«Adéu, ingrata pastora»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Despedeix-se un amant de sa dama, havent d’estar algun temps apartat de sa vista
Adéu, ingrata pastora,
pastora divina, adéu!,
que ja no pot mon amor
4
sofrir los rigors tant temps.
■
Adéu, que ja mon pesar
reusa lo sofriment,
■
puix quan mon amor és foc,
8
és mon desengany de neu.
Adéu, ídol que en mon cor,
■
ab tan rigorós recel,
adora, sacrificat,
■
12
a ses ares tot mon ser.
■
Adéu, sol de les belleses
que, ab lo fulgor refulgent,
me daves vista piadosa
16
quan m’abrasaves cruel.
■
Adéu, lluminosa aurora
que en lo crepúscol primer,
■
per precursora del dia
■
20
ma ceguedat conegué.
■
Adéu, fulgurant estela,
■
si bé no del firmament,
puix és tan gran la mudança
■
24
que mudances m’influeix.
■
Adéu, en fi, però no
quant mon sentiment intern:
■
si ma presència s’ausenta,
■
28
restarà mon cor present.
■
Adéu, carrer venturós,
puix se diu de la Mercè,
■
que la més rara bellesa
32
dels noms més divins contens.
I vosaltres, llocs que sempre
donàveu peus a mos peus
perquè a les festes alegres
36
parlar ab ella pogués.
■
No puc, pastora divina,
que, a poder aguardar més,
■
a traure’m d’estos contorns
■
40
no hi bastara l’univers!
■
Però és tan gran ton rigor,
■
tan dilatat ton desdeny,
■
tan paorosa ma pena,
44
mon sentiment tan cruel,
tan infal·libles mos danys,
i mon desengany tan cert,
que no basten mos pesars
48
per a sustentar tant temps.
■
Antes que anàs a ma pàtria
mon amor ja estava en peu,
i apar, segons te recito,
52
que amava abans que nasqués;
si l’amor pinten minyó,
mira si és antic lo meu
que abans que jo tingués vida
56
apar que vida tingué.
Robí só estat en constància,
i robí en sofrir desdenys,
i mirau quant, en contrari,
60
heu pagat mon sofriment.
■
Ja veus mes intenses penes
i ja mos agravis veus;
ja entens mon intern patir
64
i ja mon dolor entens;
i així em despedesc de tu,
■
i d’amor me despedesc,
perquè en esta despedida
68
me mates o em dóns remei.

Resum

El poeta s’acomiada d’una dama que no sembla correspondre el seu amor i de la qual, hiperbòlicament, afirma estar enamorat des d’abans de néixer. La dama és caracteritzada com a pastora, cosa que la situa en un entorn bucòlic, però la referència al Carrer de la Mercè sembla suggerir que aquest entorn no és al Rosselló, sinó a Barcelona.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

C p. 177-178; I2 f. 102-102v; L4 p. 283-284; R p. 306-307; VG f. 43; V2 f. 125v-126v.

Rúbriques

C: Despadeixse un Amant de sa Dama havent de estar algun temps apartat de sa vista
I2: Despedeixse un amant de sa dama avent de estar algun temps apartat de sa vista
L4: Despedida amorosa de un amant avent de estar algun temps apartat de la vista
R: Despedeixse un amant de sa dama avent de estar algun temps apartat de sa vista
V2: Despedeixse un amant de sa dama avent de estar algun temps apartat de sa vista

Sobre aquesta edició

Baso l’edició en el ms R. Corregeixo únicament els errors evidents dels versos 43 i 68.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 259-261).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • sacrificat C R] sacrificant I2 L4 V2
  • que en I2 L4 R V2] que ab C
  • contens I2 L4 R V2] conte C
  • pavorosa C I2 L4 V2] provorosa R
  • Si l’amor I2 R V2] Si amor C, Puix si Amor L4
  • en R] al C I2 L4 V2
  • em C I 2 L4 V2] ni R
  • ratlla causadora i corregeix per precursora I2.
  • il·legible abans de se ausenta per deteriorament del manuscrit I2.
  • il·legible abans de mon per deteriorament del manuscrit I2.
  • la lliçó d’R ha de ser un error perquè no he pogut documentar el terme i no sembla fer cap sentit. Prenc la de la resta de testimonis.
  • primer transcriu Puix si lo amor, després ratlla Puix i lo i afegeix un nou lo dessobre el que ha ratllat I2.
  • primer transcriu o me, però en ratlla la o i la e, i afegeix l’apòstrof que indica l’elisió, donant om’ I2; la forma ni que reporta R no fa sentit, en aquest context. Podria arribar a fer-ne si l’entenem com a n’hi (= a la despedida) però, tot i així, l’estructura sintàctica se’n ressent, perquè resulta pleonàstica (la forma correcta seria hi). És per això que rebutjo aquesta lliçó i edito la de la resta de testimonis.
  • los rigors: el desdeny de la dama, la seva falta de correspondència amorosa.
  • reusa: refusa.
  • ídol: la dama.
  • Hipèrbaton: ‘adora tot mon ser sacrificat a ses [=de l’ídol] ares’.
  • Les metàfores de llum referides a la dama són un tòpic de la poesia neoplatònica. En aquest poema les trobem en la imatges del sol (v. 11), l’aurora (v. 16) i l’estela (v. 21). En el present passatge, però, la llum de l’estimada mostra una naturalesa ambivalent, ja que permet al poeta veure-hi, però també li causa, metafòricament, la mort (per amor).
  • ceguedat: per trobar-se en el crepuscol, és a dir, en l’època anterior a conèixer la dama.
  • estela: estrella.
  • la mudança: el canvi de parer de la dama.
  • m’influeix: em causa.
  • quant: pel que fa, en el referit a.
  • no puc: no puc restar més temps.
  • Ja al segle XVII existien tant a Barcelona com a Perpinyà sengles carrers amb aquest mateix nom. El de Barcelona, actualment, va de la Plaça del Duc de Medinaceli fins al Carrer de la Fusteria, al barri de la Mercè, a Ciutat Vella. Llinda amb la plaça i la basílica de la Mercè. El de Perpinyà, que de fet es diu Carrer del Convent de la Mercè-, és avui un carreró del barri de Sant Mateu. Antigament llindva amb el convent de la Mercè, que desaparegué a les darreries del XVII, de resultes del Pla Vauvan, que l’acabaria incorporant a les fortificacions de la ciutat. Per motius que detallo a 5.4.5.1, m’inclino a pensar que en aquest poema, Fontanella es refereix al carrer perpinyanenc.
  • Hipèrbaton: ‘Que contens la més rara bellesa dels noms més divins (=la dama)’.
  • aguardar: esperar.
  • d’estos contorns: els llocs de sempre esmentats al v. 33. Probablement, es refereix a indrets de la ciutat de Barcelona.
  • bastara: bastaria. Ni l’univers podria allunyar el poeta del lloc on es troba, si hi restés una mica més de temps (i és per això que cuita a marxar-ne).
  • rigor: desdeny, falta de correspondència amorosa.
  • dilatat: perllongat.
  • paorosa: que fa por.
  • tant temps: el que el poeta ha passat enamorat de la dama.
  • lo pinten minyó: Cupido acostuma a ser representat amb aparença d’infant.
  • El robí és una pedra preciosa, apreciada pel seu aspecte però també coneguda per la seva duresa. Aquesta segona propietat és referida aquí, per exemplificar la constància del sentiment del jo poètic per la dama. D’altra banda, com a pedra preciosa, el robí és, també, un objecte valuós; el jo poètic es plany del fet que el pagament l’única cosa que ha rebut com a pagament per la seva devoció amorosa (=robí) han estat desdenys.
  • en contrari: a canvi.
  • despedesc: despedeixo.