«Volà una àguila altanera»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
[sense rúbrica]
Volà una àguila altanera,
tan alta i tan presumida,
que fou a Febo lisonja
■
4
i àtomo fou a la vista.
Alat vaixell navegava
■
les ones de l’aire antigues,
■
ab les plomes i ab les ales
8
rems feia, veles fingia.
■
Excelsa era mariposa
del sol a la flama impia,
■
fènix que, en urnes de nàcar,
12
a immortal aliento aspira.
Caçador d’ocell tan bell,
dorades fletxes destines,
■
guarda’t no et sepulte Jove
16
en ton error sa osadia;
mira que el Tonant afronta
és, quan ta despulla inclines
en la que, reina de l’aire,
■
20
segueixes, cerques i admires;
víctima és, sagrada i culta,
■
que, entre candors, peregrina,
■
religiosament postrada,
24
temple així lo sol·licita.
No tem, no, lo caçador
a àguila tan altiva:
■
fugint fletxa pesarosa
28
religiós amparo incita.
L’amor és lo caçador
■
que, ab pujança repel·lida,
■
aljaves vibra de flames,
■
32
fletxes de volcans fulmina.
Mes vós sou àguila hermosa
■
que les fletxes venjatives
o les burlau, altanera,
■
36
o les menyspreau, divina.
Amparo implorau de Jove,
■
puix, ab més excelsa ditxa,
■
feu que sia un monestir
40
dels mundans aplausos pira.
■
Qual resto jo, que d’amor
■
lo pas atrevit seguia,
mirant sens premi mes obres
44
i sens remei mes desditxes?
Què ha de fer qui així us adora
■
i, entre penes tan iniques,
quant animaven favors,
■
48
tant mudances desanimen?
■
Què he de fer jo, si el dolor
no em priva antes de la vida,
mirant esquiva i tancada
52
la que és causa de la mia?
■
Què he de fer? Morir, morir,
■
que no és possible que visca
■
quan, ab caps innumerables,
56
nova lo desdeny és ira.
■
Què he de fer si el monestir
■
vos dora un temps i us eclipsa,
eclipsa humana bellesa
60
i dora prenda divina,
■
sinó pendre sagrats ordes
perquè sa defensa pia
me prive de les memòries
■
64
com d’esperances me priva?
■
I no dic més. Déu vos guard
i us done tan llarga vida,
■
no quant se dilata un segle
■
68
sí el que mon cor vos desitja.
■

Resum

La dama pretesa pel poeta ingressa en un monestir. La veu poètica representa aquesta situació metaforitzant la dona en la forma d’una àliga que s’allunya pel cel, en direcció al sol. El seu amor es representat a través de la metàfora d’un caçador que res pot fer per retenir l’àliga. El poeta manifesta la seva tristesa per la situació de la dama, lamenta la seva sort, resol consagrar-se ell també a la vida religiosa i s’acomiada definitivament d’ella desitjant-li una llarga vida. Amb tot, el poema sembla suggerir que l’enclaustrament de la dama podria no ser definitiu (v. 58).

Mètrica

Romanç.

Testimonis

BO p. 423-426; C p. 194-195; I2 f. 109v-110; L4 p. 294-295; R p. 316-318; VG f. 44; V2 f. 140-140v.

Rúbriques

BO: Romas
C: [sense rúbrica]
I2: Se despedeix un amant de la sua amiga, que avia entrat monja
L4: [sense rúbrica]
R: [sense rúbrica]
V2: [sense rúbrica]

Sobre aquesta edició

Baso l’edició en el ms. R. Corregeixo els errors dels versos 1, 4 i 39.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 276-278).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • volà V2] volava BO C I2 L4 R VG
  • àtomo BO C I2 L4 V2] atamo R
  • antigues L4 R] antiguas C I2 V2, activas BO
  • en C I2 L4 R V2] à BO
  • aspira BO I2 L4 R V2] inspira C
  • ocell C R] aucell I2 L2 V2, ausells BO
  • dorades BO C I2 R V2] dauradas L4
  • guarda’t C I2 L4 R V2] guarda BO
  • ton C R] son BO I2 L4 V2; sa R C I2 L4 V2] la BO
  • afronta C I2 L4 R V2] afenta BO
  • quant a C I2 L4 R V2] quant ta BO
  • víctima BO I2 L4 R V2] vïcta C
  • peregrina C I2 L4 R V2] pereginas BO
  • així] assí BO C I2 L4 R V2
  • a águila tan C I2 L4 R V2] águila que es tan BO
  • pesarosa C I2 L4 R V2] pesarò BO
  • puix C I2 L4 R V2] Pus BO
  • sia un monestir BO I2 L4 V2] sia menester C R
  • de BO C I2 L4 R] de de V2
  • iniques BO C I2 R V2] iniquas L4
  • animaven C I2 L4 R] animavau BO, animava V2
  • esquiva C I2 L4 R V2] esquiu BO
  • prenda divina C I2 L4 R V2] prendas divinas BO
  • segle I2 L4 R] sigle BO, sogre C, segre V2
  • l’únic testimoni amb una lliçó que no fa el vers hipermètric és la del manuscrit V2. Val a dir, però que el copista transcriu, primerament, bolava i que una segona mà ratlla la darrera síl·laba i col·loca l’accent, donant Bolá.
  • la lliçó d’R és, clarament, un error de còpia. Prenc la que proporcionen la resta de testimonis.
  • malgrat que tots els testimonis transcriuen assi, edito així, perquè la primera és una forma sense tradició en llengua catalana i, essent així, cabria la possibilitat que el lector la confongués per una transcripció defectuosa de l’adverbi ací.
  • insita, corregit sobre solicita, ratllat V2.
  • la lliçó d’R (sia menester) no fa sentit en aquest passatge, per la qual cosa edito la dels altres testimonis (sia un monestir). Podríem conjecturar que es tracta d’una variant d’autor, destinada a ocultar el destí monàstic de la dama. I, de fet, l’absència de la rúbrica, que al manuscrit I2 (únicament en aquest testimoni) aclareix aquesta situació, confereix versemblança a aquesta hipòtesi. Tanmateix, val a dir que el mateix ms. R recull, al v. 57, una referència a un monestir, la qual cosa em porta a suposar que ens trobem davant d’un error i no d’una variant; entre sia i menester, un símbol que no he sabut desxifrar, semblant a una U, al manuscrit C.
  • morir, morir afegit sobre la segona meitat del vers, que ha estat ratllada i resulta il·legible BO.
  • àguila: per la seva capacitat de volar alt i de niar en zones elevades, l’àliga és considerat, des d’antic, un ocell que representa l’elevació i, per aquesta característica, ha esta objecte de diversos aprofitaments en clau religiosa. Un d’habitual en la literatura mística i en l’emblemàtica és el que la utilitza com la imatge de la vida alhora activa i contemplativa, ideal dels membres d’una comunitat dinàstica (Hernández Miñano 2015: 67-69). | altanera: elevada.
  • Febo: Apol·lo. Aquí és al·ludit en la seva condició de déu del sol. Tal vegada, l’esment d’aquest déu, aparentment molt puntal en aquest poema, tingui la següent explicació: Apol·lo veié la transformació de la seva enamorada, Dafne, en una realitat –el llorer– que anul·lava la seva condició de dona, la qual cosa, necessàriament, impedia la continuïtat de la passió amorosa del déu. Potser el poeta s’hi compara perquè entén que l’ingrés en la vida religiosa suposa una transformació semblant de la seva enamorada, en la mesura que l’aparta del món. | lisonja: afalac.
  • alat vaixell: l’àliga del v. 1.
  • Les plomes feien la funció de rems i les ales, de veles, en l’àliga aquí metamorfitzada en vaixell.
  • Hipèrbaton: ‘Era excelsa mariposa [exposada] a la flama impia del sol’. Es refereix, de nou, a l’àliga. La imatge remet a la de la papallona nocturna que se sent atreta per la llum però que corre el risc de cremar-s’hi, si s’hi acosta massa. La flama del sol és impia perquè abrasa de forma inclement i no té pietat dels homes.
  • fènix: «Ocell fabulós que els antics consideraven únic i al qual atribuïen la meravellosa virtut de renéixer de les seves pròpies cendres» (DCVB). | urnes de nàcar: els núvols.
  • immortal aliento: el dels déus. Perquè, de tant com s’ha elevat, s’acosta a l’espai dels celestes. La imatge simbolitza la voluntat de la dama d’acostar-se a Déu, amb el seu ingrés en la vida religiosa, al qual fa referència el poema.
  • Caçador: l’amor (vegeu v. 29). La identificació de l’amor amb un caçador que empra fletxes (recurrent, al llarg del poema) remet a la imatge del deu Cupido. | ocell tan bell: l’àliga.
  • sepulte: sepulti | Jove: Júpiter. Aquesta divinitat és sovint representada sota la forma de l’àliga, de manera que aquí sembla continuar-se el joc de referències velades a la dama que es fa monja. És possible, a més, que s’empri la forma Jove per realitzar un joc semàntic, en el qual no et sepulti Jove també podria significar ‘no t’enterri jove (=durant la joventut)’.
  • ton error: el de voler caçar l’àliga. | sa osadia: es refereix a l’osadia de l’àguila, que és la de voler ascendir fins a l’espai dels déus.
  • mira: interpel·lació al caçador (=l’amor). | el Tonant: Júpiter. | afronta: contrari, qui es troba en front d’algú altre.
  • ta despulla: la del caçador. Metafòricament, l’amor mor perquè, amb l’ingrés de la dama en el monestir esdevé irrealitzable.
  • en la que: en favor d’aquella que. | reina de l’aire: l’àliga (=la dama).
  • Hipèrbaton: ‘peregrina entre candors’. | peregrina: «Rar, estrany, poques vegades vist» (DCVB, s.v. peregrí). Però també, peregrí és la forma antiga de pelegrí, és a dir «Qui fa per devoció un viatge a santuaris o llocs venerats per religió» (DCVB). Probablemen, els vers mobilitza els dos significats del terme. | candors: blancors (dels núvols per entre els quals s’allunya l’àliga).
  • Escapant (l’àguila) de la fletxa del caçador (=de l’amor).
  • pujança: creixença, ascens.
  • Hipèrbaton: ‘vibra (=fa vibrar) aljaves de flames’. | aljava: estoig per portar fletxes, buirac.
  • Finalment es fa explícita l’associació de la dama amb la imatge de l’àguila.
  • altanera: altiva, superba
  • Jove: Júpiter.
  • Hipèrbaton: ‘feu que un monestir sia pira dels mundans aplausos’. Aquests mundans aplausos, és a dir, els que la dama obté dels homes, cessaran (=es convertiran en pira) amb el seu ingrés en la vida monàstica, ja que la clausura farà que els homes ja no puguin contemplar-la i adular-la.
  • Qual: de quina manera.
  • iniques: injustes, malvades.
  • Literalment: ‘ara, la pèrdua del favor amorós de la dama el desanima tant com anteriorment l’havia animat el fet de ser objecte d’aquest favor’.
  • esquiva i tancada: per trobar-se dins un monestir.
  • causa de la mia: causa de la meva vida. Referència, en clau hiperbòlica, a la dama.
  • visca: visqui.
  • Hipèrbaton: ‘lo desdeny és nova ira’.
  • un temps: que la relació de la dama amb el monestir sigui per un temps podria significar que el seu ingrés en religió no és definitiu. En aquest sentit, cal recordar el costum, gens inhabitual d’ingressar (o d’obligar a ingressar) les dones en monestirs per poder gaudir d’una major protecció, especialment en èpoques de conflicte.
  • prive: privi.
  • Davant del fet que la dama que estima s’ha fet monja, el poeta resol ingressar ell també en la vida religiosa per oblidar-se d’ella i de l’esperança d’arribar a tenir-hi una relació feliç.
  • done: doni.
  • quant: tant com. | se dilata: dura. | Literalment, el poeta desitja a la dama una vida que duri més d’un segle, és a dir, que pugui durar tant com (durarà) el seu desig (que, suposadament, és un lapse de temps encara més llarg).