«Quant en l’univers respira»

 ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
[Amor universal]
Quant en l’univers respira
respira flames d’amor
■
i los esperits vitals
■
4
sospirs amorosos són.
■
   En mar, en aire i en terra
■
Amor ho subjecta tot:
lo peix, l’ocellet, la fera
8
senten son incendi dolç.
■
    Canta i plora l’ocellet
i celebra, numerós,
■
més que los candors de l’alba,
12
de Cupido los ardors.
   Enamorat, lo delfí
■
les ones irades romp;
ni tot lo cristall de mar
■
16
basta a mitigar son foc.
   Funestos horrors fulmina
la fera reina del bosc,
i los rugits espantosos
■
20
queixes amoroses són.
   Lleons, ocellets, delfins
segueixen a Amor: què molt,
■
si quant en lo món respira
24
respira flames d’amor!
■

Resum

El poema expressa de manera joiosa el caràcter universal de l’amor, al qual està sotmès l’univers sencer i, per tant, totes les criatures. Ho singularitza en tres exemples d’éssers que habiten l’aire, l’aigua i la terra.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

R p. 428-429.

Rúbriques

R [sense rúbrica]

Sobre aquesta edició

Editem el text a partir del ms. R, testimoni únic del poema.
Corregim el que considerem un error al v. 19, tant pel sentit com perquè la lliçó del testimoni fa el vers hipomètric.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 286-287).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • rugits] raitgs
  • Segons les teories animistes de l’univers (estoics, neoplatònics, etc.), aquest és una entitat viva, animada per l’esperit, la mateixa substància que, en l’home, actua d’intermediari entre ànima i cos (veg. nota v. següents). Tot l’univers està subjecte a l’amor, entès com a força vital i de relació entre tots els seus elements, l’ésser humà inclòs.
  • esperits vitals: segons la teoria mèdica o naturalista de l’època, la substància intermediària, o esperit, entre l’ànima racional i el cos material té el seu origen en activitats metabòliques internes del nostre cos. En esquema: la sang bull al fetge i desprèn un vapor, l’esperit natural, el qual es desplaça a tot l’organisme; aquest es refina en el cor fins esdevenir esperit vital el qual transmet la vida arreu del cos a través de les artèries; finalment, una porció de l’esperit vital entra al cervell, on es purifica encara més fins transformar-se en esperit animal, part del qual s’emmagatzema al cervell per a les facultats superiors i altra part es distribueix pels nervis de la sensibilitat, òrgans de la percepció sensorial, i també pels nervis motors, procurant així el moviment del cos.
  • Amb l’amor, augmenta la combustió de la sang i es concentra molt esperit al cor, l’excés del qual és expulsat amb els sospirs, tan habituals entre els amants.
  • A partir d’aquí, el poeta singularitza un ésser (dofí, ocell, lleó) de cadascun dels medis del planeta (aigua, aire, terra) i en desplega (v. 9-20) els deutes respectius amb l’amor.
  • incendi dolç: la passió amorosa; oxímoron.
  • numerós: al·ludeix al caràcter xifrat, rítmic, de la música (en aquest cas, del cant de l’ocell).
  • Notem com a l’època el dofí era considerat un peix.
  • cristall: aigua.
  • què molt: com sinó.
  • El poema es tanca amb els mateixos termes amb què s’inicia.