«Cristal·lina campanya»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
Cristal·lina campanya,
■
tan falsa com altiva,
que halagues lo que anegues
■
4
i anegues lo que obligues;
   teatro de la mudança
i escena a la desditxa
■
que, per tragèdia nova,
8
tots los mortals convides;
   la que en bressol de nacre,
■
injustament propícia,
criares una fera
■
12
de tes espumes filla;
   que a les sirenes dónes
■
bellesa i harmonia:
a qui les ou, Caribdis,
16
i Scil·la, a qui les mira;
   quan movia los orbes
tes ones no movia
■
Andròmeda la bella,
20
tribut de fera harpia;
■
   extingires, tirana,
de l’amor enemiga,
contra Leandro i Hero
24
l’ardor, la llum, la vida;
   amiga de mudances,
sustentares, inica,
■
del fugitiu de Troia
28
la vela fugitiva;
   de Júpiter, en toro,
seguires la porfia
perquè arribàs a Europa
■
32
Europa peregrina;
■
   d’Alfeo los incendis
frustrares en Sicília
que, ab l’amant Aretusa,
36
veloç se precipita;
■
   del cíclope burlares
la fúria i la carícia
quan fores pont de plata
40
a l’amorosa esquiva.
■
   Ja ta deserta platja
■
deserta és d’alegria:
si a Galatea adores,
44
ignores a Belisa.
■

Resum

L’autor s’adreça a la Mediterrània com a espai aquàtic de molts mites clàssics. L’acusa del naixement de Venus, de les sirenes i dels monstres Caribdis i Escil·la, del patiment d’Andròmeda i de la mor de Leandre i Hero; la responsabilitza també d’afavorir la fugida d’Enees, el rapte d’Europa per Júpiter, la frustració amorosa d’Alfeu per Aretusa i de Polifem per Galatea. Tots aquests episodis mitològics, projectats des del seu angle més negatiu, són atribuïts al tarannà nefast de la Mediterrània (v. 1-8). Però a la fi es conclou que la ignorància cap a Belisa (un pseudònim, anagrama d’Isabel, que ja ha aparegut en altres poemes fontanellans: «Versos després de la purga» i «Belisa de les giletes») comporta la deserció de l’alegria de les seves costes, probablement perquè se l’espera per mar i no arriba. Tal com indica la rúbrica, la composició està escrita per ajustar-se a la tonada d’una peça anomenada «Gigante cristalino», una cançó de Lope de Vega inclosa a La Dorotea, amb música de Manuel Correa. Tanmateix, a diferència de l’original, la versió de Fontanella no inclou una tornada.

Mètrica

Romanç hexasil·làbic.

Testimonis

B5 f. 270-271v; L4 p. 875-876; R p. 328.

Rúbriques

B5 R: Lletra al to de Gigante Cristalino
L4: Letra al tó de Gigante Cristalino

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. B5. El nombre d’errors és manifestament inferior als del ms. R (9, 11, 13, 16, 18, 37) i a més són trivials i evidents. Els corregim.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 295-296).

Referències bibliogràfiques

Pujol (2017: 174).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • anegues L4 R] negas B5
  • escena B5 R] scerca L4
  • la B5 L4] Lo R; nacre B5 R] nacar L4
  • criares B5 L4] ara eres R; una L4 R] scena B5
  • de tes B5 R] destas L4
  • sirenes B5 L4] serenas R
  • Scil·la B5 L4] Scillas R
  • movia B5 R] mohina L4
  • tes B5 L4] las R
  • l’ardor, la llum B5 R] lo llum, lo ardor L4
  • vela B5 R] vella L4
  • a B5 R] om. L4
  • burlares L4] burlaves B5, burladas R
  • fores L4 R] feres B5
  • la y corregint damunt una a d’anegas escrit prèviament B5.
  • orbes escrit a continuació d’arbres, ratllat L4.
  • error paleogràfic de B5; la forma verbal ha de ser la del passat (com als versos paral·lels 21, 26, 34, 30, 39), reportada per L4.
  • error paleogràfic de B5.
  • La Mediterrània.
  • halagues: afalagues.
  • Venus, engendrada dels testicles d’Urà, tallats per Saturn, i caiguts al mar.
  • La mar dóna a les sirenes bellesa i harmonia (qualitats que finalment són fatals): a qui sent les sirenes, [la mar dóna] Caribdis, un monstre marí que engolia les embarcacions; a qui les mira, [la mar dóna] Escil·la, monstre de sis caps que devorava els mariners. Notem el quiasme bellesa-harmonia / ou-mira. Caribdis i Escil·la són, d’acord amb la mitologia grega, dos monstres marins situats a banda i banda d’un estret, que la tradició identifica amb el de Messina. | ou: oeix, sent.
  • Potser al·ludeix al fet que el pare d’Andròmeda (v. 19), Cefeu, va haver de consultar oracles (movia los orbes) per esbrinar la manera de lliurar el seu regne, Etiòpia, de la fera marina que l’assolava, càstig de Posidó per venjar les nereides, les quals es consideraven ultratjades per l’afirmació de Cassiopea, mare d’Andròmeda, que deia que era més bella que totes elles.
  • Andròmeda va ser lligada a una roca arran de mar com a víctima expiatòria (tribut) del monstre marí (fera harpia) que assolava les costes del regne del seu pare (v. 17). | tes ones: les de la Mediterrània (no movia les ones perquè estava encadenada a la roca).
  • Leandre i Hero eren dos joves enamorats habitants a les dues bandes de l’estret dels Dardanels o de l’Hel·lespont. Una tempesta va apagar (extingires ... la llum) la llum d’Hero que guiava Leandre en la travessa de l’estret, la qual cosa va comportar el seu ofec i el suïcidi consegüent d’Hero (extingires ... l’ardor ... la vida).
  • inica: iniqua, sense equitat.
  • El fugitiu de Troia és Enees, i l’episodi aquí evocat ha de ser la fugida de la costa africana (la vela fugitiva) després de la relació amorosa amb Dido (Virgili, Aen., IV), la qual va comportar el suïcidi d’aquesta reina fenícia.
  • Al·ludeix al rapte de la princesa fenícia Europa (v. 32) per Júpiter (convertit en toro: en toro); va portar la donzella de les costes fenícies a Creta (Europa, v. 31). | porfia: porfídia, obstinació.
  • La nimfa Aretusa, a Siracusa, fuig del déu-riu Alfeu, enamorat d’ella (incendis amorosos) i n’escapa convertida en font.
  • La nereida Galatea, que eludeix els requeriments amorosos (amorosa esquiva) del ciclop Polifem va fugir de la fúria del ciclop submergint-se al mar (fores pont de plata, li diu a la Mediterrània) (cf. Ovidi, Met., XIII, 878), mentre que el pastor Acis, que Galatea havia preferit, era aixafat per una roca llançada pel gegant d’un ull. | v. 38: la fúria cap a Acis, la carícia cap a Galatea.
  • ta: de la Mediterrània.
  • Galatea, protagonista de l’episodi recordat als versos immediats anteriors (37-40), és una nereida o nimfa del mar, que és contraposada a Belisa, una dona terrenal, doncs. Potser els versos al·ludeixen al fet que la veu poètica espera aquesta darrera, absent, per mar i aquest no l’hi porta (la ignora); per això la platja roman deserta d’alegria (v. 42).