«Ni la ciutat populosa»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
[Romanç a un amic]
Ni la ciutat populosa,
ni la popular milícia,
■
ni lo concurs de les places,
4
ni l’arquitectura rica,
   ni la frondosa cabanya,
■
ni dels arbres l’harmonia,
■
ni la rústica simplesa,
8
ni dels prats la bisarria
■
   per a consolar-me basten,
■
puix que mes ànsies esquives
vils remeis les obligaren,
12
vils consuelos les alívien.
   «Tocat só, mon camarada;
■
mes digues, és tu que pars?
■
Só tocat de linda gràcia,
16
ets tocat de bona mà.
   No cregues que me consola
■
la pena de mon company,
si la tua és tota tua,
■
20
la mia, de qui serà?
■
   Però quan per indivisum
junte dos cors l’amistat,
■
més in solidum penosos
24
tindrà cada cor dos mals.
   Penes i favors no iguala
Amor, més que cego, ingrat,
■
si quan un sufre per dos
28
per un no pot obligar.
   Com és avar en alívios
■
i pròdig sols en pesars!
Vol que els beguem sens mesura
32
no partint-los a mitats».

Resum

Composició en què el jo poètic, afligit, s’adreça a un amic que també pateix. Probablement el poeta aprofita els v. 1-12 —transmesos de forma independent a la majoria de manuscrits— per donar-los una nova finalitat (veg. Valsalobre (2015a: 141 i 157)).

Mètrica

Romanç.

Testimonis

C p. 201 [només v. 1-12]; CC [contenia «Tan enorme és mon dolor» i presumiblement només els v. 1-12, veg. V2']; I2 f. 131v [només v. 1-12]; L4 p. 185 [només v. 1-12]; L4' p. 227-228 [només v. 13-32 dins «Cor i flor presenta amor»]; R p. 321-322; V2 f. 164-164v [només v. 1-12]; V2' f. 222v [només v. 1-12 dins «Tan enorme és mon dolor» inserits com a v. 25-36].

Rúbriques

C I2 L4 R V2: [sense rúbrica]
CC V2': Romans
L4': Ramellets

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 281) edita els v. 1-12 ; també els edita com a fragment (v. 25-36) dins «Tan enorme és mon dolor» (Miró (1995: I, 281-283)) seguint V2'.

Referències bibliogràfiques

Valsalobre (2015a: 140-141 i 157).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • milícia C L4 R V2] malicía I2 V2’
  • frondosa I2 L4 R V2 V2’] fontosa C
  • la C I2 L4 R V2’] de V2
  • bona R] linda L4’
  • consola R] aconsole L4’
  • tua és tota tua R] mia es tota mia L4’
  • mia R] tua L4’
  • indivisum R] los indicis L4’
  • junte dos cors l’amistat R] dos cors solda la Amistat L4’
  • mes insolidum R] ni solidut mes L4’
  • com és R] Amor L4’
  • que els R] que L4’
  • partint-los R] patintlos L4’
  • om. L4’.
  • om. C I2 L4 V2 V2’.
  • Notem la contraposició entre l’ambient urbà dels v. 1-4 i el rural dels v. 5-8. | Derivació: entre ciutat populosa (molt poblada) i popular milícia (tropa local de Barcelona, no professionalitzada). Aquestes expressions, juntament amb lo concurs de les places (concurrència de gent), són referències a les circumstàncies bèl·liques.
  • bisarria: lluïment, esplendor.
  • Entenem: 'amb els elements de l’enumeració anterior (v. 1-8) no faig prou per trobar consol'.
  • Anàfora: vils remeis i vils consuelos. Atès que el comportament esquerp del jo poètic (mes ànsies esquives) havia estat causat per un intent poc afortunat de posar remei a alguna cosa (v. 11), ara troba poc descans o alleugeriment amb l’enumeració dels v. 1-8 (=vils consuelos).
  • Terminologia militar: tocat (=ferit) i camarada. A partir d’aquí hi ha un canvi de focus i rima que dura fins al final de la composició; el poeta ara s’adreça en segona persona a un amic (=camarada) en forma d’epístola, contrastant amb la reflexió personal dels dotze versos precedents.
  • pars: 2ª persona del Present d’Indicatiu del verb arcaic parer, que significa 'aparèixer, esser visible; deixar-se veure' (DCVB, 1 I 1). Entenem: el jo poètic, acabat de ferir per un fort embat amoròs, com moribund al camp de batalla, pregunta confós al seu company si és ell realment el que té al davant.
  • Significa: tu també estàs ferit de bona mà com jo de linda gràcia (=ferits per Cupido, l’Amor).
  • per indivisum: llatinisme jurídic que significa ‘indivisible’, referint-se als dos cors units d’aquesta manera.
  • in solidum: llatinisme jurídic que s’aplica a l’obligació que, essent comú a diverses persones, s’ha d’exercir sencera per cadascuna d’elles. Els dos amics viuen completament la pròpia pena i la de l’altre.
  • cego: la ceguesa és un dels atributs de Cupido. Aquest déu, més que cec, és malagraït perquè no en té prou amb què el jo poètic carregui amb el seu propi patiment, sinó que a més ha de suportar el del bon amic que l’escolta.
  • El que Amor vol que beguin sens mesura són els pesars (v. 30).