«On Tetis fugitiva»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Fantasia no de músic
          On Tetis fugitiva
          deixa precipitada
les pires de Pirene nuvolosa
4
i tributa sa plata desgelada
          a Tetis procel·losa,
          reina del mar altiva
          que, en urna dilatada,
8
          d’espuma lisongera
guarda lo nom, sepulta la ribera...
■
[i]
... cercava asilo contra mes porfiades passions, i creguí que podria, fugint de la
■
causa, evitar los efectes –ai, quant en va fuig qui no fuig de si propi!–...
          (Fuig del caçador la cerva
          però de la fletxa no,
12
          que si en los peus té les plomes,
■
          porta la punta en lo cor.)
■
[ii]
... quan, en aquella platja la més solitària, on com en l’abrasada Líbia feien arc
dilatat les elevades arenes i corda de cristall la mateixa espuma que les
■
argentava, oí de un mal llastimat la veu ben llastimosa:
«Bella Amaril·lis, que ab lo nom amable
en lo mar de l’amor lo amarg ensenyes,
16
en què negues o anegues la dolçura;
■
Amaril·lis, més càndida, més pura
      que el lliri, que la rosa,
      més fera, més esquiva
20
que l’àspid sord i que la serp altiva,
■
si la flama innocent i generosa,
      per ardent o per mia,
      ofèn ta bisarria,
■
24
jo callaré l’afecte que desdenyes.
      oh tirana adorable!,
i juntarà la mort en tanta empresa
■
últim silenci a la última finesa.
[iii]
»Ai!, no sens causa –continuava l’ignorat autor de la veu dolorosa– del mar, com
l’amargura, tens lo nom, lo nom com la inconstància, oh més bella que la deessa
que, en bressol de nacre trono salat, tingué entre amenaçadores tempestats
■
4
turbulent principi!, oh rigorosa més que les falses sirenes que halagaven ab lo
■
cant, atreien ab la vista per matar ab crueltat: etxís eren de dos sentits! Tu, no
menos cruel però més agradable, encantes ab los sentits les potències, tiranisant
a les unes lo poder per la llibertat, als altres lo sentir per lo desengany; bella més
8
que los tesors purpúreos que baix les esmaltades penyes formen selves precioses,
■
les que, vençudes de tos clavells, ab los del jardí presumen competències; més
■
semblant, ai, a les cristal·lines ones que ab lo color celeste enganyen ab lo que
■
obliguen i sepulten al qui ab incerta tranquil·litat enganyen.
28
          »Qual entre roses un àspid
          se dissimula enganyós
          –mostra en los colors la vida,
          porta en la boca la mort–
32
          serp escamada de perles,
          iris rèptil en lo bosc,
■
          devora per lo cruel
          quant admira per lo hermós.
■
[iv]
»Per què me elevares a la ditxa excelsa d’anomenar-me ton esclau sempre fel, si
m’havies de privar de la glòria de servir-te feliç, no podent-me usurpar la
d’adorar-te
■
36
          »Així lo major planeta
■
          atrau al núvol veloç,
          per dissipar-lo després
          en llagrimosos vapors!
[v]
»Per què me desterres, inhumana, de l’esplendor suau de tos ullets amables –
amables encara que centellejant indignacions– si, faltant-me, sols tinc ulls per les
■
llàgrimes, no per lo dia
40
          »Que nit és, nit tenebrosa,
          dia en què falta lo sol,
          sol que, sols a mos cuidados
■
          donar mort i vida pot.
■
[vi]
»Per què ab les primeres cregudes –més que fundades– esperances d’una amistat
■
perfeta, fundares la causa a les presents desesperacions
44
          »Com si fos poc lo matar-me,
          volgueres fer-me ditxós,
          perquè en lo gust de la vida
          fos més terrible la mort!
[vii]
»Si t’ofenia, oh bella, lo nom d’amor per fill volàtil d’una falsa divinitat lasciva,
■
lo meu noble afecte de la virtut i de l’honor –major hermosura de l’Amaril·lis
mia– porta en lo front escrit la puresa de son principi i lo candor de sos fins.
48
          »No en mi lo bastard Marte
          infames incendis mou:
          una bellesa immortal
          causa immortals los ardors».
[viii]
Així ressonava en aquella vasta soledat la veu afligida, i les remotes concavitats
de les penyes se demostraven, ab ecos repetits, com a sensibles a tan llegítim
■
dolor, si no augmentaven admirades los aplausos al nom de l’amable Amaril·lis,
4
dolça causa d’aquella tempestat amarga. Jo, de curiós i de llastimat, cercava ab
■
la vista atenta l’encobert autor dels ben exprimits cuidados, quan, entre les
serenitats del riu i les inquietuds del mar, viu un pastoret pobre, estranger en
l’apariència, humil en lo semblant, pàl·lido en l’aspecte, vestit de blanques pells
8
–indici no enganyador del terme de sos pensaments–; un gosset blanc i negre era
■
sa companyia, o per guiar sos passos o per detenir sos precipicis; inclinat estava
sobre lo mirall natiu de les clares aigües, no per mirar com a Narcís alguna
■
presumida vanitat, per admirar, sí, d’un vivent cadàver la desfigurada figura. Allí
12
augmentava ab les fonts de sos ulls tenebrosos lo tribut que una Tetis donava a
l’altra. Oh cor infeliç –diguí per excitar-lo d’aquell dubtós parèntesis dels sentits– ...
■
52
          Oh cor infeliç sens vida!
          Oh vida infeliç sens cor!,
          que quan los mals te suspenen
          suspendre als mals no pots.
56
          No sempre lo vent horrible
          perturba al mar procel·lós,
          que ja ab argentada llengua
          besa l’antiga presó;
■
60
          no sempre la nit molesta
          endola nostra horisont:
          àrbitre amaneix l’aurora
          entre la Lluna i lo Sol;
64
          no sempre les neus oculten
          la calba de Canigó:
          desperdicis de cristall
■
          gosa la campanya en flors.
■
68
          Quiçà no sempre Amaril·lis
          serà amarga com lo nom,
          si la voluntat perfeta
          correspon i no respon.
■

Resum

En aquest prosímetre, el poeta imagina una escena: la veu poètica, a mode de narrador, simula estar en la desembocadura de la Tet, que es troba a Canet de Rosselló, lamentant-se de les seves contínues passions, quan sent una veu adolorida en extrem que canta la seva desventura amorosa amb una tal Amaril·lis. Sembla descriure una primera relació joiosa, recíproca (volgueres fer-me ditxós, v. 45), posteriorment truncada; el fet que no pugui aspirar a adorar-la però sí a servir-la, ¿potser al·ludeix al fet que ella era esposada? Al final, el narrador descriu la figura del pastor lamentós i en fa un retrat inquietant, per acabar, al seu torn, amb un cant d’esperança sobre un possible canvi de l’actitud d’Amaril·lis respecte de l’enamorat dolençós. Sens dubte, es tracta d’una escena de desdoblament del mateix Fontanella en què s’imagina a ell mateix en un estat lamentable fruit d’una passió amorosa no corresposta. Sobre el títol, convé saber que el terme musical fantasia és ambigu abans del Romanticisme, a partir del qual es caracteritza per la voluntat del compositor d’anar per lliure, d’acord amb el criteri de la improvisació imitativa. En el nostre cas, la rúbrica Fantasia no de músic sembla una broma de Fontanella: nega qualsevol relació amb la «fantasia de músic» (que el seu públic sabia què era) quan el que s’espera d’un poeta és precisament això, que la seva sigui una «fantasia no de músic», sense cap altra concreció que el significat propi del mot fantasia (cf. Miralles (2015b: n. 16)).

Mètrica

1-9 estança 6a 6b 10C 10B 6c 6a 6b 6d 10D + 10-13 romanç + 14-27 silva 10A 10B 10C 10C 6d 6e 10E 10D 6f 6f 10B 6a 10G 10G + 28-35 romanç + 36-51 romanç + 52-71 romanç.

Testimonis

C p. 215-216; I2 f. 122-122v; L3 f. 40-42; L4 p. 305-306; R p. 182-186; V2 f. 157- 157v.

Rúbriques

C I2 L4: [sense rúbrica]
L3: Fantasia, y no de Musich
R V2: Fantasia no de Musich

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. L3, que coincideix generalment amb R, però comet menys errors substantius. El poema sembla que va tenir una doble redacció: C, I2, L4 i V2 reporten una primera versió, de la qual el poeta va refer els versos inicials i la va ampliar posteriorment –per bé que seria possible pensar en un subarquetip de C, I2, L4 i V2 àpode, de manera que l’absència de text a partir del v. 27 seria un error comú conjuntiu–, i que és recollida per L3 i R. Notem que en la primera versió hi ha tres persones: el narrador, Fontano en tercera persona i el pastor que canta a Amaril·lis; a la versió final, només n’hi ha dues: coincideixen la veu poètica i Fontano en una primera persona (veg. els fragments en prosa i i ii). Amb el v. 27 tanquen la composició els testimonis C I2 L4 V2.
La rúbrica de V2, afegida en l’espai en blanc per una altra mà.

Edicions anteriors

Miró (1995: II, 273-275), que edita només fins al v. 27, seguint V2 (que coincideix amb C, I2 i L4), i considera la resta del text com una addició de R); Prat & Vila (1981: [3]-[4]); Valsalobre, Miralles & Rossich (2015: 175-181).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • Tetis C I2 L3 R V2] Doris L4
  • les pires de Pirene nuvolosa L3 (nuvolosas) R] las piras pirineas / nubulosa tributa C I2 L4 V2
  • i tributa sa plata desgelada L3 R] sa plata desgelada C I2 L4 V2
  • a R V2] Ah C I2, O L3, Ab L4
  • dilatada C I2 L4 V2] congelada L3 R; urna C I2 L3 R V2] vana L4
  • d’ L3 R] om. C I2 L4 V2
  • asilo contra mes porfiades passions, i creguí L3 R] asilo Fontano contra ses porfiades passions, i cregué C I2 L4 V2
  • en va fuig qui no fuig de C I2 L4 V2] en va fuig qui no de L3 R
  • té C I2 L4 R V2] de L3
  • oí de un mal llastimat la veu ben llastimosa L3 R] oí Fontano de algun ben llastimat la veu llastimosa que cantava C I2 L4 V2
  • amor C R] amar I2 L3 L4 V2
  • sord L3 R] fort C I2 L4 V2
  • ofèn C I2 L4 R V2] ostenta L3
  • i C I2 L3 R V2] om. L4; en C I2 L4 R V2] a L3
  • com la inconstància L3] com inconstància R
  • trono salat L3] tornatsolat R; entre amenaçadores L3] entre les amenaçadores R
  • sentir L3] sentit R
  • esmaltades L3] esmeraldes R; precioses L3] precioses ben precioses R
  • ab lo color celeste L3] en lo color celestes R
  • en R] ab L3
  • encara que centellejant L3] encara centellejant R
  • sols L3] sol R
  • mort L3] vista R
  • bastard L3] bastant R
  • penyes L3] penes R
  • i de llastimat R] i llastimat L3
  • del terme R] om. L3
  • clares L3 ] dares R
  • vanitat L3] vivacitat R
  • damunt de Doris, cor. interl. sup. per una altra mà: Thetis L4.
  • aquests dos versos decasíl·labs eren en la primera versió (C I2 L4 V2) tres hexasíl·labs. Una segona mà a V2 ha tingut accés a un testimoni de la branca de L3 i R: dels tres versos de la versió primera, afegeix nuvolosa al final del primer vers, ratlla tot el segon i afegeix a l’inici del tercer vers, y tributa.
  • considerem que congelada, a L3 i R, ha de ser un error conjuntiu per atracció del v. 4. Al ms. R, entre urna i congelada, hi ha una crida que remet a la interlínia superior on s’afegeix dilatada; també s’afegeix el mateix mot al final de la línia, amb una crida al mateix lloc, però està ratllat; tot de la mateixa mà. A L4, vana ratllat i add. interl. sup per altra mà ur.
  • com en el v. 7, també aquí tenim un error conjuntiu entre L3 i R perquè obvien el segon fuig, que fa inintel·ligible l’expressió.
  • considerem un error del subarquetip de I2 L4 V2 (amar) amb el qual coincideix de manera independent L3.
  • el sentit reclama la forma en (R) i no pas ab (L3).
  • Tetis: aquí, la Tet. El ms. R, en una nota al marge d’aquest vers, aclareix: «Lo riu la Tet s’anomena en llatí Tetis, com lo mar».
  • pires de Pirene: al·ludeix a la llegenda de Pirene, a la qual va assetjar Gerió, que va calar foc als Pirineus per isolar-la.
  • sa plata desgelada: metàfora per l’aigua del riu.
  • Tetis: aquí el mar. Identifiquem el lloc de desembocadura (tributa... a) de la Tet amb Canet de Rosselló.
  • urna dilatada: els marges vastos del mar.
  • lisongera perquè les ones escumoses afalaguen amb les seves carícies la costa.
  • guarda lo nom: al·lusió a la coincidència de nom entre mar i riu (Tetis) (cf. v. 1 i 5). | ribera: riu.
  • La fletxa porta al final les plomes, de la mateixa manera que la cerva vola (plomes) amb els seus peus; però tot i això l’animal no pot escapar de la punta de la fletxa, perquè ja la duu clavada al cor.
  • l’arc dilatat de les arenes són les dunes de la platja i la corda de cristall el marge d’escuma que deixa l’onada quan en llepa la sorra.
  • d’un mal llastimat: d’una persona que es lamenta.
  • S’al·ludeix al fet que Amaril·lis inclou el mot mar (i també amarg: cf. també iii 1-2).
  • «En lo mar de l’amor en què negues o anegues la dolçura ensenyes lo amarg».
  • Entenem: ‘lo nom [tant] com la inconstància’. | deessa: Venus.
  • halagaven: afalagaven.
  • a les unes: les potències; lo poder per [assolir] la llibertat; als altres: els sentits.
  • semblant: Amaril·lis.
  • iris rèptil: conjunt de colors que repten.
  • quant: tot quant.
  • no podent-me usurpar la d’adorar-te: ja que no podia aspirar a la joia de lloar-te.
  • lo major planeta: el Sol.
  • les primeres cregudes (més que fundades) esperances: les meves esperances van ser més una pretensió que no pas una opció fonamentada.
  • Si t’ofenia [...] lo nom d’amor: perquè la paraula amor coincideix amb Amor, Cupido. | per fill volàtil d’una falsa divinitat lasciva: pel fet de ser –Amor– fill de Venus.
  • lo bastard de Marte: Cupido, fill natural de Venus i Mart.
  • per admirar sí: sinó per admirar.
  • per excitar-lo: per infondre-li ànims.
  • En aquests versos finals, la veu poètica proclama l’esperança d’un canvi en la situació amorosa.
  • L’antiga presó deu ser els marges del riu Tet, que encotillen el curs de l’aigua, el qual és ara besat, a la desembocadura, pel mar.
  • La rosada.
  • gosa: gaudeix.
  • Entenem que ella el correspon però, per alguna raó, no pot manifestar-ho.