«Ja que lo rigor fatal»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Dona un amant zeloses queixes a sa dama
Ja que lo rigor fatal
de ma desventura amarga
és causa injusta del dany
■
4
que mon just sentiment causa,
■
ja que Vulcà mon sentit,
Montgibell ma pena estranya,
de neu muntanyes fulmina,
8
de foc abismes inflama,
■
ja que mon intern dolor
en fogosa, eterna ràbia,
efectes mostra abrasats
12
d’una gelada mudança,
■
i, al fi, ja que tant pesar
■
mogut de desditxa tanta,
■
mon sentiment assegura,
16
mes esperances assalta,
escolta, Fil·lis hermosa,
escolta menos ingrata,
de tantes penes lo pes
20
i de tant pesar les ànsies;
■
ou, Fil·lis, ou lo rigor
■
que mes potències maltracta,
que mon sentit alimenta,
24
i mos sentits avassalla;
■
escolta un pesar, escolta,
que, ab dos penes tan contràries,
■
ab ton propi foc me gela
■
28
i en ton propi foc m’abrasa.
■
Qual fonteta que corrent,
de belles flors adornada,
rega, fertilisa, inunda,
■
32
florestes, prats i campanyes,
i, en fi, en lo vall o en lo riu,
per sa corrent despenyada
acaba sos pensaments,
36
ses esperances acaba;
■
qual nau que sense recel,
■
en mal segura bonança,
al mig del manso trident
40
orbes de cristall surcava,
i, al fi, de vents circuïda,
■
ab repentina borrasca,
entre obeliscs de safir
44
urnes regoneix salades;
qual rama que alça en l’abril
desplegant frondoses ales,
se mostra, ostenta i admira
■
48
pomposa, verda i ufana,
i, al fi, a l’entrar de l’hivern,
■
rendeix sa pompa bisarra
■
restant sols inútil tronc
52
del que era tronc i esmeralda.
Així, Fil·lis bella, així
■
me ve a faltar l’esperança
que ja regonesc perduda,
56
que ja sospiro frustrada,
i així ha acabat sa altivès
■
quan, en vistosa arrogància,
veloç, atrevida i verda
60
era nau, fonteta i rama.
Si era font, ja de l’olvit
■
lo fondo seu l’avassalla;
■
si rama i nau, d’un rigor,
■
64
lo desembre i la borrasca.
■
No et conto la causa, Fil·lis,
del pesar i pena estranya,
que, ¿com puc jo referir-la,
68
si tu no pots ignorarla?
Un home m’és causa sols,
■
però...mos sentits m’enganyen!
■
Puix sols dimoni pot ser
72
lo que d’un àngel m’aparta.
■
Dimoni en mon dany vingut
■
serà, però sa prosàpia,
dels anys trenta-i-tres de Cristo
76
no es pot demostrar hassanyes.
Malhaja l’aleve glòria,
■
sa sang injusta, malhaja!
Mes, ¿com pot tenir-la justa,
80
qui la del més just escampa?
■
Malhaja, Fil·lis, la ditxa
■
que de ma desditxa és causa,
i malhaja l’alegria
84
que ja la nostra emborrasca.
■
Ja em despedesc ab mes penes
de ta bellesa i ta gràcia;
mira si tinc de sentir-la,
88
mira si tinc de plorar-la.
Oh, si així com les raons,
■
poguera enviar mes llàgrimes,
poguera pintar mes penes,
92
poguera escriure mes ànsies!
■
Però ja que mon dolor
no em dona ventura tanta,
lo principi de mon fi
96
serà fi de ma desgràcia.
■

Resum

El poeta retreu a una dama anomenada Fil·lis la seva falta de correspondència amorosa i l’atribueix a la intervenció d’un altre home. El poema s’estructura en cinc parts ben diferenciades: a la primera (v. 1-16), la veu poètica exposa la situació de torbament d’ànim en què es troba per causa de la relació amb la dama; a la segona (v. 17-28), li demana que escolti les seves lamentacions; a la tercera (v. 29-64), recorre a la comparació al·legòrica amb tres elements de probable extracció emblemàtica –una fonteta (element identificatiu del poeta, per la semblança amb el seu cognom), un vaixell (nau) i una branca (rama)–, que exemplifiquen, respectivament, la idea de la caiguda, l’enfonsament i l’abatiment de l’esperança de ser correspost amorosament per la dama; a la quarta part (v. 65-84), es queixa a la dama que un home, a qui sembla retreure el fet de ser jueu, s’ha interposat entre els dos i ha malmès la seva alegria; la cinquena part (v. 85-96) és un comiat dolençós que sembla posar final a la relació.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

B1 f. 12v-14v; C p. 170-172; I2 f. 99-99v; L4 p. 281-282; R p. 297-299; VG f. 39; V2 f. 119v-121.

Rúbriques

B1: Dona vn Amant zelosas queixas â sa Dama
C: Dona zelosas quexas un Amant à sa Dama
I2: Dona zelosas queixas un amant a sa Dama
L4: Dona zelosas queixas un amant a sa Dama
R: Dona un amant zelosas quexas à sa Dama
V2: Dona zelosas queixas un amant a sa dama

Sobre aquesta edició

Baso l’edició en el ms. R. Corregeixo els errors evidents dels versos 32, 36, 39, 40 i 77.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 247-249).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • del C I2 L4 R V2] de B1
  • dos C I2 L4 R V2] las B1
  • propi B1 C I2 R V2] propri L4
  • propi C I2 R V2] propri B1 L4
  • florestas I2 L4 V2] floretes B1 C R
  • en lo vall B1 I2 L4 R V2] o vall C
  • acaba B2 C I2 L4 V2] acabe R
  • recel C I2 L4 R V2] ruel B1
  • al mig B1 I2 L4 V2] à mitig C, a mitg R
  • surcava C I2 L4 V2] sercava B1 R
  • de l’ C I2 R V2] al B1, lo L4
  • del C I2 L4 R V2] de B1
  • nau B1 I2 L4 R V2] neu C
  • la C I2 L4 R V2] lo B1
  • nau B1 I2 L4 R V2] neu C
  • m’és B1 I2 L4 V2] nos C
  • vingut B1 I2 L4 R V2] urgent C
  • l’aleve glòria C I2 L4 V2] aquell que es mon dañ B1, la elevada gloria R
  • el segon ou és afegit a sobre d'un fragment ratllat I2.
  • il·legible després de quals per deteriorament del manuscrit I2.
  • ratllades la a i la b d’abunda i afegit al damunt in, resultant inunda B1.
  • la lliçó d’R és, o bé una lectio facilior o bé un error de transcripció, però, en tot cas, és clarament equivocada, i és per això que la rebutjo.
  • edito en fi perquè tots els testimonis coincideixen en aquesta lliçó però vull fer notar que el poema repeteix tres vegades més aquesta mateixa locució amb la forma al fi (v. 13, 41 i 49). Deu tractar-se més d’un descuit que no pas una tria conscient de l’autor, però com que això és quelcom que no puc fer més que plantejar com a hipòtesi, i com que, sigui com sigui, l’omnipresència de la lliçó en els testimonis sembla evicenciar que només pot tractar-se d’una lliçó d’autor, la mantinc en aquest vers.
  • la lliçó d’R oblida l’article, necessari en aquest cas, per això la rebutjo.
  • la lliçó d’R és una lectio facilior que no fa sentit en aquest context.
  • una primera mà transcriu onas però una segona mà, a llapis, ratlla la lliçó i corregeix per urnes L4.
  • transcriu primer Així bella Filis; després, la mateixa mà ratlla bella i l'afegeix després de Filis I2.
  • fa majúscules les tres inicials de Nau, Fonteta i Rama; fa majúscula la inicial de Fonteta R.
  • il·legible abans de font, per deteriorament del manuscrit I2.
  • en mas ratllat i corregit al damunt per com las I2.
  • El patiment amorós del poeta té una causa doble: el rigor fatal (=el desdeny) de ma desventura amarga (=de la dama) i el just sentiment (amorós) del poeta per ella.
  • Vulcà: divinitat romana del foc i de la forja. En la poesia de l’època, i especialment en l’obra dramàtica de Fontanella, Vulcà és caracteritzat com un vell lasciu i enganyat, que es casa amb Venus malgrat que la deesa estima Apol·lo. Aquí, sentit s’ha d’entendre d’acord amb la segona accepció del mot, és a dir «Facultat de discernir el ver del fals, el bé del mal, etc.» (DCVB). Per tant, el v.5 s’ha de llegir com ‘ja que la meva capacitat de discernir és comparable a la de Vulcà’, la qual cosa significa que el poeta considera migrada la pròpia capacitat de discerniment. | Montgibell: el volcà Etna. | Noteu el joc d’equívocs conceptuals establert entre els versos 5-6, en els quals, qui actua com a volcà és Montgibell, malgrat que qui en té més explícitament el nom és el personatge mitològic.
  • Hipèrbaton: ‘ja que mon intern dolor, en fogosa, eterna ràbia, mostra, abrasats, efectes d’una gelada mudança’. El jo poètic manifesta el patiment pel canvi dels sentiments de la dama per ell.
  • pesar: disgust, tristesa.
  • de: per.
  • pes.../...pesar: joc de veus entorn del mot pesar, que aquí actua com a substantiu, però que és la forma verbal derivada del nom pes.
  • Joc de veus entorn entre sentit «Facultat de discernir») i sentits («Cadascuna de les facultats dels animals, de rebre impressions cognoscitives mitjançant l'acció de certs òrgans») (DCVB, s.v. sentit).
  • fonteta: la imatge remet, d’una banda, a la font, una de les representacion pròpies de la lírica tradicional del desig amorós i, al mateix temps, al mateix nom del poeta, que es representa com a fonteta; noteu que tant aquest terme com el cognom de l’autor serveixen per fer referència a una font petita. Sobre la simbologia de la font, veg. Victorio (1995: 21 ) i sobre el seu ús en altres poemes de Fontanella, veg. també Castaño (2018: 361, 375).
  • florestes: boscos. | campanyes: camps.
  • el manso trident: el mar encalmat. El trident és l’objecte distintiu del déu Neptu, la divinitat romana de la mar.
  • orbes: cercles. | surcava: solcava, fendia.
  • circuïda: envoltada (la nau).
  • obeliscs de safir: les onades. El safir és de color blau, com el mar. | urnes: al·lusió a la mort per l’enfonsament de la nau.
  • admira: es fa admirar.
  • pompa: ostentació. | bisarra: «Que manifesta de manera agradosa la força o grandesa d'esperit» (DCVB, s.v. bisarro).
  • esmeralda: maragda, pedra preciosa de color verd, aquí metàfora de la verdor de la branca en el mes d’abril.
  • ha acabat: l’esperança.
  • Noteu l’estructura paral·lelística d’aquests dos versos, que crea les parelles veloç-nau, atrevida-fonteta i verda-rama.
  • Literalment: ‘Si era font, ja el fons del seu oblit l’aclapara’. Noteu el joc de veus paronomàsic entre font i fondo. Noteu, també el zeugma, amb l’elisió dels verbs era, precedint rama i nau, i avassalla, precedint lo desembre i la borrasca.
  • mos sentits m’enganyen: la desconfiança en la capacitat dels sentits per aprehendre fefaentment la realitat és un tòpic de la mentalitat barroca.
  • lo que: aquell qui. | un àngel: Fil·lis.
  • sa prosàpia...hassanyes: Aquesta prosàpia que no pot demostrar hassanyes no pot ser altra que la dels jueus, considerats, a l’època, els culpables de la mort de Crist. Sembla, doncs, que el passatge acusa l’home que ha interferit en la relació del poeta amb Fil·lis de ser jueu. | Malhaja: maleïda. | aleve glòria: la glòria traïdora (de l’altre home). Potser perquè ha aconseguit el favor de Fil·lis. | sang injusta: per ser jueu. | el més just: Jesucrist.
  • la ditxa: la benaurança.
  • la nostra: aquest vers sembla suggerir que els sentiments del poeta eren correspostos per Fil·lis fins l’arribada de l’altre home.
  • Noteu que aquí l’estructura és el contrari d’un zeugma: dos substantius (raons i ànsies) actuen com objectes directes de tres verbs: enviar, pintar i escriure. El sentit global de la quarteta és que el poeta desitjaria poder enviar, pintar i escriure les seves ànsies, de la mateixa manera que les seves raons.
  • Al·lusió al tòpic de la mort per amor: el trencament que la situació exposada a la carta inevitablement suposarà la fi (=la mort) del jo poètic, però això, si més no, comportarà també que s’acabi el seu patiment amorós (=la fi de ma desgràcia).