«Jacinta, bella pastora»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Carta amorosa d’un ausent amant a la sua dama
Jacinta, bella pastora,
de l’Amor incendi actiu,
■
que ja son arc i ses fletxes
4
consagra a tos ulls divins;
olorós verger on Flora,
■
en sempre fragant abril,
rosa mescla de tes galtes
■
8
en lo nevat gessamí;
■
segona Venus, tan bella
que, semblant-li tant al viu,
distinguir-vos no poguera
12
si ton ser no us distinguís;
■
espant lluminós del sol,
que ja aprèn a resplendir
en los raigs de tos cabells,
16
en los llums de tos safirs;
■
pren l’afecte de ma ploma
que ja en mon grosser estil,
■
aplauso intenta afectar,
■
20
afecte intenta aplaudir.
■
Havent ja experimentat
que l’enteniment més viu,
entre golfos d’alabança,
24
naufraga en lo dolç perill,
roda la mà cuidadosa
per forjar versos sutils,
mes, pensant en ta bellesa,
28
torpes regoneix los dits.
■
Voluntat tanta agraeix,
■
perquè tan gran te la tinc
que, adorar-te, juntament
■
32
tras si porta los sentits;
perquè l’amorós afecte
errors disculpa, que en mi
abortos són de la ploma,
36
però de l’amor són fills.
■
Ja no maltractes un cor
■
que, ab cuidado, espera, humil,
o remei en tantes penes,
■
40
o esperança en tants desigs.
Ofendre’t tampoc no pot
mon pensament atrevit,
que, com temerà més penes,
■
44
qui en la primera morí?
■
Lo més venturós amant
■
fora en mon empenyo altiu,
■
si ta divina hermosura
48
mon sentiment agraís.
Perdona l’atreviment
de mon amorós delir,
■
puix, per a cercar ta llum,
■
52
des del centro d’amor ix.
■
I, si a cas mon nom t’enfada,
■
posa’l com de ton catiu,
si en ton pit i cabells no,
56
allà en la voluntat sí.

Resum

El poema s’obre amb un extens apòstrof dedicat a la lloança hiperbòlica de la seva dedicatària, una dama anomenada Jacinta (v. 1-16). A continuació, el poeta convida la dama parar atenció al seu text, que glosa la seva passió amorosa (v. 17-28). Li demana que tingui en compte l’afecte que li professa i li transmet que se sentiria afortunat si ella el correspongués (v. 29-48). Acaba excusant-se per la gosadia de fer-li arribar la carta i demanant a la dama que el consideri el seu catiu (=esclau d’amor).

Mètrica

Romanç.

Testimonis

C p. 193; I2 f. 109-109v; L4 p. 293-294; R p. 315-316; V2 139-139v.

Rúbriques

C: Carta amorosa de un ausent amant à la sua Dama
I2: Carta amorosa de un ausent Amant a la sua Dama
L4: Carta amorosa de un ausent amant a la sua Dama
R: Carta amorosa de un ausent amant a la sua dama
V2: Carta amorosa de un ausent amant a la sua dama

Sobre aquesta edició

Baso l’edició en el ms. R. Corregeixo els errors evidents dels versos 3,4 i 7.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 274-276).

Referències bibliogràfiques

Sogues (2017: 36).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • Ja C I2 L4 V2] om. R
  • a I2 L4 R V2] om. C; tos I2 L4 V2] sos C R
  • roses C I2 L4 V2] rosa R; galtes I2 L4 V2] galas C R
  • intenta C I2 L4 R] intento V2
  • dolç I2 L4 R V2] del C
  • adorar-te C I2 L4 R] a adorar-te V2
  • cercar ta I2 R V2] sercarte C, sercar la L4
  • rebutjo la lliçó d’R perquè faria el vers hipomètric i edito la de la resta de testimonis.
  • els ulls divins no poden ser els de Cupido, sinó que han de ser necessàriament, els de la dama. El copista d’R entén malament la frase i d’aquí, probablement, que transcrigui sos per comptes de tos, una lliçó, clarament equivocada i de la qual, per tant, prescindeixo. Edito la que transmeten I2 L4 i V2.
  • transcriu inicialment dels perills però després en ratlla les esses C.
  • la a d'abans de adorarte és afegida posteriorment, dessobre el text, per la mateixa mà V2.
  • transcriu inicialment delit, una segona mà ratlla la te final i la corregeix per una erra L4.
  • Hipèrbaton: ‘incendi actiu de l’Amor’. És Jacinta qui produeix en el jo poètic l’incendi amorós.
  • Cupido, el déu de l’amor és sovint representat com un infant alat que utilitza arc i fletxes per provocar l’enamorament dels humans.
  • Flora: deessa romana de les flors, els jardins i la primavera.
  • lo nevat gessamí: la pell blanca de la dama.
  • semblant-li: a Venus. | al viu: a la realitat. El poeta compara Jacinta amb Venus i afirma que només es pot distingir la dama de la dea pel fet que Jacinta és un ser, és a dir, una dona real.
  • Hiperbòlicament, la veu poètica afirma que, com que Jacienta brilla més que el sol, aquest aprèn a resplendir veient com resplendeixen els cabells i els ulls blaus (zafirs) de la dama.
  • grosser estil: manca de geni literari. L’expressió té una clara vocació de captatio.
  • A través de la ploma, el poeta intenta obtenir el beneplàcit (aplauso) de la dama i poder-lo agrair.
  • El poeta manifesta que és conscient que no n’hi ha prou de veure els seus versos alabats, sinó que li cal compondre’n de sutils, és a dir, de més enginyosos, però admet que li costa fer-ho, perquè pensar en la bellesa de la dama el distreu. De nou, com al v. 18, aquest passatge actua com una captatio, per predisposar la dama a ser benvolent amb el text. | roda la mà: mentre el poeta escriu. | torpes: maldestres | regoneix: reconeix.
  • voluntat tanta: gran afecte (el del jo poètic per la dama) | agraeix: tu, Jacinta.
  • El poeta adora la dama amb tots els seus sentits.
  • Demana a la dama que disculpi les limitacions de la seva composició, i les atribueix al fet d’escriure sota els efectes de l’enamorament.
  • maltractes: maltractis. | un cor: el del poeta.
  • i 40 en: a.
  • que: perquè. | temerà: el pensament del jo poètic.
  • La primera de les penes fou conèixer la dama. Aquesta coneixença va produir l’enamorament del poeta, un enamorament que, en la visió neoplatònica de l’amor, comporta que l’enamorat esdevingui un mort en vida, quedant totalment a mercè de la dama i amb les facultats de pensar anul·lades.
  • venturós: afortunat.
  • Literalment, ‘jo seria el més afortunat dels amants si en la meva elevada empresa’
  • el centro d’amor: el cor | ix: surt.
  • ton catiu: tòpic de l’esclau d’amor, propi de la lírica neoplatònica.