«Festiva, la matinada»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Lletra per un galant anomenat Alba
Festiva, la matinada
■
ostenta l’ardor gentil
que, per il·lustrar un Alba,
■
4
en dos sols se dividí.
   Oh, ben empleades penes
si recompensa, feliç,
l’alba serena d’un dia
8
tristeses de tantes nits!
   En les batalles de l’alba
contra el temor enemic,
■
són les fontetes les caixes,
12
los ocellets los clarins.
■
   Què molt si prevé l’aurora,
ab esplendor cristal·lí,
■
bella corona de perles
16
en dos encesos robins!
■
          Mes ai de mi!
ai, dilatada esperança!
ai, apressurat desig!
■
20
Mes ai!, tinguen fi les penes
d’un amor que no té fi.
■

Resum

Primer dels quatre poemes nupcials en honor del galant Alba, Francesc d’Ardena i Sabastida (1628-1655), que es casà amb Maria de Cartellà i d’Erill (1634-1674) el 16 de febrer de 1649 a Falgons (Sant Miquel de Campmajor, Pla de l’Estany). El castell de Falgons era propietat de la família de la núvia, filla única i hereva de Galceran de Cartellà i d’Oris, baró de Granollers de Rocacorba i de Falgons, i de Francesca d’Erill i de Cardona, baronessa d’Albi (Les Garrigues). Francesc d’Ardena, germà de Josep i d’Estàsia —que anys més tard es convertiria en la segona muller de Francesc Fontanella—, pertanyia al cercle íntim d’amistats de l’autor. El conjunt d’epitalamis (per aquest ordre: «Festiva, la matinada», «Entre lo cel i la terra», «Admira nostra campanya» i «Que bé comença lo dia») segueix la tradició del cant nupcial eròtic d’arrels clàssiques destinat a la noblesa; usa un llenguatge refinat i metafòric per descriure la unió amorosa en què els versos, de to alegre i voluptuós, s’han de reconvertir al seu sentit concret a través d’una doble lectura. Dins de la progressió gradual «Festiva, la matinada» fa la funció de prolegomen.

Mètrica

Romanç + tetrasíl·lab (v. 17).

Testimonis

B1 f. 44v-45; L4 p. 266-267; R p. 422-423.

Rúbriques

B1: Lletra per un Galant dit Alva
L4: Per un Galan, ques deya Alba, en ocasio que estaba promes
R: Lletra per un Galant anomenat Alva

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R.

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • empleades B1 R] empeadas L4
  • tristeses L4 R] tristesa B1
  • al marge no amb una altra tinta L4.
  • corregit amb una altra tinta empleadas L4.
  • festiva: de festa (per ser la data del casament).
  • ostenta: mostra; la matinada mostra l’ardor gentil (=Sol).
  • il·lustrar: il·luminar; té el mateix sentit que a «Oh, què nova alegria / a l’orbe rara, / que lo Sol nos il·lustra / antes que l’alba!» (refrany de «Hola, pastors de Betlem»). Aquí el Sol es divideix en dos per il·luminar millor un Alba, destinatari del poema. Els dos sols són els ulls de la dama, tópos de la mirada com a desvetlladora del sentiment amorós.
  • L’alba serena d’un dia (subjecte) recompensa (=compensa, verb DCVB, 1), feliç (feliçment), les tristeses viscudes (que s’identifiquen amb la nit, antítesi). | serena: sense cap núvol (o torbament). La celebració matrimonial acaba amb les incerteses prèvies de la relació.
  • Al·lusió a la lluita amorosa a través de la imatge del combat militar (batalla), en què l’alba és l’amant i el temor enemic, l’amada. Un model per a la literatura europea de la pugna amoris dins la tradició epitalàmica és Claudià (Fescennino IV), que exhorta el nuvi a batre’s virilment i la núvia a abandonar la por i el pudor, i a no resistir-se al desig del nou marit (veg. Ponce Cárdenas 2006).
  • Paral·lelisme estructural: fontetes/ocellets (termes bucòlics) i caixes/clarins (instruments musicals que acompanyaven els soldats a la guerra). | caixes: tambors militars; les gotes de les fonts repiquen com un tambor. El poeta dimensiona el combat en contrast irònic.
  • prevé: surt a camí, s’avança a una cosa. La claror cristal·lina de l’alba (el nuvi) ve abans que l’aurora (la núvia). Aquests versos i els dos següents ens parlen de com el noi s’anticipa i besa la noia.
  • Referència a la boca de la núvia, en què bella corona de perles són les dents i dos encesos robins, els llavis. Cf. els v. 13-16 del poema «Amaranta, la nimfa més bella»: «Què direm de l’amable boqueta, / on totes les gràcies tenen son jardí, / que l’aurora corona de perles / de perles que l’alba matisa ab robins?» o: «I a bé que l’alba i lo Sol / robins i perles engendren / no venceran de ta boca / ni los robins ni les perles.», (v. 5-8 de «Reverencia’t ja l’aurora»). També hi pot haver una al·lusió a la corona de baró (en aquest cas, baronessa) que és d’or, perles i pedreria.
  • Oposició entre dilatada esperança (tot el temps que els amants han esperat) i apressurat desig (el moment de culminació).
  • fi / fi: que acabin les penes d’un amor que no acaba (etern).