«Favor, soberanes muses»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Participa un amant desconfiat a sa dama sa amorosa afició
Favor, soberanes muses
que, en lo cèlebre Parnàs,
de la font aganipea
■
4
perenne nèctar gustau!
I tu, lluminós Apol·lo,
■
que, raigs vertint rutilants,
de les tres Gràcies divines
8
lo cor regeixes sagrat,
favor dona a ma Talia,
■
que, tos fulgors anclant,
■
ta lira invoca, divina,
■
12
ton plectre anima, suau.
■
I tu, èmulo de mes ditxes,
■
dolç principi de mos danys,
minyó sols en la mudança,
■
16
si en valentia, gegant,
traïdor i sempre atrevit,
cego déu, arquer alat,
de qui, a les fletxes agudes,
20
no hi ha defensa bastant,
puix de mas penes ets causa,
i principi de mos mals,
■
deixa’m cantar tos rigors
24
i deixa’m dir mos pesars.
Deixa’m que senta i que pene,
puix que ta fletxa mortal
■
m’ha donat, en mes desditxes,
28
què sentir i què penar.
I tu, bellesa divina
que en laberinto suau
Dèdalo ets de mes desditxes,
32
i Creta de mos enganys,
■
divina, ingrata Amaril·lis,
quan ton incendi tirà,
si mariposa m’abrasa,
36
fènix m’anima a l’instant,
■
ou les penes, sent les ànsies
que mon sentiment fatal
estima, per a morir
40
Faetont altiu de tos raigs.
Però no sentes ni escoltes:
■
si pot ma desditxa tant,
que dar-me remei no puga
■
44
lo sentir ni l’escoltar,
que a mi, entre tantes desditxes
i entre sentiments tan grans,
lo morir per ta hermosura
48
consuelo bastant serà
■
i, en les abrasades ares
■
de sentiments abrasats,
mon pit, mon cor i potències
■
52
consagraré a tos altars.
■

Resum

El jo poètic s’adreça a les muses (v. 1-4) i a Apol·lo (v. 5-12), demanant-los inspiració per a la seva composició; a Cupido (v. 13-28), per culpar-lo de les seves penes amoroses; i, finalment, a Amaril·lis (v. 33), per ser la causant última d’aquestes penes. A la dama li demana que les escolti, bo i admetent que, si no ho fa, el patiment serà causa del seu penar fins a la mort, si bé manifesta que entén la mort com un consol perquè, de produir-se, serà per causa de la dama. La culminació d’aquesta lògica, que presenta un marcat paral·lelisme amb la concepció cristiana de la devoció religiosa, és l’elevació de la dama a la categoria d’ídol, al qual el poeta promet consagrar-se (v. 41-52).

Mètrica

Romanç.

Testimonis

B1 f. 19v-20; C p. 183-184; I2 f. 104v; L4 p. 288-289; R p. 311-312; VG f. 64; V2 f. 130-131v.

Rúbriques

B1: Participa vn Amât descôfiat â sa Dama sa amorosa affició
C: Participa un Amant desconfiat à sa Dama sa Amorosa aficio
I2: Participa un amant desconfiat a sa dama sa amorosa afissio
L4: Participa un Amant desconfiat à sa dama sa amorosa âffició
R: Participa un amant desconfiat á sa dama, sa amorosa afficio
V2: Participa un amant desconfiat a sa dama sa amorosa afisio

Sobre aquesta edició

Baso l’edició en el ms R. Corregeixo únicament els errors dels versos 6, 8 i 16.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 268-269).

Referències bibliogràfiques

García García (2006: 180-181).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • cèlebre B1 C I2 R V2] celebrat L4
  • raigs B1 C I2 L4 V2] raig R; vertint B1 C I2 L4 R] vestint V2
  • regeixes sagrat B1 C I2 L4] regeix sagrat R, regeixes sagrats V2
  • ta C I2 L4 R V2] la B1
  • sols B1 L4 R V2] sol C I2
  • si C I2 L4 R V2] ÿ B1; valentia B1 C I2 L4 V2] valencia R
  • senta C I2 R] sentia B1, sente L4 V2
  • Dèdalo ets B1 C L4 R] ets Dedalo I2 V2
  • tant C I2 L4 R V2] â tant B1
  • cor C I2 L4 R V2] ser B1
  • R oblida transcriure la essa final de raigs, per la qual prenem la lliçó dels altres testimonis.
  • Atès que el subjecte de l’oració és Apol·lo, la lliçó correcta en aquest cas no pot ser la que dona R (regeix) sinó la de B1, C, I2 i L4 (regeixes).
  • entre si i en, un ja ratllat I2; R equivoca la grafia (valencia), que, atès el sentit global de l’oració, és evident que ha de ser una te (valentia).
  • entre mos i mals, una paraula ratllada que no es pot llegir bé (tot i que sembla altre cop mos) I2.
  • Dèdalo s’ha de situar després de ets perquè hi ha una creu que ho indica I2; V2 primer transcriu ets ídol i. sense ratllar idol, situa una creueta precedint aquest mot que indica que cal situar aquí la paraula dedalo, afegida a l'esquerra del text per la mateixa mà. Tot i que ídol no ha estat ratllat, he entès que una paraula substituïa l’altra i que, per tant, la lliçó definitiva era ets dedalo V2.
  • llastimas ratllat i corregit, dessobre, per ansias I2.
  • entre altiu i tos raigs, un fragment ratllat (hater alivio?), que sembla anterior, en redacció, a Faeton altiu I2.
  • en la primera redacció I2 omet aquest vers i els tres que el segueixen però els transcriu després entre les dues columnes del text i els crida aquí a través del símbol #.
  • Parnàs: muntanya de la regió de la Fòcida (Grècia) on, segons la tradició clàssica, habitaven les muses.
  • la font aganipea: situada al peu del mont Helicó, a Beòcia (Grècia), simbolitza, des de l’antiguitat clàssica, la inspiració poètica.
  • Apol·lo: en la mitologia grega, déu de la medicina, de la bellesa masculina, de la música i de la poesia.
  • Hipèrbaton: ‘que, vertint [Apol·lo] raigs rutilants, regeixes lo cor sagrat de les tres Gràcies divines’. Les Tres Gràcies –també dites Càrites– eren filles de Zeus i de la nimfa Eurínome, i tenien per nom Eufròsine, Talia i Aglaia. Representaven la joventut, l’amor i la bellesa. Aquí cor s’ha d’entendre en el sentit de conjunt de persones que canten.
  • Talia: musa de la poesia pastoral.
  • tos fulgors anclant: posant per escrit els seus pensaments el jo poètic fixa (=ancla) el diví reflex d’Apol·lo, símbol de la inspiració poètica.
  • Hipèrbaton: ‘invoca [=ma Talia] ta [=d’Apol·lo] lira divina, anima ton [d’Apol·lo] plectre suau’. | plectre: «Peça petita de vori, de fusta, etc., amb què es feien sonar les cordes de la lira» (DCVB).
  • Es refereix al déu romà de l’amor, Cupido. | èmulo: «Qui aspira a igualar un altre en mèrit» (DCVB, s.v. èmul).
  • pene: peni.
  • mortal: aquí s’ha de llegir en el sentit de letal, no de moridor.
  • Referència a la fugida de Dèdal i Ícar del laberint de Minos, a Creta. La mateixa història era ja al·ludida –bé que de forma més velada–, a la carta anterior (v. 41-44). Aquí, l’amor per la dama és assimilat a l’esmentat laberint, en el que és, de fet, una de les metàfores amoroses més habituals de la lírica neoplatònica (Ruiz Casanova 1990: 31). La comparació d’Amaril·lis amb Dèdal s’articula sobre el fet que és qui prepara Ícar per aspirar a allò més elevat (en el poeta, l’amor; en Ícar, el sol) i que, per això, i encara que sigui involuntàriament, el condueix a la desgràcia. Així mateix, la referència a Creta és una forma de representar la dama com un territori de captiveri.
  • Al·lusió al tòpic de la papallona nocturna que, no podent evitar sentir-se atreta per la llum, s’hi acosta fins acabar cremant-s’hi. La comparació d’aquesta imatge amb la passió amorosa és recurrent en l’obra de Fontanella si bé, en aquest cas, afegint-hi la imatge del fènix, pretén posar de manifest que la dama, en la mateix mesura que frustra el seu desig, també deu estimular-lo, de manera que és destrueix i es crea a cada moment.
  • ou: escolta.
  • Faetont: heroi grec, fill d’Hèlios i Clímene, que va ser fulminat per Zeus en perdre el control del carro del Sol. L’equiparació del poeta amb l’heroi té connotacions anàlogues a la de Dèdal del v.31: ambdós mites representen el càstig per als qui gosen aspirar a fites que estan per damunt de les seves possibilitats, així com, per al poeta, ho està Amaril·lis.
  • sentes ni escoltes: sentis ni escoltis.
  • desditxa: mala sort. Literalment, ‘si la meva malaurança pot aconseguir una cosa tan elevada’. Amb aquest vers el jo poètic es pregunta si tindrà la fortuna d’arribar a les oïdes de la dama.
  • puga: pugui.
  • És a dir, que reconeix que ja li està bé passar les penes amoroses que explica, perquè, si el porten a la mort, serà una mort que el consolarà, per deure’s a una causa tan alta com ho és, al seu entendre, la bellesa d’Amaril·lis.
  • ares...altars: malgrat que habitualment altar i ara són sinònims, val a dir que el primer dels termes pot servir per fer referència, també, al retaule adjacent a l’altar, i aquest sembla ser el cas en aquest vers.