«Si a la gran dignitat d’eixa presència»

 ■  
Garcia, Francesc VicentTorna a la pàgina d'Autors
Oració panegírica que es digué en la Paeria de la ciutat de Lleida sobre l’elecció del rector d’aquella universitat literària en persona de don Felip de Berga i d’Aliaga per la nació valenciana [fragment]
                [fragment]
    
Si a la gran dignitat d’eixa presència,
veguer il·lustre, que la fúria estranya
■
desfàs de Caco i vences la insolència
4
com Hèrcules segon d’esta campanya;
■
si a eix resplendor de gran magnificència,
paers d’esta ciutat, honor d’Espanya,
■
fóra proporcionada ma Talia,
■
8
en tan terrible angústia no em veuria.
■
    
No em pren lo cor la púrpura de Tiro,
■
per més que als ulls sa gran finor suborna:
de béns tan peremptoris no m’admiro,
■
12
que la Fortuna els porta i se’ls ne torna,
per lo que ab justa causa me retiro.
És la virtut que a l’ànimo us adorna:
■
ni la comprèn lo llímit ni la ralla
16
del breu temps de la vara i la gramalla.
■
    
Però, com los reflexos lluminosos
nats de la sua glòria soberana
són dins mon pensament tan grandiosos
20
que acovarden la musa inútil, vana,
sols se veuran efectes vergonyosos
en ma faç, oh paers!, de vostra grana;
si ja no em favoreix aqueix aspecte
24
seminari d’amor i de respecte.
■
    
¡Volgués lo Cel que, d’aquells rics matisos
que il·lustren lo demés d’est auditori
■
(de qui els encomis, sobre marbres llisos,
28
grava la Fama en sos taulons de vori
i ab ells de son palau adorna els frisos
perquè son gran valor sia notori),
com los vener, ab reverència muda,
32
així ho poguera dir ma llengua ruda!
■
    
Sobre est tan just recel que m’acovarda,
lo desigual assumpt que en aquest dia
ha emprès la mia musa, tosca i tarda,
■
36
me posa en major ànsia i agonia;
perquè és sa vena inútil i bastarda
empleada en tan ampla praderia,
■
com si per un gran tros de terra campa
■
40
una tasseta d’aigua sols s’hi escampa.
    
¿Què podré dir d’aquell a qui us presenta
vui ab tan gran aplauso nostra Escola
■
i, ab vostres vots, diu que serà contenta
44
de governar-se ab sa prudència sola,
si dels blasons que son valor sustenta
la idea gran tan remuntada vola
que al més agut ingeni troba en calma
■
48
de veure tant llorer i tanta palma?
    
Si tan fàcil com fou en lo conclavi
posar los ulls en don Felip de Berga
ho fos no fer a ses virtuts agravi,
52
no em veuria ab pressura tan soberga;
■
tinc per molt cert que l’orador més savi
que es trobe des de Ganges a Pisuerga
no tindria tant corrent ni tanta còpia
■
56
que en est empleo no patís inòpia.
    
Als d’Europa la roba de Cambaia,
■
àmbar, almesc i algàlia de la Xina,
lo betum i coral d’aquella plaia,
■
60
benjui, riubarbo i porcellana fina,
■
l’èbano, calambuc i àloes desmaia:
■
tanta droga i aroma els desatina,
i de Venècia umplen duana i domo
■
64
canyafístula, encens i cardamomo.
■
    
Mes no ha vingut d’Orient tanta riquesa
■
en diamants, robins, perles i aljofre
■
(ab què es cobre d’Espanya la noblesa
■
68
de perles ja com de cabells Onofre),
■
ni ses mines, ab l’or de més finesa
ni ab la plata acendrada, lo real cofre
han enriquit jamai de tal manera
72
com enriquir-se vui l’Estudi espera.
■
    
De presidència eternament honrosa,
oh paers purpurats, deixareu mostra,
quan ab just títol no la fes lustrosa
76
la gran prudència i vigilància vostra,
sols perquè ab eixa gràcia generosa
puja de punt l’Academia nostra
■
ab lo valor que vostra mà li dóna,
80
fiant-la del govern de tal persona;
■
    
d’una persona tal, que governara
tot un imperi gran, si li cabera
■
la sort que gosa nostra Escola ara,
■
84
i, a mil províncies que regir poguera,
com un altre Solon les legislara,
■
puix la prudència en ell tan s’acelera
que, si brins d’or en sos bigots se filen,
88
de son saber les canes lo jubilen.
■
    
Fiau-la a aquell que, sent de Bergues planta,
■
quilats tan grans a sa noblesa ajusta
■
que la deixa pagada ab altra tanta
92
glòria com rep de sa família augusta;
doncs, si elegiu rector ab gràcia tanta,
bé podeu inferir, ab raó molt justa,
que ha de donar a vostra Escola amplària
96
fent-la una jerarquia literària.
    
Fiau-la a un descendent del qui li fia
lo gran Felip aquells designes seris
■
ab què rig tan estesa monarquia
■
100
i aspira a posseir eterns imperis:
■
ensaig serà lo d’esta Academia,
per est altre Felip, dels ministeris
que li promet la favorable estela
104
que en ell tan bons prenuncis nos revela.
■
    
Fiau-la al que per prenda amada el presa:
■
aquell que li han fiat, de les ovelles
que Cristo té en la ibèrica devesa,
108
les que més blanques són i les més belles,
■
a qui l’antiga Roma les mans besa
■
ab molt certa esperança de que aquelles
virtuts grans que l’adornen són la prova
112
de que los peus li besarà ab la nova.
■
    
Nebot, vull dir, dels dos grans Aliagues;
a l’un dels quals sa majestat lo crida
per a que li ministre, de les plagues
116
de Cristo, aquell licor d’eterna vida,
■
i, sens pretendre les honroses pagues
ab què sa llarga mà sempre el convida,
representa en lo real confessionari
120
un altre Ramon, un altre Hilari;
■
    
i del que, ab tan desperta vigilància,
des de la sede sacra de València
dóna al Cel de mil ànimes ganància
124
i confon la diabòlica potència:
muda’l la Sort d’una en altra estància,
a sos mèrits cercant correspondència;
ja el té en Albarrracín, i ja en Tortosa,
128
i ja en l’arquebisbat, cadira honrosa.
    
Aquestes qualitats, que el món venera,
en ell no causen arrogància alguna:
en la virtut, no en la noblesa, espera,
132
que aquella és pròpria dot, esta és comuna;
i és molt cert que, onsevulla que nasquera,
ell mateix se comprara la fortuna
i, per més que ja en tinga, és bé que es sàpia
136
que donarà nou lustre a sa prosàpia.
    
Bé que, ab tals exemplars, lo Cel aviva
■
en lo qui ha de regir nostre museo
les consonàncies de virtut nativa,
140
ab què suspèn al món millor que Orfeo,
■
la Fama emprèn ab veu sonora i viva
fer-ho a saber del Caspi al mar Egeo,
i a quants habiten de Cracòvia a Meca,
144
en lo punt que el veuran ab lloba i beca.
■
    
Lo sacro Apol·lo es vestirà de gala,
■
pentinarà sa rossa cabellera,
■
èmulo fet del qui no sols iguala
148
sa llum, mes l’excedeix en gran manera;
perquè, si bé es contempla, aquesta sala
de lletres i virtut és una esfera:
Don Felip és lo Sol que la il·lumina,
152
i, en cada cor, d’amor cria una mina.
    
Ja no tindrà més fam ni més bravea
la mar, que ab boques de bromera plenes,
aprés que ha devorada la riquea,
156
la nau, com os, escup en les arenes;
donaran a Neptuno i Citerea
música regalada les sirenes,
quan en sos reines líquids entre Segre
■
160
i, ab esta nova, ses deidats alegre.
■
    
Qui mira en sos cristalls a les divines
■
nimfes compondre sa bellesa rara,
ses llengües tocades ab les fines
164
venes que el mineral més ric empara,
■
dirà que a celebrar en les marines
sales aquesta nova ja es prepara;
però, per més que llengües d’or hi aplica,
168
més que les llengües és la nova, rica.
    
De tan feliç succés la bella Flora
també voldrà mostrar-se satisfeta
i, plena d’alegria, traure fora
172
la nata de ses obres més perfeta;
■
sa blanca mà li donarà l’Aurora,
d’aljófar retocant cada floreta,
■
com la que està de Cèfalo obligada
176
don Felip de Berga sols li agrada.
■
    
Ab lo vel de Cambrai brodat de plata,
i de púrpura i or la mantellina,
i aquella saia que el valor remata
■
180
de quanta pedra hi ha preciosa i fina,
sa gràcia adornarà, ab què d’amor mata
■
a l’amant que segueix sa llum divina,
i, en fe del que han guanyat nostres escoles,
184
plourà sobre elles roses i violes.
■
Les nou germanes, sempre agermanades
■
en fer a don Felip favors insignes,
com comencen a veure premiades
188
ses grans virtuts, de major glòria dignes,
perquè en tot l’orbe sien celebrades
■
prometen que han de fer cantar mil cignes:
¡Compliu, muses sagrades, la promesa,
192
donant-me nou favor a nova empresa!
    
[...]

Resum

Panegíric en honor de Felip de Berga i Aliaga, membre d’una important família valenciana, en ocasió del seu accés al càrrec de rector de la Universitat de Lleida (1613). Es tracta d’una de les composicions més ambicioses de Garcia. La relació entre el poeta i l’homenatjat podia derivar del fet que un oncle d’aquest, Isidor d’Aliaga, havia estat bisbe de Tortosa fins feia poc, i que tant Vicent Garcia com Berga eren oriünds d’aquest bisbat. El fragment que transcrivim és l’exordi, en octaves reials, en què l’autor argumenta retòricament la seva incapacitat per cantar un assumpte tan important. Notem el recurs constant a la hipèrbole i la metàfora, així com l’erudició històrica, geogràfica i mitològica de què fa gala. La referència a est auditori (v. 26) indica que aquesta obra va ser composta per ser recitada en públic.

Mètrica

Octaves.

Sobre aquesta edició

Reproduïm l'edició de Rossich & Valsalobre (2006: 51-60)

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • veguer: càrrec delegat de la corona amb jurisdicció sobre un territori (vegueria); en aquest cas, el veguer de Lleida, que devia presidir l’acte de presa de possessió.
  • Caco: Cacus, monstre de tres caps, mort per Hèrcules després d’haver-li robat vuit caps de bestiar, simbolitza la maldat. L’elogi al veguer s’ha de relacionar amb la violència desfermada en aquells anys a Lleida a causa del bandolerisme (que entre altres coses havia provocat la mort del rector de l’estudi l’any 1608, per un tret d’un soldat de la Unió, i un atemptat, fallit, contra un altre rector l’any 1612).
  • paers: títol que designa les autoritats municipals a Lleida i altres ciutats.
  • Talia: musa de la poesia festiva; per metonímia, la destresa poètica.
  • El sentit de l’octava és: ‘Si la meva capacitat poètica fos tan gran com la magnificència d’aquestes autoritats, ara no estaria tan angoixat’.
  • pren lo cor: atemoreix (cf., sensu contrario, DCVB, s.v. cor; donar cor: donar valor, fer perdre la por') | púrpura de Tiro: la porpra que vestien les autoritats.
  • peremptoris: ‘peribles, efímers’; de perimo: ‘matar, destruir, arrabassar’.
  • Sobreenteneu el subjecte: ‘allò que em pren el cor’ (cf. v. 9).
  • És a dir: ‘la vostra virtut no va lligada al vostre càrrec (al temps que dueu la vara o la gramalla), sinó a la qualitat de les vostres persones’.
  • El sentit d’aquesta octava és el següent: ‘la resplendor que irradia la vostra virtut vencerà la meva imperícia, de manera que l’única cosa que se’n traslluirà és el meu enrojolament (els efectes vergonyosos de vostra grana), si no és que l’excel·lència del lloc (un seminari d’amor i de respecte) impedeix així mateix que el rubor es manifesti’.
  • lo demés: la major part.
  • El sentit sembla ser: ‘[Volgués el Cel que] així com els venero [=els rics matisos, els mèrits dels oients] reverencialment sense dir res, també fos capaç d’expressar-ho en veu alta’.
  • tarda: lenta.
  • praderia: extensió de prats. Referència metafòrica a la magnificència de l’auditori.
  • terra campa: 'terra de conreu on no hi ha arbres ni vinya' (DCVB, s.v. campa).
  • vui: avui.
  • en calma: estàtic, admirat dels mèrits del candidat.
  • pressura tan soberga: angoixa tan opressiva.
  • corrent ni ... còpia: doll ni abundància (de paraules).
  • Cambaia: ciutat de l’Índia (Khambhat).
  • plaia: forma exòtica confirmada per la rima, per ‘platja’.
  • benjui: benjuí, resina utilitzada per elaborar perfums i encens. | riubarbo: ruibarbre.
  • calambuc: arbre d’on s’obté un succedani del bàlsam del Perú. | àloes: planta exòtica de la qual s’extreu el sèver. El còmput mètric obliga a fer-hi una sinèresi.
  • domo: duomo, catedral.
  • canyafístula: espècie de mimosa, els fruits de la qual tenen propietats laxants. | cardamomo: cardamom, arbre que fa un fruit amb propietats medicinals.
  • Orient: el còmput mètric obliga a fer-hi sinèresi.
  • aljofre: aljófar, perles petites.
  • cobre: cobreix.
  • Sant Onofre, un ermità retirat al desert, era representat amb una llarga cabellera i una poblada barba.
  • Ni tots els tresors vinguts d’Orient ni les mines d’or i plata que han enriquit les arques de la corona són comparables al que guanya la Universitat de Lleida amb el nomenament de Felip de Berga.
  • O sigui: ‘fins suposant que no fos honrosa (que evidentment ho és, ab just títol, gràcies a la vostra prudència i vigilància), només amb aquesta elecció ja guanyaríeu un gran mèrit’.
  • Academia: mot pla (cf. v. 101).
  • cabera: capigués.
  • gosa: gaudeix.
  • Solon: Soló, un dels set savis de Grècia.
  • És a dir que el seu bigoti era ros, però ja tenia cabells blancs.
  • Fiau-la: confieu-la (l’Escola). | de Bergues planta: del llinatge dels Berga.
  • quilats: quirats. En sentit figurat, grau d’excel·lència d’una qualitat immaterial; en aquest cas, la noblesa. | ajusta: afegeix.
  • seris: severs, rigorosos.
  • rig: regeix.
  • Al·lusió a Lluís d’Aliaga (1560-1630), confessor de Felip III i oncle de Felip de Berga (cf. vv. 113-120).
  • Hipèrbaton. El sentit és: ‘l’experiència de governar aquesta Escola serà per a Felip de Berga un assaig per a les tasques que li té reservades l’astre favorable que tan bons prenuncis revela en ell’.
  • prenda: penyora. | presa: prea, aprecia.
  • Isidor d’Aliaga (1568-1648), antic bisbe d’Albarracín, de Tortosa i ara patriarca de València (cf. vv. 113 i 121-128), la diòcesi més abellidora
  • Isidor d’Aliaga va ser regent de Santa Maria sopra Minerva de Roma.
  • la nova (Roma): si l’antiga Roma li besava les mans com a regent de la Minerva, després del pas per l’arquebisbat la Roma moderna els peus li besarà, en senyal de major veneració.
  • Li digui missa i li administri la comunió.
  • Sant Ramon de Penyafort va ser confessor del papa Gregori IX i de Jaume I. L’altre nom deu al·ludir a sant Hilari confessor, bisbe de Poitiers.
  • exemplars: exemples.
  • Orfeo: Orfeu, amb les seves interpretacions musicals, encantava fins als éssers insensibles.
  • La lloba és una vesta talar, i la beca, una 'faixa ampla que passa per davant els pits i per damunt les espatles i penja a l’esquena en dos caps' (DCVB); és la vestimenta amb què es guarnien els rectors i altres dignitats. En lo punt que el veuran ab lloba i beca: quan ja sigui rector.
  • Apol·lo: el sol (metonímia). Comença aquí l’explicació del concurs de personatges mitològics i al·legòrics que s’apressen a contribuir a l’esplendor de la diada.
  • Il·luminarà amb els seus raigs (metàfora).
  • entre: entri.
  • Quan el Segre porti la notícia de l’elecció de Felip de Berga al mar, aquest ja no tindrà motius per manifestar la seva fúria: la nova alegrarà els déus i les sirenes cantaran per a les divinitats marines. Pel que fa als versos 154-156, cf. «Brama, ocupada de rabioses penes», 5-8.
  • cristalls: els rierols (metàfora).
  • les llengües del riu, banyades d’or (el Segre transporta petites quantitats d’or, que en altre temps eren més abundants): cf. v. 167.
  • la nata: 'la part millor d’una cosa' (DCVB). Hi ha aquí un joc de paraules implícit amb la locució ‘la flor i nata’, que té el mateix sentit: Flora traurà la nata més perfecta.
  • aljófar: perles (metàfora, per la rosada que diposita l’Aurora sobre les flors).
  • Cèfal era l’amant de l’Aurora. Aquesta hauria d’estar amatent a Cèfal, però ara només té interès cap a Felip de Berga. (L’Aurora va ser castigada per Venus, furiosa pels amors d’aquella amb Mart, a viure constantment enamorada).
  • saia: túnica talar.
  • adornarà: el subjecte és Flora.
  • plourà: farà ploure (continua el mateix subjecte el·líptic, Flora).
  • Les nou germanes: les muses.
  • perquè: per tal que.