Nise > Biblioteca Digital > Autors > Autor

«Tes prendes, Elisa mia»

Opcions de visualització

■Variants ■Comentaris a variants ■Notes #Línies

Fontanella, Francesc Torna a la pàgina d'Autors

Al so d’un instrument, canta un amant sos amors estant apartat de sa dama. Lletra que féu Fontano estant assitiat en Barcelona

Tes prendes, Elisa mia,

■

conec millor quan me falten;

ai! no conegué tes prendes

■ ■

qui pensa viure deixant-les;

■ ■ ■

les deixa, no les olvida,

■

ma firmesa enamorada;

ai! que no deslliguen penes

■ ■

lo que sols rompen les Parques.

■ ■

L’esperança i la fortuna

■

ab mortal furor batallen;

ai! si la fe no socorre,

■

rendida està l’esperança;

rendida està, no difunta,

que l’anima la constància;

■

ai! esperança infeliç,

■ ■

feliç jo, si no fos llarga;

■

durarà puix l’alimenten

les ànsies més inhumanes;

ai! no rendirà lo siti,

■ ■

a qui alimenten les ànsies.

■

Oh sagrada llei d’honor!,

■

sagrada sí, mes tirana;

■

ai! torna passades ditxes

■ ■

o borra ditxes passades.

■

Honrosa causa m’ausenta,

dur efecte me maltracta;

■

ai! que la causa disculpa,

■ ■

mes no consola la causa.

■

Té llàstima, Elisa mia,

de ma pena desditxada,

ai! si llàstima mereix,

■ ■

lo qui a si mateix se mata.

■ ■

A penes perdo tos ulls

■ ■

que als meus la mort amenaça;

■

ai! que no mereix lo viure

■ ■

qui de sa vida s’aparta.

Fatigades les potències,

■

l’últim repòs aguarden;

■ ■

ai! que sens cobrar la vida

sols lo repòs se retarda.

No sé si respiro, Elisa,

■

sé que mor puix que tu em faltes;

■ ■

ai! que les penes m’animen,

■ ■

ai! que les glòries m’acaben.

■ ■

Ai! dura ausència,

■

ausència amarga,

o muda la fortuna o la memòria,

■

o abrevia la vida o l’esperança.

■ ■

Resum

Composició amorosa escrita durant el setge de Barcelona (juliol de 1651-octubre de 1652) segons les rúbriques més autoritzades. Durant aquest període, Francesc Fontanella exercí el càrrec de governador de l’artilleria de la ciutat. L’amant es lamenta de la separació de l’estimada imposada pel compliment del deure militar, tema que coincideix amb la cançó de Fontano a «Era del dia aquella edat primera». La manca de contacte amb la mirada de la dama està a punt de provocar-li la mort. L’estructura organitzada sobre l’anàfora exclamativa ai! (repetida cada quatre versos des del v.3 i reforçada als v. 43-45) és molt peculiar.

Mètrica

Romanç (v. 1-44) i quatre versos finals (v. 45-48) que mantenen la rima assonant dels anteriors (4-, 4a, 10-, 10A).

Testimonis

A f. 152-152v; B5 f. 234-235; B12 f. 91v-92; C p. 167-168; CC; I2 f. 120-120v; L4 p. 263; P p. 7-8; P' p. 35; R p. 323-324; V2 f. 154-155v.

Rúbriques

A: Lletra que feu Fontano estant acitiat en Barcelona

B5: Lletra que feu Fontano estant sitiat en Barcelona

B12: Lletra que feu Fontano estat [sic] acitiat en Barcelona

C: Al so de un Instrument Canta un Amant sos Amors estant apartat de sa Dama

CC: Las [sic] prendas Elisa mia. Lletra

I2: [sense rúbrica]

L4: A una ausencia

P P': A una ausencia. Romans

R: Al so de un Instrument canta un Amant sos amors estant apartat de sa Dama. Lletra que feu Fontano acitiat en Barcelona

V2: altra lletra que feu estant sitiat en Barcelona

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 296-298).

Referències bibliogràfiques

Valsalobre (2010a: 68-69); Miralles (2016: [en premsa]).

Comentaris

Els vostres comentaris:

Nom

Comentaris

Envia

ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4; conegué A B5 B12 I2 R V2] conega C L4, conegués P P’
viure A B5 B12 C I2 P P’ R V2] morir L4
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
sagrada llei A B5 B12 C I2 L4 P’ R V2] sagradas lleÿs P; honor A B5 B12 C I2 R V2] amor L4 P P’
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
efecte A B5 B12 I2 R] affecte C L4 P P’ V2; me A B12 C I2 L4 P P’ R V2] mo B5
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
qui B5 C I2 P P’ R] que A B12 L4 V2
amenaça A B12 C I2 L4 P P’ R V2] amança B5
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4; viure B5 B12 C I2 L4 P P’ R V2] veurer A
l’ A B5 B12 C I2 P P’ R V2] al L4
respiro B5 B12 C I2 L4 P P’ R V2] reposo A
que A B5 B12 L4 P P’ R] quem C I2 V2; que tu em A B5 B12 C I2 L4 R V2] tu me P, tu m’ P’
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] ah L4
ai A B5 B12 C I2 P P’ R V2] y L4

ay, corregit sobre ah, conegué corregit sobre conega d’una altra mà L4.
viurer, corregit sobre morir d’una altra mà L4.
ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
pèrdua de suport després de rompen B12.
in afegit a la interlínea superior de la mateixa mà A; ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
pèrdua de suport a tot el vers B12.
ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
pèrdua de suport fins a tos B12.
ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
ay, corregit sobre ah d’una altra mà L4.
ay, a afegida d’una altra mà L4.
pèrdua de suport al darrer mot B12.
om. L4

prendes: en el sentit de qualitat, bona condició d’una persona. La paraula remet a algunes composicions de Garcilaso (com «Oh dulces prendas por mi mal halladas») per bé que en aquelles s’utilitza com a sinònim de penyores, objectes personals que es lliuraven els amants entre ells com a record. | Elisa: pseudònim de gran tradició literària (cf. Virgili o Garcilaso).
‘qui pensa que podrà seguir vivint havent-les deixat’.
les deixa: el subjecte és ma firmesa enamorada, que s’aparta de les prendes d’Elisa (després veurem que ho fa obligada per un deure superior, cf. v. 21, 25 i 27-28).
Els llaços que lliguen els dos amants només es poden rompre amb la mort (Parques).
L’esperança de retrobar l’estimada i la fortuna, entesa com a situació actual.
Si la fe no ve en socors, no sap si tornarà a veure la dama; de totes maneres, la constància del seu amor l’encoratja a pensar que serà així.
Joc d’antònims: l’esperança és una espera infeliç que defalleix – el jo poètic seria feliç si la fi de la separació no s’allargués.
Referència explícita al setge. El poeta no morirà, tot i que gairebé en té ganes (v. 16), perquè s’alimenta d’angoixes (ànsies) inhumanes (fa recordar els v. 21-40 de «Fulminen mos ulls incendis» en què les entranyes seguien vivint malgrat els danys, i es posava com exemple un emperador alimentat amb verí).
sagrada llei d’honor: es refereix al compliment del deure militar (nova al·lusió als v. 25-28). Aquesta llei és tirana perquè l’allunya d’Elisa (cf. el sentit de l’honor dels v. 35-118 de la cançó de Fontano a «Era del dia aquella edat primera»).
Remet als v. 27-32 d’un altre poema del setge: «Dolç esperit de la selva», en què la veu poètica expressa el dolor que suposa el record de les ditxes passades.
Notem la terminologia de l’aristotelisme en la relació causa-efecte. La causa és el compliment del deure militar i l’efecte, l’allunyament físic de l’estimada que li genera tristesa (v. 30).
Reflexió sobre si mereix suscitar pietat aquell que és causant dels propis mals.
Segons el neoplatonisme, els ulls són el centre de l’amor i la via a través de la qual es produeix l’enamorament. El distanciament perllongat de la mirada de la dama (la vida del v. 36) implica la mort de l’amant.
potències de l’ànima: enteniment, memòria i voluntat (cf. v. 108-109 de «Llàgrimes tristes, llàgrimes confuses!» o v. 23 de «Era del dia aquella edat primera»).
l’últim repòs: la mort.
mor: moro.
L’anàfora ai! resumeix la disjuntiva amb una doble antítesi: les penes el fan viure (l’animen perquè d’elles s’alimenta, cf. v. 20) i les glòries (el record dolorós de la ditxa passada en què tenia a prop l’estimada, cf. v. 31 de «Dolç esperit de la selva») el maten (m’acaben).
Poden passar diverses coses: per una banda (v. 47), o canvia la fortuna (situació actual) i retroba Elisa, o canvia la memòria i s’esborren els records (cf. v. 23-24); per una altra banda (v. 48), o mor l’amant (abrevia la vida) o, com al vers anterior, retroba aviat la dama (abrevia ... l’esperança) (cf. v. 9-10).