«Conspiren, bella Amaril·lis»

 ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Ram de flors
Conspiren, bella Amaril·lis,
en est jardí generós,
■
com entre les flors un àspid,
4
molts àspids per una flor.
■
Ditxoses flors que coronen
entre dos albes un sol,
antes bé flors desditxades
8
que no seran més que flors.
■
Guardau florides memòries
■
de l’ardor més animós,
■
que, idòlatra de la vida,
12
per fruit espera la mort.
■
Del pas de flama tan pura,
lo llamp permeteu veloç,
que anima flors en la cendra
16
quan torna cendra los cors.
■

Resum

El poeta demana a una dama que té diversos pretendents que el tingui a ell pel més fervorós de tots i que, per aquesta raó, el correspongui. El jo poètic expressa la seva poca esperança en aquesta possibilitat (v. 5-12), però, al mateix temps, reconeix que l’enamorament fa que l’esperança no deixi de renovar-se (v. 13-16). Aquest poema presenta paral·lelismes molt notables (que inclouen la repetició de versos sencers i de tota la tercera quarteta) amb la gileta.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

L4 p. 222; R p. 320.

Rúbriques

Be: XXVII Ram de flors
L4: 54 Ram de flors
R: Ram de flors

Sobre aquesta edició

Baso l’edició en el ms R.

Edicions anteriors

Bernad (1899: 29), Miró (1995: I, 284).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • est jardí generós: el ram de flors.
  • àspid: petita serp verinosa | El poeta sembla suggerir que la dama (metaforitzada sota la imatge de la flor) té molts pretendents (àspids). | entre les flors un àspid: la imatge és un tòpic poètic de llarga tradició. Tal com explica Castaño (2017: 341), la imatge de l’àspid entre les flor és de llarga tradició; prové de la tercera de les Bucòliques de Virgili («latet anguis in herba») i és utilitzada, entre d’altres, per Petrarca, Garcilaso, Lope o Góngora. Aquesta és una de les dues ocasions en què la trobem a les cartes de Fontanella (la segona és una de les giletes). Aquí, l’autor la capgira i reelabora de la manera següent: habitualment, la serp representa l’amor carnal, del qual, la veu poètica acostuma a prevenir la dama. Aquí, però, no trobem un sol àspid, sinó diversos, que representen la munió de pretendents de la dama. La imatge de l’àspid entre les flors, en Fontanella –i amb un ús més acord amb la tradició– és present també a Gil, 26, v. 17-20; Gil. 32, v. 1-4; Gil. 76, v. 7.
  • Al·lusió al ram enviat. | antes bé: si bé.| que no seran més que flors: perquè mai fructificaran. Metàfora per representar la falta d’esperança del jo poètic en la possibilitat que Amaril·lis pugui arribar a correspondre’l.
  • guardau: guardeu, conserveu. | florides memòries: el ram, com a record.
  • L’amor del poeta.
  • En la visió neoplatònica de l’amor, l’enamorat esdevé un mort en vida a causa del seu enamorament.
  • Hipèrbaton: ‘permeteu lo llamp veloç del pas de flama tan pura’. | flama tan pura: l’enamorament. | Per comprendre aquest final, manllevo la glosa que Castaño (2017: 353) fa dels v. 13-16 de la gileta 32, és a dir, la que conté la imatge de l’àspid entre les flors i amb la qual aquesta composició sembla guardar una relació molt estreta: «L’amor pur (...) és un llamp (...) que abrasa els cors amb la seva puresa i els converteix en cendra, però la mateixa flama fa ressorgir flors en els cors (...)». És a dir: el llamp de l’enanamorament fulmina i fa créixer constantment i al mateix temps l’esperança de ser correpost per la persona estimada.