] aquets A2
  • i C5] om. A2 Ga Ps S V
  • ocurrencia A2 C5 Ga Ps V] peurrencia S
  • amotinat dels humors A2 Ga Ps s V] amotinament de dolors C5
  • de la vista A2 C5] del oido Ga Ps S V
  • la raucitat C5] la ronquera A2, lo rocitant Ga Ps, lo recitant S V
  • insulsedat A2 C5 Ga V] insalsetut Ps, insalsedat S
  • lo ardentíssim C5 Ga Ps S V] la sequedat A2
  • brincos A2 C5 Ga] blincos Ps V, oblincuos S
  • us C5] om. A2 Ga Ps S V
  • essent A2 Ga Ps S V] sian C5
  • humil] Petita A2, en humil C5, mes humil Ga Ps S V
  • om. S; és, ja ho confesso C5 Ga Ps V (és] om. Ga Ps S V)] regonech A2
  • om. S; en C5 Ga Ps V] que en A2
  • om. S; la C5] es A2, y Ga V, en Ps
  • om. S; accepció C5] acceptacio A2 Ga Ps V
  • Oh penes, jo us C5 S V (us] vos S V)] Mas penas las A2, Que penas! jo os Ga, !Que penso! jo vos S
  • que l’ C5] Com a A2, com Ga Ps S V; quan A2 C5 Ga S V] com Ps
  • adora C5] Que adora A2, adoro Ga Ps S V
  • jo us estimo i adoro, penes C5] Treballs jo os vuy jo os aprecio A2, Yo vos adoro y vull penas Ga Ps S V
  • que l’ A2 Ga Ps S V] qual C5
  • cultos C5 Ga Ps S V] merit A2
  • abisme C5 Ga Ps S V] Ynfern A2
  • sou C5] son A2 Ga Ps S V
  • sinó sempitern C5] sino un sempitern A2 Ga Ps S V
  • a penes de A2 Ga Ps S V] apenas puch de C5
  • puc aguantar lo calor A2 Ga Ps S V] Aguantar jo lo calor C5
  • en l’ C5 Ga Ps S V] del A2
  • aquell violent ardor] tots aquells violents ardors A2, aquell terrible calor C5, aquell estupendo ardor Ga Ps S V
  • Dolces vos fan lo que C5] Dols vos fan per lo que A2, Dolsas se m’fan, perque Ga, Dolças vos fa l’cel, que Ps, Dolsas vos fan las que S V
  • en les tormentes del golfo C5 Ga Ps S V (golf S)] Del port la dolsa esperanza A2
  • les esperances del port C5 Ps S V] En las tormentas del Golf A2, la esperansa del bon port Ga
  • doctes C5] suaus A2, dolsas Ga Ps S, y V
  • mos A2 C5 Ps S V] mons errors Ga
  • veníeu A2 C5 Ga Ps S] venian V
  • prou A2 C5 S V] molt Ga Ps
  • de C5] de la A2 Ga Ps S V
  • de tants gratuitos C5] de tant gratuitos A2, de estos tant gratuits Ga Ps, de tant gratuits S V
  • descaro A2 C5 Ga Ps S] descans V
  • mes C5 Ga Ps S] las A2 V
  • tremolava les C5] Enarbolaban A2 Ga V, enarbolaba Ps S
  • Criador A2 C5 Ga Ps V] Creador S
  • commogut, trenco lo C5] com á qui trencant lo Ga, com aqui trenco de Ps, com aqui trenco lo S, com aqui trenca lo V
  • Què em A2 C5 Ga S V] quant Ps
  • si A2 C5] om. Ga Ps S V; tard A2 C5] molt tart Ga Ps S V
  • a tard encontra el C5] molt tart troba lo A2 Ga Ps S V
  • penes A2 C5 Ga Ps S] pesar V; la gràcia A2 C5] las gracias Ga Ps S V
  • informat C5 Ga Ps S V] confirmat A2
  • a la clàusula del víurer C5 Ga Ps S V (clausura Ps S)] Ab clausula de usurer A2
  • anima i alienta C5] anima y me alienta A2, alegra y anima Ga Ps S V
  • sent C5] essent A2 Ga Ps S V
  • a l’últim momento C5 A2 Ga Ps S (en lo u. Ga Ps, lo u. S, memento A2)] en la ultima hora V
  • i C5 Ga Ps S V] que A2; onze A2 C5 Ps S] 12 V
  • vinya A2 C5 Ga S V] una Ps
  • també alcança A2 Ga Ps S V] se li dona C5
  • i, sobretot, lo que Ga Ps S V] Tambe me alenta l’que A2, y sobre lo que jo C5
  • Redemptor C5 Ps S (Redentor Ga)] Salvador A2 V
  • car A2 Ga Ps S V] tan C5; prenda A2 C5 Ga Ps V] pena S
  • clar A2 C5 Ga Ps S] gran V
  • doncs escrit damunt de pues C5
  • de C5 Ga Ps S V] ab A2
  • om. V; no que us intente A2 Ga Ps S (vos i. S)] que jo no intento C5
  • om. V
  • om. V; més jo que Dimes] menos que a Dimas A2 Ps, menos que Dimas C5 Ga S
  • om. V; o ara sou C5] Seriau A2, Sou vos Ga Ps, Ô sou S
  • om. V; pot A2 C5 Ga Ps] per S; mancar C5 Ga Ps S] faltar A2
  • Vos pot fallir lo record C5] om. V, O vos pot faltar record A2 S, A vos pot faltar recort Ga Ps
  • om. V; traeu mel d’una pedra C5 S] formau de Madalena A2, trayeu mel de una roca Ga, erau mel de una roca Ps
  • om. V; i oli d’un duríssim roc C5 Ga Ps S (i om. Ga S)] un vas ditxos de eleccio A2
  • om. V; formau un Pau d’un Saulo C5 Ga Ps S (un om. S)] No feu de un Saulo contrari A2
  • i feu un anyell d’un llop] om. V, un Pau vostre defensor A2, y feu de un Anyell un llop C5, y feu un Angel de un llop Ga Ps S
  • om. V; açò C5] aixó A2 Ga Ps S; jo C5] om. A2 Ga Ps S
  • om. V
  • om. V; puc, alentat A2 C5 Ga S] puix al entrar Ps
  • om. V; ser-vos C5] Ser un A2 Ga Ps S
  • om. V; us costo C5 Ga Ps S] resto A2
  • om. V; aquest C5] aqueix A2 Ga Ps S
  • om. V
  • om. V; hermós C5 Ga Ps S] ditxos A2
  • om. V
  • om. V; substanciós C5] tan substancios A2 Ga Ps S
  • que en la taula de la Glòria C5 Ga Ps S] om. V, de que en la taula del cel A2
  • om. V
  • om. V; viva C5 Ga Ps S] dura A2
  • om. V; preciós A2 Ga Ps S] vistós C5
  • om. V
  • om. V; a l’ínfim C5] en ultim A2, en infim Ga Ps S
  • etern A2 C5 Ga Ps V] eser S
  • celestial A2 Ga Ps S V] ciutat de C5
  • servir-vos A2 C5 Ga Ps V] serviros S
  • amar-vos tot absort A2 C5] alabarvos de cor Ga, alabarvos absort Ps S V
  • faltes A2 C5 Ga] fallas Ps S V
  • om. V; mirant A2 C5 Ga Ps] miraran S; essència A2 C5 Ps S] ser Ga
  • om. V; i divines A2 Ga Ps S] contemplant las C5
  • om. V
  • om. V
  • entonaré A2 C5 Ga Ps V] cantaré S
  • dulcísonos C5] los dulcissims A2 Ga Ps S V
  • que diu: Sanctus, Sanctus, Sanctus A2 Ga Ps S V] Sanctus, Sanctus, Sanctus, Deus C5
  • us A2 Ga] vos C5 S V, los Ps
  • us Ga Ps] vos A2 C5 S V; les C5 Ga Ps S V] om. A2
  • i allí no us faré fallor C5 Ga Ps S V (i om. Ps S; no us C5] vos Ga Ps S V)] de que tant vos so deutor A2
  • us C5 Ga S V] om. A2, ‘ns Ps
  • beneiran C5 Ga Ps S V] alabaran A2
  • que allí C5 Ga Ps S V] pues sots A2; infeliços C5 Ga Ps S V] infelizes A2
  • triumfant C5 Ga] Triunfará A2, Triunfant sols Ps S V
  • sols sap vomitar la boca C5] vomitant continuament A2, vomitarán de sa boca Ga Ps S, bomitaran de la boca V
  • execrables maldicions C5] Terribles malediccions A2 Ga Ps S V
  • sinó solament C5] Ditxosos serem A2 Ga Ps S V
  • vostre A2 Ga Ps S V] son C5
  • logrant una A2 Ga Ps S V] lograrán C5
  • beneïrem vostre nom A2 Ga Ps S V] Benehiran al Senyor C5
  • Ja des d’ A2 Ga Ps S V] Jo dende C5
  • canor C5] cantor A2, ó cantor Ga Ps S V
  • que he Ga Ps S V] que ha A2, y he C5, que V; aprofitar momentos A2 Ga Ps S V] aprofitar los momentos C5
  • per pèrdrer ocasions] qui perdé las ocasions A2, per las ocasions que he perdut C5, y no perdrer las ocasions Ga Ps S V
  • ací C5 Ga Ps S V] aquí A2; formaré A2 C5] acabaré Ga Ps S V
  • dalt en la C5] allá en la A2, en vostre Ga Ps S V
  • vostre A2 Ga Ps S V] la C5
  • mos A2 C5 Ps S] mons Ga, mors V
  • lo favor A2 C5 Ga Ps S] los favors V
  • d’improvís A2 Ga S V] improvisa C5, de repente Ps
  • violenta C5 Ga Ps S V] repentina A2
  • d’ A2 C5 Ps S V] per Ga
  • taula que en est C5] Que es lo que en aqueix A2, la qual en aqueix Ga V, la qual en aquest Ps S
  • al A2 C5 Ga] á Ps S V
  • cos A2 C5 Ga S V] cor Ps
  • qui em llevarà A2 Ps S V] quim’ lavará C5, que m’esborrará Ga; lo reato A2 C5 Ps S V] las culpas Ga
  • dels C5] De mos A2 Ps S V, de mons Ga
  • om. Ga Ps S V; haver-me C5] aver A2
  • om. Ga Ps S V; cas C5] pas A2
  • om. Ga Ps S V
  • om. Ga Ps S V
  • d’ A2 C5 Ps S V] per Ga
  • previngut C5 Ga Ps S V] Produhit A2
  • per aquesta C5] en aquesta A2, en tan critica Ga, en esta tal Ps V; en esta fatal S
  • per fer-me C5 Ga Ps S V] de averme A2
  • cessar les tentacions C5] fet cesar las tentacions A2, Cesar tantas ocasions Ga S V, cessar estas ocasions Ps
  • que podia C5] com podia A2, com podria Ga Ps V; proposar-me C5 Ga Ps V] prepararme A2 S
  • mon enemic cavil·lós C5] Lo Dimoni cautelos A2, mon enemich cautelós Ga S V, lo enemich cautelós Ps
  • siau A2 C5 Ga Ps V] om. S
  • d’ A2 C5 Ps S] per Ga V
  • Posat en terra aliena C5] om. A2, Mes posat en terra extranya Ga Ps S V
  • om. A2; cantaré un C5] puch cantar Ga Ps S
  • om. A2; i C5] om. Ga Ps S V
  • om. A2; se C5 S] y s’ Ga Ps V
  • es A2 C5] om. Ga Ps S V
  • centro C5 Ga Ps S V] terme A2; en A2 C5 Ga Ps V] y S
  • que és sa natural mansió C5 (sa] la C5)] centro de sa inclinació A2, terme de sa inclinació Ga Ps S V
  • apaga A2 C5] acaba Ga Ps S V
  • cera a l’entorn A2 Ga Ps s V] corda al torn C5
  • del calor A2 C5 (del] de A2)] de rahó Ga Ps S V
  • acabat l’espai del vol C5 Ga Ps S V (acabat] ja ha a. Ga, y a. Ps] Obrant ab tarda acció A2
  • sent C5] essent A2 Ga Ps S V
  • es C5] om. A2 Ga Ps S V
  • està A2 C5 Ps S V] es Ga; dient C5 Ga ps s V] donant A2
  • que C5] om. A2 Ga Ps S V
  • lo meu esperit, puix Vós C5 Ga Ps S V] Mon esperit, o Señor A2
  • essent un Déu verdader C5 Ga Ps S V] Teniu pietat de mi A2
  • sou estat C5 Ga Ps S V] Puig que sou A2.
  • catafal: metàfora pel llit del moribund; incògnit: ‘encobert’.
  • Parca: divinitat romana del destí; de fet, són tres (Cloto, Làquesis i Àtropos), les quals regulen la durada de la vida humana, del naixement fins a la mort; són representades com a tres filadores que filen, debanen i tallen, respectivament, el fil de la vida dels mortals; l’executiva ha de ser, doncs, Àtropos. Em sembla rellevant, a la vista dels referents iconogràfics de bona part de la poesia, i de la formació, d’Eura, que la iconografia de l’edat moderna representés sovint aquesta darrera Parca en forma d’una calavera (veg. la il·lustració que ESTEBAN 1990, 427, reprodueix a partir del llibre de Vicenzo Cartari, Le imagini colla sposizione degli Dei degli antichi, Venècia, 1571 –1a ed. il·lustrada–, un llibre de gran difusió). Les Parques apareixen sovint en la poesia d’Eura: 3 132 i 291, 4 156, 12 217, 26 2, etc.
  • cf. els versos inicials del poema Al funest assumpto de havert mort lo serenissim Princep Jordi Lansgrave de Armestad, en lo assalt de Monjuich. Decimas: «En las obsèquias de un mort, / que per sigles serà viu, / funesta ma Musa escriu, / de la Parca lo colp més fort» (ms. del segle XVIII del fons Aguiló de l’Arxiu de l’Obra del Cançoner de Catalunya, carpeta A-13: veg. MASSOT 1993, 133).
  • raca: ‘reca’ (veg. DCVB, IX, 84, s.v. Racar).
  • nota al marge, al ms. C5: «Ubi est mors victoria tua ubi est mors stimulus tuus. 1 ad Cor 15, v. 59»; de fet és 1C 15:55. A l’imprès Ps, nota a peu de pàgina, que reprodueix amb errors un fragment del mateix passatge del NT: «Tui est mors stimulus tuus? 1 Cor 15». També al ms. V: «Ubi est mors stimulus tuus. 1 Cor 15». Al segle XVI, en la constitució d’una nova representació literària de la mort, la de la mort interior (veg. la nota # amené de l’Estudi introductori), els évangéliques de Lefèvre d’Étaples hi juguen un paper crucial, tot partint d’Erasme; hi ha una qüestió nova que apareix amb notable insistència en les seves obres: «Mort où est ta victoire?» (BLUM 1989, I, 290). Encara a la França del segle de les llums s’hi troben abundosos testimonis sobre el desig cristià de la mort, més enllà de l’acceptació passiva i ferma, amb expressions i imatges de llarga tradició ascètica, presents en l’obra d’Eura (veg. FAVRE 1978, 147-155).
  • joventut florida: «la flor de la joventut: el temps de la plena joventut» (DCVB, V, 922, s.v. Flor. 5); no hem de veure aquí una al·lusió a un Eura real, jove: quan escriu aquest poema deu tenir al voltant dels 40 anys; veg. el que hi deia Jaume Sala: «Repárese cómo idealmente se coloca en la más tierna edad y cómo en ella exclama: Ut flos, ut ventus, sic transit nostra iuventus» (ms. A2, p. 90; veg. l’apèndix 1 després del comentari al poema).
  • No em dol... forma anàfora amb l’inici del v. 25.
  • la metàfora de la vida com a representació teatral, com a comèdia, tan pròpia del barroc, és sovint utilitzada per Eura: cf. aquí mateix al v. 266; també al poema 8 13.
  • nota al marge del ms. C5: «Quoniam cum interierit non sumet omnia: neque descendet cum eo gloria ejus. Ps. 48, v. 18.»
  • últimament: ‘al final del procés’; cf. 4 249: «... últimament resulta».
  • a usura: ‘en excés’ (veg. DCVB, X, 632, s.v. Usura. 2).
  • el verb sento regeix també les frases iniciades amb haver als vv. 39, 41, 45 i 51.
  • noti’s la disposició carn (37-40), món (41-44) i dimoni (45-48).
  • ha adorat en un altar, com si fos un ídol, l’amor profà.
  • [sento] haver: inici de sèrie anafòrica amb els vv. 41, 45 i 51. Incensat: ‘encensat’.
  • del torpe amor és complement d’ares; torpe: ‘impur’, ‘obscè’. Cf. «por mi error en aras torpes / más de un holocausto yace» de Gabriel Bocángel en un poema publicat a ARELLANO (1637) (DADSON ed. 1985, 283).
  • observem l’antítesi: baixesa i altiva.
  • guarisme: ‘xifra’; és a dir (vv. 51-52), ‘les culpes han ultrapassat en nombre els perdons o la possibilitat del perdó’.
  • ‘em penedeixo d’haver menystingut els trucs que, demanant el meu consentiment (per anar cap a Vós), sonaven en el meu interior’.
  • amb sento s’inicia una nova sèrie anafòrica amb els vv. 57 i 61.
  • consenso: «consentiment» (DCVB, III, 415, s.v. Consens o consensu).
  • cf. «Aprovecharme no supe / en aquel término largo / de vida, que hizieron breve / tantos desperdicios vanos»: d’un romanç d’Antonio Pellicer de Tovar a ARELLANO (1637, f. 60).
  • tema de la fugacitat de la vida, expressada a través de la “contigüitat” entre bressol (metonímia pel naixement) i sepulcre (metonímia per la mort), imatgeria profusament usada per Eura en altres poemes de caire ascètic, esp. als núms. 3 i 4.
  • noteu la paradoxa parlau/mudes.
  • mes no serà...: és a dir, no passarà allò que ha predit als v. anteriors; no serà constitueix l’inici d’una nova sèrie anafòrica amb els vv. 89 i 93.
  • al·lusió a la història bíblica d’Abraham, l’esperança del qual li va fer veure realitzades les promeses que Jahvè li havia fet. El ms. C5 du una nota al marge d’aquest vers: «Qui contra spem in spem credidit. Ad Rom. 4, v. 18.». El ms. V copia, malament, aquesta mateixa citació: «Qui contra spe in spem credit. Ap. ad Rom., Nº. 9». L’art de ben morir del jesuïta Pere Gil recomana als eclesiàstics que assisteixen els moribunds, per enfortir-los l’esperança, l’exemple d’Abraham, tot citant el mateix lloc de Rm 4 (GIL 1605, 66).
  • antítesi.
  • al·lusió a Ps 22:4: «Nam et si ambulauero in medio umbrae mortis, non timebo mala: quoniam tu mecum es».
  • és a dir, el penediment serà per la via de la contrició no per la de l’atrició.
  • grau: en un sentit relacionat amb «posició o categoria social en relació a les altres superiors o inferiors» (DCVB, VI, 393, s.v.).
  • actor: en el sentit jurídic del terme. Sinèresi a reo.
  • la confiança en la salvació no és en els propis mèrits.
  • espero: ‘tinc esperança’.
  • al·lusió a la llançada al costat (Jo 19:34). llança, llança: antanàclasi.
  • de la ferida de la llançada flueixen sang i aigua, la primera símbol de l’eucaristia, la segona símbol del baptisme, “preus” de la salvació.
  • Maria, els sants patrons, l’àngel de la guarda... són invocats sovint com a protectors en la lluita final contra el dimoni. En el gènere de les arts de ben morir, quan es passa revista als intercessors, l’ordre sol ser aquest mateix; cf. GIL (1605, 55-55v): Maria, «tots los àngels [...] en particular al seu àngel custodi», «després reclame tots los sancts y sanctas, en especial los seus patrons y los de son nom y aquells als quals en vida tenia major devoció». Cf. també BOSC (1701 [1820, 274-275]). Cf. 2 228, on al·ludeix al sants patrons.
  • també les arts de ben morir plantegen imatges militars i de combat en aquests instants, l’última batalla contra el dimoni, allà on aquest enemic es mostrarà més ofensiu: «...quiere [Déu] que te armes y te dispongas para la última batalla, haciendo las protestas de fiel cristiano y pertrechándote con las armas espirituales del alma; es a saber, con fervorosos actos de contrición, de amor de Dios y de esperanza, defendiéndote siempre con el escudo de la santa fe [...]. Sin embargo, en la hora de la muerte es cuando más la ha menester todo fiel cristiano, porque entonces más que nunca se halla combatido y asaltado del enemigo capital de su alma, que es el demonio, el cual con sus engañosas máximas y marañas pretende inducir al pobre enfermo a una desesperación y desconfianza de la misericordia divina» (BOSC 1701 [1820, 64-65]).
  • les arts de ben morir expliquen que el sacerdot ha de col·locar un crucifix a les mans del moribund; cf. «En semejante tribulación debe el moribundo abrazarse con la cruz, y en ella contemplar a nuestro redentor Jesucristo crucificado, y encomendarse a su santísima pasión» (BOSC 1701 [1820, 276]; veg. també MARTÍNEZ GIL 1993, 378).
  • En cas [que] la...; la consuetud mala: ‘els mals hàbits’.
  • arma: ‘para’.
  • l’estàtua: ‘els vicis’, ‘els pecats’ (?).
  • cf. MONTANYÉS (1559, ff. CV ss.), esp. «Proteste, Senyor, ara per a sellavós y per tostemps...» (f. CVI).
  • protesto: en el sentit d’‘afirmar solemnament’, com en les protestes de fe del fidel cristià.
  • líbero: ‘lliure’ (cultisme ll.).
  • deixació: cast. dejación: ‘renúncia’. Cf. el català deixa, ‘llegat’ (DVCB, IV, 86, s.v.).
  • sobre la mètrica d’aquest vers, veg. la nota a l’Aparat crític.
  • el v. 160 és CN aliento.
  • compara els calfreds febrils a les tremolors de l’arbre per efecte dels cops d’una destral; la imatge de l’arbre tallat, sovint per la figura d’un esquelet, com a final de la vida és molt comuna en la iconografia barroca. Veg. la nota a 3 15.
  • les descripcions dels símptomes físics de les agonies són habituals en els tractats espirituals que toquen el tema de les darreries (fray Luis de Granada –veg. el fragment citat a VALSALOBRE (1989, 573)–, jesuïtes...), però a les arts de ben morir n’eren minuciosament assenyalats els detalls per tal de fornir informació dels senyals de la mort propera als qui assistien els moribunds (cf. BOSC 1701 [1820, 278-285]). Són un lloc comú, disposats també a base d’anàfores i paral·lelismes, en poemes d’aquest gènere (cf. ARELLANO 1637). Cf. l’anotació següent, del mateix Eura, al seu florilegi (Arxiu RABLB, ms. 3-I-17, p. 511, s.v. «Muerte»): «Descripsión del que se muere: el médico desconfía i pondera el peligro, los assistentes se conturban, tu lo adviertes todo, y no es poca dicha, crecen tus congoxas, el pulso se retira, el rostro se demuda, las partes externas se hielan, el rostro suda, el pecho se levanta, la respiración se apressura, la nariz se afila, los ojos ciegan, se tapa la garganta y llega aquel instante en que se arranca el alma».
  • nota al marge del ms. C5: «Iam enim securis ad radicem Arboris posita est. Luc. 3 v. 9 et Math. 3 v. 10»; ha de ser arborum.
  • considero: ‘veig’.
  • al·ludeix a les intermitències, irregularitats en els batecs arterials. Cf. «Mes ja intercadent lo pols, / los esperits dificulta...» (Rafael Noguers, En las congoxas de la mort. lo que diu un fel cristia convertit á Christo Crucificat, ms. 80 BC, ff. 160-161v, versos 177-178; ARELLANO 1637, f. 97). A més era un terme recurrent en les arts de ben morir, per tal com era un dels senyals de mort imminent: «en tal caso se ha de observar la alteración del pulso con intercadencias, la respiración ocupada, los ojos vidriados...» (BOSC 1701 [1820, 280]). Tegell va fer paròdia d’aquestes sèries enumeratives de símptomes de l’agònic al Poema anafòric: com de costum en cada sarau, es convida els presents per a la jornada següent, i per fer-ho s’utilitzen fórmules diverses, generalment paròdiques; en el sarau XIè, el penúltim, Carnestoltes mateix utilitza aquest registre per anunciar la seva propera fi (vv. 241-256): «las fuerças me flaquean, / el aliento se cansa y mal respira, / el pulso intercadente, / y ya el vital humor se debilita, / el hipo continuado / que es cercana mi muerte triste indica.» (vv. 245-250: BROWN ed. 1989, 125; la intervenció de Carnestoltes és en castellà, com gairebé ho són totes a banda de la veu del narrador).
  • notem la tria dels mots rima en paronomàsia amb el mot anterior.
  • «Anar en posta o a la posta: anar molt de pressa» (DCVB, VIII, 796, s.v. Posta. II.5; cf. 12 628); en el vers d’Eura, ‘veig que em moro ràpidament’.
  • raucitat: ‘ronquera’; és un cultisme del ll. raucus, en català rauc, «ronc, rogallós» (DCVB, IX, 173, s.v. 1. Rauc).
  • accepció: ‘acceptació’; cf. «Ant. Recepció, acte de rebre o acceptar» (DCVB, I, 99, s.v. Accepció. 1).
  • sobre la mètrica d’aquest vers, veg. la nota corresponent a l’Aparat crític.
  • prendes: «Prenda. [...] dádiva ù dón, que los amígos ò enamorados se dan reciprocamente, en señal de la seguridad ò fin de su amistad ò amór» (DA, V, 357).
  • nota al marge del ms. C5: «Ubi nullus ordo, sed sempiternus horror inhabitat. Job 10, v. 22».
  • ‘allò que espero [=la salut eterna] us fa dolces [a vosaltres, penes]’; concordança ad sensum.
  • notem també aquí la concordança ad sensum entre el subjecte, esperances, i el verb, infundeix.
  • a l’últim: ‘al final’. Penes doctes: cf. «Ha, Señor, como la muerte / es penosa, pero docta, / pues sabe en un punto quanto / entera una vida ignora», del romanç de Juan Pérez de Montalbán a ARELLANO (1637, f. 15).
  • noti’s l’antítesi: en el sentit literal, el v. 222 diu que era un jove talentós (el qual balafiava els talents entre vicis, etc.); ara bé, talent és també el nom d’una moneda antiga i d’aquí el joc de paraules amb l’opòsit gratuïtos. I encara no podem descartar un tercer sentit per a talent, el de ‘gana’, ‘apetit’, que s’oposaria al desaprofitament de la porció de substància.
  • tremolava: «v. tr. Alçar i agitar en l’aire una bandera, penó [...]» (DCVB, X, 476, s.v. 2. Tremolar); cf. 3 12: «... trèmules banderes».
  • son: ‘so’.
  • cataractes: es refereix a l’opacitat del cristal·lí, metàfora per “ceguesa” de la raó provocada per les passions.
  • políptoton (tarda / tard / a tard).
  • a tard: ‘rares vegades’ (veg. DCVB, X, 153, s.v. Tard. II. adv. 2).
  • en resum, ‘tant de bo hagués mort després de batejat’.
  • Jaume Sala deia d’aquests versos: «Los ejemplos del buen ladrón, la Madalena y Saulo son aptísimos para demonstrar la misericordia del Señor. Los dos los canta la Iglesia en la próxima citada seqüencia: Qui Mariam absoluisti / Et latronem exaudisti / Mihi quoque spem dedisti.» (ms. A2, p. 99; veg. l’apèndix 1 al final del comentari).
  • Dimes: el bon lladre que, en el passatge evangèlic del Calvari, demana perdó a l’últim moment (Lc 23:39-43). El nom de Dimes prové de l’Evangeli de Nicodem, Actes de Pilat X:2 (Apòcrifs 1990, 245). El record del cas de la salvació del bon lladre com a exemple de la misericòrdia divina era tòpic en aquest context (cf., p.e., VIRGILI 1696, 33).
  • nota marginal al ms. V: «Hodie eris mecum in Paradiso. Luc. 23»; és Lc 23:43. Idèntica citació apareix al marge del v. 244 al ms. V, sense, però, donar-ne la referència.
  • al marge del ms. C5 hi ha la nota: «Cum venissent ergo qui circa undecimam horam venerant, acceperunt singulos denarios. Mat. 20, v. 9». Un xic diferent, errada, apareix al marge del ms. V: «Cum ergo venissent qui circa horam 12 venerunt et acceperunt singulos denarios. Mat. 1, nº 9».
  • entengui’s i, sobretot [m’anima i alienta] lo que costo..., és a dir, la passió i mort de Crist pels pecats de l’home, en aquest cas del jo poètic.
  • prenda: ‘penyora’; cf. amb prendes, amb sentit diferent, al v. 202.
  • ea és una exclamació molt típica dels textos devots exhortatius, on es reprodueixen ficcions de diàleg (proposades al lector, com a exercici) amb Déu, amb el propi cos o amb l’ànima, com passa a les arts de ben morir; p.e., és una expressió recurrent a CRASSET (1714).
  • el ms. C5 du una nota al marge: «Qui producit mel de petra oleumque de saxo durissimo, qui convertit Saulum in Paulum et lupum in agnum. In. off. s. Guillelmi. ex P. 8, et Deut. 32, v. 13». Dt 32:13 fa: «...ut sugeret mel de petra, oleumque de saxo durissimo».
  • fent açò: es refereix als “prodigis” fets per Déu esmentats en els versos anteriors.
  • el jo poètic es considera el més pecador dels homes, de tal manera que, si és perdonat per Déu, aquest fet constituirà un prodigi equiparable o fins superior als esmentats. Cf. «Mas, si queréys ser piadoso / conmigo, Señor, conmigo, / ¿qué más luzirán piedades / con quien más os ha ofendido?», del romanç de Juan Navarro de Espinosa a ARELLANO (1637, f. 73v).
  • la metàfora del teatre, el topos del theatrum mundi, de la vida com a representació, com és ben sabut, és permanentment present en la representació del món barroca. Lligada al discurs cristià de la mort, recurrent en l’obra d’Eura, la trobem també en la literatura francesa barroca: CAGNAT (1995, 263-272).
  • nota al marge en el ms. C5: «Nam et catelli edunt de micis quae cadunt de mensa tua. Math. 15, v. 27»; el text de Mateu fa exactament «...mensa dominorum suorum».
  • pedra viva, en el doble sentit de ‘pedra’ encara no morta i de pedra viva: «pedra molt dura i compacta, que és la millor per a fer calç i per a bastir murs i altres construccions» (DCVB, VIII, 364, s.v. Pedra). Cf. 6 157-158.
  • vacacions: es refereix al temps perdut a causa del pecat.
  • nota al marge del ms. C5: «Misericordias Domini in eternum cantabo. Ps. 88»; es tracta del versicle 2.
  • dolcísonos cultisme per ‘de sons dolços’. Cf. «dulcísona arpa»: sermó Las Musas del Parnasso, § 7 (VALSALOBRE & GRATACÓS 2001, 292).
  • del cant de Sanctus de la missa.
  • no us faré fallor: ‘no cometré falliment’; fallor: ‘fallió’, ‘falliment’ (DCVB, V, 725, s.v.).
  • nota al marge en el ms. C5: «Non mortui laudabunt te Domine, neque omnes qui descendunt in infernum»; és Ps 113:17; també al ms. V, però mal localitzada: «Non mortui laudabunt te Domine. Psp 13, 26». Sobre aquest vers i els següents, deia Jaume Sala: «Aquí corren varios passajes de la psalmodia, como el Misericordias Domini non mortui laudabunt te Domine sed nos qui vivimus» (ms. A2, p. 101; veg. l’apèndix 1, més avall, després del comentari al poema).
  • nota al marge del ms. C5: «Sed nos qui vivimus, benedicimus Domino ex hoc nunch et usque in seculum. Ps 113, v. 17 et 19»; de fet es tracta del versicle 18. Idèntica citació apareix al marge del v. 311 al ms. V, sense, però, donar-ne la referència.
  • cisne: aquest és el cisne que dóna títol a tots els testimonis, excepte C5, i que va ser aprofitat en les atribucions del text a Vicent Garcia. «No t’espantes que jo cant, / perquè me’n pren com al cisne, / qui quan ja no té esperança / cantant acaba sos dies» comença un poema amorós de Rafael Bover, poeta mallorquí del Sis-cents (tret d’ARXIDUC 1871 [1965, 93]; el poema és reproduït sencer a les pp. 93-94; ja havia estat transcrit per BOVER 1868, 117-119). El motiu del cant del cigne en l’hora de la mort i el seu correlat humà de la bona mort és prou antic. P.e., és exposat en els bestiaris medievals, com en l’Spill d’exemples de naturaleses de alguns animals, còpia feta a principi del XVI d’un model català més antic: «Lo signe sí és un olsell qui à gran cos e és tot blanch; e à aytal natura: que canta volentés quant hom li sona lo instrument de la arpa, e s’acorda bé de cantar ab l’arpa, enaxí com lo flovioll ab lo atanbor. Encara té tal natura: que com se aproxima lo temps de la sua mort, ell canta milor e pus fortament [que no ha fet niguna vegada]; e, axí, cantant ell finex la sua vida. Encara diu hom que nigun signe no pot ben cantar tro que deu morir [...]. E axí com lo signe que, com pus prop és de la sua fi, se estudia de cantar e mor cantant, e axí se esdevé dells bons hòmens del món. Car ells veuen bé que, mantinent que hom és nat en aquella mesquina vida, hon està tostemp en lo camí de la mort, axí com diu nostre senyor Jesucrist en lo Evangeli: “Vigilate et orate, quia nescitis diem neque oram que ego vocabo vos”: vellats e orats, car no sabets lo dia ne la hora en loar e beneir nostre Senyor. E con vénen a lur fi, ells se confessen bé e perfetament de lurs peccats, [e loen] e preguen a nostre senyor Déu que·ls aport a bona fi; e axí, [pregant e loant a nostre senyor Déu,] defanex la lur vida.» (PANUNZIO ed., 1963-1964, II, 26-27). Cf. l’anotació d’Eura mateix al florilegi (Arxiu RABLB, ms. 3-I-17, p. 511, s.v. «Muerte»): «Ps 123: anima mea sicut passer erupta est de laqueo (?) uenantius (?). Preguntáronle a un cisne porqué cantaba estándose muriendo, y respondió: “Porque ya no tendré más que temer los lazos de los cassadores”».
  • hi contraposa el profit que s’ha de treure dels pocs instants que resten enfront de les nombroses ocasions perdudes al llarg d’una vida. Cf. «Quiero [...] / aprovechar los instantes, / ya que tan mal he vivido, / que guarde para este aprieto / la enmienda de tantos vicios»: d’un romanç de José Pellicer de Tovar a ARELLANO (1637, f. 86).
  • Beneït siau: inici d’una sèrie anafòrica a imitació de l’himne dels tres joves: Dn 4:52-90. Jaume Sala deia, en relació a aquest vers i els següents: «Continúanse las bendiciones, que por más repetidas nunca son molestas, como no lo fue Daniel en el cap. 3, Benedicite opera omnia Domini Domino, ni se cansa la Iglesia de repetirlo y cantarlo todos los días en otro de los psalmos de las laudes» (ms. A2, p. 103; veg. l’apèndix 1, després del comentari al poema).
  • no cal dir el pànic que produïa la mort sobtada, a diferència d’avui dia, tant en l’edat mitjana com en la moderna, ja que es moria sense poder rebre els sagraments i cloure una bona mort cristiana; cf. v. 330. Se’n fa ressò MONTANYÉS (1559, f. XCVIIv): «Y si ara no moríeu poríeu augmentar en majors pecats y a perill de morir de una mort sobtada la qual és molt perillosa».
  • la confessió és metaforitzada en una post on recorre el nàufrag-pecador; cf. «Esta cruz, en los rigores / de mi naufragio postrero, / tabla ha de ser que sustente / mis flacos merecimientos»: d’un romanç de García de Salcedo Coronel a ARELLANO (1637, f. 53).
  • en el ms. C5, al marge, la nota: «Benedicite omnia opera Domini Domino. Cant. Puerorum. Dan. 3, v. 57».
  • cavil·lós: «Ant. Maliciós» (DCVB, III, 90, s.v.).
  • benediccions: en el sentit de ‘lloances’, ‘demandes de protecció’.
  • aquest grup de quatre versos posa el punt final a les lloances mitjançant la condensació del lexema bene- a través de la figura de derivació.
  • ‘que jo us hagi beneït és conseqüència d’una benedicció de Déu’.
  • terra aliena, perquè per a l’ànima el desterrament és el món ja que l’habitatge que li és propi és la Glòria (cf. v. 380).
  • nota al marge al ms. C5: «Quomodo cantavimus canticum novum in terra aliena. Ps. 136, v. 34»; és Ps 136:4; el text de la Vulgata és: «Quomodo cantabimus canticum Domini in terra aliena». També al marge del ms. V hi ha la mateixa anotació però, com és habitual, amb dificultats de lectura i errors en la transcripció: «Comodo cantavimus canticum novum in terra aliena. 36... 4».
  • tons: els de l’últim cant del cigne abans de morir (veg. la nota al vers 314).
  • nova enumeració dels signes físics de l’agonia (veg. els vv. 165-188 i la nota corresponent), amb paral·lelismes d’expressió, a través de l’anàfora «ja... ja...», amb textos de Rafael Noguers (veg. la nota al v. 170; vv. 193-195: «Ja l’ànima se arranca, / ja las venas se depúlsan, / ja de la humana candela...»; ARELLANO 1637, f. 96v) i Francesc Fontanella (romanç que comença «Ara dulcíssim Jesús», vv. 145-149: «Ja lo aliento va faltant, / ja se alborota lo pit, / ja se·m nua la garganta, / ja se ofúscan los sentits, / ja la ànima y cos estan...»; MIRÓ ed. 1995, II, 61-62).
  • cf. «[el alma] que como es su centro el cielo, / se levanta azia la gloria», del romanç de Francisco de Rojas Zorrilla a ARELLANO (1637, f. 48).
  • cf. «Ja de la humana candela / la flama extrema se ofusca» (vv. 195-196 del poema de Rafael Noguers esmentat a la nota al v. 170: ARELLANO 1637, f. 96v; veg. també la nota als vv. 369-376). Tot i que la candela que s’apaga s’usa com a símbol de l’agonia, la imatge ve associada aquí al fet que als moribunds se’ls oferia, a més del crucifix (veg. vv. 133-136 i la nota corresponent), una espelma encesa a les mans, símbol de la llum de la fe (MARTÍNEZ GIL 1993, 379-380). Cf. el que diu sobre l’ús d’aigua beneita, crucifix i candeles, GIL (1605, ff. 44-44v).
  • visllumbre: ‘indici’.
  • cf. «Agora que el coraçón, / por alegar que él ha sido / quien quiso vivir primero, / morir el postrero quiso»: d’un romanç de Calderón a ARELLANO (1637, f. 40v).
  • uale: expressió de comiat llatina.
  • aquests mots evangèlics, solien ser aplicats per les arts de ben morir als agonitzants en el moment de la mort, de la bona mort. Els trobo també en el final del romanç de Fontanella que comença «Ara, dulcíssim Jesús»: «y en vostras mans deposito / la ànima y mon esperit» (MIRÓ ed. 1995, II, 62) i en el romanç En las congoxas de la mort de Rafael Noguers (veg. notes als vv. 170, 369 i 381): «Jesús, Señor, en mans vostras / (o, si propícias la acullen!) / encoman l’ànima mia, / que ja del cos se supura» (vv. 197-200; també a ARELLANO 1637, f. 97v). És, al capdavall, la fórmula final de la gran majoria dels textos del gènere poètic recollits a ARELLANO (1637).
  • nota al marge del ms. C5: «In manus tuas Domine comendo spiritum meum; redemisti me Domine Deus veritatis. Ps. 30, v. 6». La mateixa, mal localitzada, al marge del ms. V: «In manus tuas Domino comendo spiritum meum. Psalm 30, v. 7».