«Desalinyada ma ploma»

     
Lo present que féu un devot a la purga de la devota fou un ram de flors al mig del qual hi havia una gàbia de filigrana i, dins, un caponet de seda ab estos versos que l’acompanyaven
Desalinyada ma ploma
ufana un temps, i brillant,
que ab los pensaments, lleugera,
4
sabé escriure i volar,
   sens lo turbant d’escarlata
–antic adorno del cap
en què Canigó comença
8
a retratar son cristall–,
   en una argentada gàbia,
nova presó més suau,
fa penitència devota
12
un caponet ermità.
   No l’aconsolen les flors
si les admet per semblants
(que també són flors capones
16
puix sens donar fruit estan),
   ni ja com solia canta,
antes plora haver cantat,
que és millor per la fortuna
20
plorar bé que cantar mal,
   i ab la dolça tortoleta,
per los afectes d’amant,
té alegria de pollastre
24
sens atreviment de gall.

Resum

El poema s’estructura en dues parts: a la primera (v. 1-12), la veu poètica presenta la seva situació: explica que, anteriorment, la seva ploma (=el seu geni poètic) sabia articular amb més encert els seus pensaments que no pas ara, i es plany d’haver perdut aquesta facultat, perquè això li impedeix de compondre versos que estiguin a l’alçada de la dama a la qual els envia. Així mateix, indica que ha començat a envellir i es presenta com un ermità. Per metaforitzar la seva situació, a la segona part del text (v. 12-24), el poeta es desdobla en la figura d’una au, el capó, que ha perdut els trets més apreciats en el seu gènere (el plomatge brillant, i la capacitat de volar i de cantar), trets que –metafòricament– són també propis dels bons poetes.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

B1 f. 67v-68; B4 f. 115v, L3 f. 38-38v, R p. 168.

Rúbriques

B1: Lo present feu vn Devot â la purga de la Devota fou vn ram de flors al mitg dell hi havia vna gavia de filigrana y dins vn caponet de seda ab estos versos quel acompanavan
B4: Lo present que feu un devot, á la purga de la seva devota fou un ram de flors al mitg del qual hi havia una gabia de fil, y grana, y dins un caponet de seda ab estos versos, quel' acompanyavan
L3: Lo present que feu un devot a la purga de la devota, fou un ram de flors al mitx del qual y havia una gabia de fil, y grana, y dins un caponet de seda, ab estos versos
R: Lo present que feu un devot a la purga de la devota fou un ram de flors al mitg del
qual hi havia una gabia de fil, y grana, i dins un caponet de seda ab estos versos, quel acompañavan

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R. Corregim l’error evident del vers 1.

Edicions anteriors

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • desalinyada B1 B4 L3] desalinada R
  • ab B1 B4 R] en L3
  • sense ab B1 B4 R] sens L3
  • cap B1 B4 R] camp L3
  • son B4 L3 R] sen B1
  • la B1 B4 R] sa L3
  • desalinyada: abandonada, que mostra símptomes de deixadesa.
  • turbant d’escarlata: tal vegada aquest passatge al·ludeixi al fet que el poeta en altre temps havia tingut els cabells de color castany clar o panotxa (escarlata), però que ara, degut a l’envelliment, ha perdut cabell i s’ha tornat pèl-blanc, imatge suggerida pel cristall del Canigó reflectit en el seu cap. Per bé que Fontanella l’empra d’una altra forma, la imatge sembla presa de l’ègloga Amarilis de Lope de Vega («primero en el turbante de escarlata, / cendal de nieve del Atlante moro, / serán, con la distancia que interviene, / los hielos de la frígida Pirene»).
  • argentada gàbia: la gàbia de filigran al·ludida a la rúbrica.
  • un caponet ermità: l’autor. La imatge amb la qual es representa fa pensar que aquest poema podria haver estat escrit ja durant els seus anys de religiós, per bé que no ho podem afirmar amb seguretat | si: si bé.
  • les flors, un cop arrencades per a la composició d’un ram, ja no poden donar fruit, són tan estèrils com el capó que, per aquest motiu, les admet per semblants.
  • antes: sinó que.
  • comparació entre el cant de les aus i el del poeta, que cal llegir en clau jocosa, atès que cant del capó no és precisament melodiós.
  • la dolça tortoleta: la dama de qui està enamorat, que és la destinatària del poema.
  • representació autoparòdica de l’autor; l’alegria possiblement es degui al fet d’haver reprès el contacte amb la dama, mentre que la manca d’atreviment deu al·ludir a la seva incapacitat de dur el festeig més enllà del text, tot i aquesta interpretació és incerta.