«Ai, arrogant Aristeo»

 ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
[Elegia funeral]
        Ai, arrogant Aristeo,
■
        ai, porfia temerària:
■
        llevant la vida a ma vida
■
4
        la negues a ta esperança.
■
            Qui no venç la resistència
        combat en va la distància;
        com alcançaran les plomes
8
        a qui les puntes no alcança?
■
            Ai, amor, amor ingrat,
        ai, víbora infortunada,
        pus que no mates per viure
12
        moriràs en lo que mates,
■
            però eternises ta vida
        en esta funesta hassanya
        perquè entre adorades cendres
16
        viurà mon cor com a brasa.
■
            Filla infame de Medusa,
■
        nova espina d'Acidàlia,
■
        foc que derretí les roses
20
        d'aquella nevada planta,
■
            la dalla fores cruel
        de la rigorosa Parca,
        que, entre dos morts i dos vides,
24
        lo indivisible separa.
■
            Dos morts i dos vides juntes
        venceran ab la constància;
        muiran d'un ardor dos fènix
28
        per reviure d’una flama.
■
            Ai, Eurídice infeliç,
        ai, Eurídice adorada:
o me dóna ta mort o pren ma vida,
■
32
        ai, mort dolça, ai, vida amarga.

Resum

Elegia funeral en què la veu poètica es plany de la mort de la dama estimada mitjançant la comparació amb l'episodi mitològic d'Aristeu i Eurídice. De fet, la veu poètica sembla assumir dos dels personatges de l'episodi: es va comportar com un Aristeu (causant de la mort d’Eurídice) i en paga les conseqüències com un Orfeu, marit d'Eurídice, que la va perdre (Fontanella utilitza la comparació amb Orfeu i Eurídice en un poema a la mort de Nise: «Llàgrimes tristes, llàgrimes confuses», v. 21-37 i 156). El poema fa explícit que la causa de la mort va ser l'amor (metaforitzat en el poema en les imatges de la víbora que és trepitjada per Eurídice (v. 10), la filla infame de Medusa (v. 17), l'espina d’Acidàlia (v. 18), el foc (v. 19) i la dalla de la Parca (v. 21)). Finalment, la veu poètica reclama la mort també per persistir en la relació amorosa al més enllà. El caràcter funeral del poema i aquest darrer motiu podrien fer pensar que pertany al Cicle de Nise.

Mètrica

Romanç (+ decasíl·lab al v. 31).

Testimonis

R p. 425-426.

Rúbriques

R [sense rúbrica]

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en l'únic manuscrit que reporta el text. Hi ha un espai entre el final de la composició anterior i el vers inicial d'aquesta per a la rúbrica, però roman en blanc.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 285-286).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • Aristeo: déu grec dedicat a l'agricultura, apicultura i cacera. Els versos ens recorden l'episodi (a Virgili, Geòrg., IV, 454 s.) en què, arborat de passió amorosa, perseguia Eurídice, l'esposa d’Orfeu; mentre aquesta fugia d'Aristeu, va ser mossegada per una serp (v. 10) i va morir. Aristeu és arrogant perquè pretén assolir Eurídice malgrat que ella l'hagi rebutjat.
  • porfia: porfídia, obstinació. La insistència d'Aristeu damunt Eurídice és temerària perquè va acabar amb la mort d’aquesta.
  • Havent mort la que era l'objecte i raó de la meva vida.
  • Provocant la mort de la que persegueixes, provoques la fi (la negues, la vida) de l'esperança d'haver-la.
  • En els afers amorosos, aquell que no aconsegueix el favor de la dama (vèncer-ne la resistència) debades la persegueix (malda inútilment per reduir-ne la distància, en la persecució). Si les fletxes amoroses no arriben al seu objectiu, menys ho faran (o ho faran inútilment) les plomes de les fletxes, imatge per la cursa d'Aristeu perseguint Eurídice. No descartem que Fontanella incorporés encara un sentit afegit a les expressions dels v. 7-8 i que les plomes al·ludissin també a l’escriptura, a textos amorosos (que la dama no accepta).
  • La serp és infortunada perquè causa infortuni (perquè mata Eurídice), però també ho és perquè en ser trepitjada la pròpia serp resulta morta (cf. v. 11-12). Però la víbora és imatge de l'amor, causa de la mort de la dama, de manera que l'amor mateix també acaba amb la mort del seu objecte, entenent que la veu poètica no podrà estimar cap altra dona.
  • Paradoxalment, l'amor eternitza la seva pròpia vida a través del record perpetu que romandrà en l'enamorat.
  • Segons Plini el Vell i Lucà, entre d'altres, de la sang del cap de Medusa tallat per Perseu, entre altres, va sorgir l'anfisbena, una serp amb dos caps, un a cada extrem. També es podria referir a Equidna, mig dona mig serp, que alguna font antiga relaciona amb Medusa; Equidna va ser mare de diversos monstres de la mitologia antiga: Cèrber, Esfinx, Quimera...
  • Acidàlia: un dels epítets d'Afrodita/Venus; la nova espina fa referència a la que va trepitjar Venus quan pretenia ajudar Adonis ferit de mort per un senglar.
  • La blancor de la pell de la dama (probablement al·ludeix a les galtes) ara no té el contrapunt del color rosat perquè és morta, i només en roman la pal·lidesa. No descartem una al·lusió (invertida) a l’episodi mitològic dels versos immediats anteriors, relatius al mite de Venus i Adonis, en què Venus va trepitjar una espina de rosa blanca que la seva sang va transformar en vermella. | nevada planta: la mateixa expressió a «De Fontano la queixa llastimosa», v. 40.
  • L'ànima i el cos. Cf. «Te vull i me vols, Gileta», v. 7: «divideix lo indivisible».
  • S'hi expressa un clam per vèncer la mort mitjançant la petició de morir també l'enamorat i recuperar l'amor en el més enllà. | dos fènix: moriran per causa de la flama amorosa però com la mitològica au Fènix renaixeran ambdós en un sol amor en el més enllà (cf. «Qual és la major victòria?», v. 16: «Dos fènixs en un incendi»).
  • me dóna: dona’m.