«Camaleó de les flames»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
A petició d’algunes missenyores, féu Fontano una invectiva a certs pretesos galants baix los sis noms suposats
          Calota
Camaleó de les flames
i salamandra dels vents
■
que, seguint un impossible,
4
espera més del que creu:
   si a la dura o pia mater
■
la temeritat ofèn,
pot cercar una calota
■
8
ab aforro de capell.
■
          Albarda
Aquell que del desengany
veu lo llum i no el coneix,
ou la veu i no l’escolta,
■
12
insensible en lo que sent:
■
   gipó encotonat de palla
■
per gala brillant mereix,
■
i el que sobra, en albarda
16
serà sa lletra i sa veu.
■
          Sant Aleix
Sens amuntonar muntanyes,
si és Tifeo modern,
per assaltar les esferes,
20
fabrica escales de vent;
   no fulminat del Tonant,
abrasat del Sol mateix,
■
baix l’escala poc ditxosa
24
mal imita sant Aleix.
          Frare
Hipòcrita humilitat
■
d’aquell altiu pensament
■
que, ab desencerada ploma,
■
28
Ícaro sense ales és;
   si dóna al mar de l’amar
■
algun renom verdader,
■
escriga son epitafi
32
sobre l’eco de convent.
          Llimac
Aquell que, arrastrant, arrastra
lo que pateix i apeteix,
Atlant que porta sa casa
■
36
provant a portar un Cel,
■
   si té lo nom formidable,
■
l’agüero funest no té,
■
perquè son cap asseguren
40
la virtut i lo desdeny.
■
          Violat
Aquell que en colors ostenta
lo jaspeat de la serp
■
ab un iris d’altiveses
44
i un pago de cascavells,
■
   si ab lo violat viola
■
a l’amor mal encobert,
accident és del vestit
48
i del cap és accident.
■

Resum

A partir de malnoms que deuen estar relacionats amb alguna característica dels galants de monges (les missenyores de la rúbrica) seleccionats, el poeta fa una sàtira de cadascun d’ells. El poema incorpora dobles sentits obscens, prototípics d’aquesta literatura satírica contra els devots de religioses.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

L4 p. 869-870; R p. 258-260.

Rúbriques

L4: A peticio de vnas Miseñoras, feu Fontano una inventiva [sic] a certs pretesos Galants baix estos sis noms suposats es a saber, Calota, Albarda, St Alex, frare, Llimach, Violat
R: A peticio de algunas Missenyoras feu Fontano una invectiva á certs pretesos Galants baix los sis noms suposats

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R, tot corregint els errors dels v. 18 i 21

Edicions anteriors

Miró (1995: II, 234-235).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • albarda R] alabarda L4
  • sa ... sa R] la ... la L4
  • és L4] lo R
  • Tonant L4] tonent R
  • imita sant R] imita a sant L4
  • humilitat R] humiliat L4
  • sense R] sens L4
  • si dóna R ] sino L4
  • sa R ] la L4
  • sobre el R] sobel’ L4
  • entre es i Tipheo, th ratllat L4.
  • després de que ab, en blanc L4.
  • La salamandra era l’animal que tradicionalment es considerava immune a les flames, de la mateixa manera que el camaleó s’alimentava del vent (cf. el poema de Quevedo «Dígote pretendiente y cortesano»); hi ha, doncs, en aquests versos un intercanvi d’atributs, que al v. 3 és qualificat d’impossible.
  • dura mater / pia mater: o duramàter i piamàter són capes de les meninges cerebrals; aquí semblen valer per ‘cervell’; d’aquí l’al·lusió al barret del v. 7. No podem descartar que al·ludeixi jocosament a la monja festejada pel galant (mater només s’aplica a la priora); si fos així, aleshores la temeritat del v. 6 seria la de festejar una monja.
  • calota: del francès calotte, 'barret semiesfèric' (DCVB, s.v. calota).
  • El sentit d’aquests versos sembla ser que el galant en qüestió té aspiracions per damunt de les seves possibilitats, i el poeta bromeja amb el fet que si al cervell no li és possible assumir-ho, un capell por tapar, dissimular, el fracàs. No descartem tampoc a un possible sentit obscè, difícil de concretar, en les al·lusions a un tipus de capell (calota) i al seu folre. | aforro: revestiment, folre.
  • ou: oeix, sent.
  • en lo que sent: 'a allò que sent' (tant per la vista com per l’oïda). Noti’s la formulació paradoxal del raonament: el galant no és sensible a allò que sent; potser el poeta vol dir que el galant s’autoenganya o que no vol acceptar la veritat; per això més tard el tractarà d’ase (veg. v. 15).
  • gipó: peça de vestir a mode de gec entallat i curt, fins a la cintura.
  • Hipèrbaton: «mereix gipó encotonat de palla per [=com a] gala brillant»; degradació de connotacions paròdiques, perquè és evident que la palla no és un element d’un vestit de gala i que la seva lluentor és molt diferent de la d’aquest tipus de guarniments.
  • el que sobra: de la palla que encotona, farceix el seu gipó. | albarda: 'Guarniment de les bèsties de càrrega que consisteix essencialment en un coixí ple de palla, de borra, etc., que s’adapta al llom de l’animal i sobre el qual es col·loquen les sàrries, els arganells, etc.' (DIEC). En definitiva: l’autor titlla aquest individu d’ase. I, si el que sobra és la palla del gipó, com hem dit, que l’acabi utilitzant de lletra i de veu pot voler dir que és un mal compositor de versos i un mal cantant, ja que lletra se sol aplicar a les composicions pensades per a cantar.
  • El gegant Tifeu té una alçada que li permet arribar a les estrelles i cossos celestes (per assaltar les esferes) i té la capacitat de generar huracans i terratrèmols; el v. 21 al·ludeix a la seva lluita amb Zeus, de la qual va sortir derrotat; d’aquesta contesa, va restar sepultat sota diverses muntanyes i volcans sicilians, i tot i que va intentar alliberar-se del pes (cf. v. 17) no ho va aconseguir (Ovidi, Met., 346-361). | amuntonar: 'amuntegar' (DCVB). | v. 21: entengui’s ‘no fulminat (pels llamps) del Tonant’ (=Zeus (o Júpiter en la mitologia llatina)).
  • del Sol: pel Sol. L’escalfament dels devots és també un lloc comú en la literatura de monges; es tracta d’un escalfament figurat, sinònim de l’excitació sexual, però que, per ridiculitzar-los, arriba a ser literal i es relaciona amb el fet que esperen l’atenció de la seva dama des de l’exterior del convent (cf. El buscón, cap 22: «En verano, es de ver cómo no sólo se calientan al sol [els devots de monges], sino se chamuscan; que es gran gusto verlas a ellas tan crudas y a ellos tan asados»).
  • La iconografia tradicional d’Aleix de Roma el representa amb una escala, pel lloc on va dormir (sota l’escala) durant disset anys a casa dels seus pares sense ser reconegut. Probablement els versos al·ludeixen a algun devot que usava escales per assaltar els murs del convent; l’escala és poc ditxosa potser perquè no li permet accedir al lloc on pretén. És possible pensar que les escales de vent que fabrica el galant Sant Aleix al·ludeixenen al fet que es construeix el seu propi engany en la possibilitat de poder arribar a ser estimat per una monja.
  • Noti’s l’antítesi humilitat / altiu.
  • Hipèrbaton: «[La] hipòcrita humilitat d’aquell altiu pensament (=la dama) que és Ícaro sense ales ab desencerada ploma». Al·ludeix sarcàsticament al mite d’Ícar, el qual duia unes ales que el seu pare, Dèdal, li havia construït enganxades amb cera, però va volar tan alt que el Sol la va fondre i va caure al mar. D’altra banda, les afirmacions són aparentment contradictòries: si no té ala, què importa que la ploma sigui desencerada? Tal vegada sigui una referència a la poca perícia del tal «Frare» per escriure versos? En tot cas, noti’s el procés de ridiculització progressiu del personatge: primer li desencera les ales (fins aquí, seguint el mite) i després li treu les ales. Després, en caure al mar (v. 29), hauria de donar-li un nom (Mar d’Icària) però l’únic que podrà fer és escriure un epitafi efímer que el relaciona amb el món conventual (possiblement el galant mateix sigui un frare, és a dir, un membre del clergat regular).
  • Entengui’s ‘si vol deixar veritable renom en l’àmbit de l’amor’; veg., però, el que hem dit sobre el Mar d’Icària a la nota als versos anteriors. | mar de l’amar: paronomàsia.
  • És a dir, sobre el vent, ressò de con-vent. Per tant, serà un epitafi gens digne de record, ja que el vent se l’endurà. | convent: a les Cartes a les monges dels Àngels i de Jerusalem Fontanella i les monges mateixes al·ludeixen a un «frare blanc» (veg. Sogues (2014)). És possible que l’apel·latiu «Frare» vagi dedicat al mateix pretendent.
  • Llimac, segons Lacavalleria, Gazophil. (apud DCVB), val també per a ‘cargol’; és així que s’entenen les referències d’aquests versos. | arrastrant / arrastra i pateix/apeteix són paronomàsies. Pateix perquè ha d’arrossegar la closca; apeteix podria fer referència al fet que el cargol era una menja atractiva als ulls del poeta, com ho explicita al poema «Altra vegada senyores». | v. 35-36: Com si fos el tità Atles o Atlant, condemnat a dur damunt les espatlles la volta celeste, Llimac duu al damunt sa casa.
  • En el sentit que fa por. (DCVB).
  • agüero: averany.
  • Hipèrbaton: «la virtut i lo desdeny asseguren (=fonamenten) son cap».
  • jaspeat: jaspiat, irisat, com la pell de la serp. La serp, l’iris i el paó són tres entitats de colors vius i irisades.
  • pago: paó. | L’al·lusió al cascavell potser està relacionada amb l’expressió ésser un cascavell, que evoca qui té poc seny.
  • violat viola: paronomàsia.
  • Entenem que el violat és un individu exhibicionista i ostentós, que amb la seva aparatositat viola (=infringeix, amb connotacions sexuals també) la necessària discreció del galanteig d’una monja; accident equivaldria a ‘incident inesperat, conseqüència imprevista’. El sentit dels últims versos, doncs, podria ser: ‘si aquest imprudent descobreix el secret de la relació, això no solament serà atribuïble al seu vestit extravagant, que crida inevitablement l’atenció, sinó al seu mal cap (la seva inconsciència)’.