«Passen edats i vides»

       
Desengany del món
Passen edats i vides
ab moviment sutil,
les unes nos segueixen,
4
a les altres seguim.
   Los anys se precipiten
tan veloçment al fi,
que és començar a viure
8
començar a morir.
   Los termes corresponen
en cercle repetit:
lo que un sospir anima,
12
acaba altre sospir.
   Aquell alat i coixo,
que és nou sempre i antic,
la dalla té per vèncer,
16
les ales per fugir.
   Fugen volant les hores,
i en globus cristal·lins
la pols que cau desperta
20
a la que està dormint.
   Plora la font al nàixer
lo breu de son camí
(del bressol d’esmeralda
24
a l’urna de safir)
   quan ab agenes aigües
inunda lo jardí:
si riu no la sepulta,
28
se precipita riu.
   Vola vaixell superbo
ab les ales de lli
i troba lo naufragi
32
tan prest com lo perill.
   A la dubtosa vida
ab lo crepúscol ix
la meravella, vella
36
en son primer matí.
   A la viola dèbil,
al gira-sol altiu,
mortalla són comuna
40
los tendres gessamins.
   És en florida esfera
fragant emperatrís,
efímera de nacre,
44
cometa de carmí:
   ni sa guarda espinosa
ha pogut encobrir,
a la invisible Parca,
48
de sa verdor lo fil.
   Des del més noble lliri
fins al clavell més viu,
totes les flors acaben
52
sols de l’haver florit.
   Si fuig la nit vençuda,
en va l’alba se’n riu,
puix que venja lo dia
56
les mengües de la nit;
   no canten la victòria
los ocellets festius
si causa son eclipse
60
qui la fa resplendir.
   Del temps lo gran monarca
del temps no s’eximí,
si principi de viure,
64
exemple de morir.
   D’esta manera passen
mos dies fugitius,
que no els tinc per mos dies,
68
puix són los que no tinc.
   Si per los que passaren,
altres han de venir,
uns són de l’esperança,
72
los altres de l’olvit;
   mes olvit favorable
contra mals envellits
que, renovant memòries,
76
augmenten lo perill.
   Desconec la figura
de mi mateix en mi,
tots los colors confusos,
80
mudats tots los perfils;
   tan lluny d’aquella imatge
del gran pintor diví,
que sols la pot conèixer
84
qui la pot corregir:
   anticipat cadàver,
si no sepulcre trist,
de mortes altiveses
88
i de cuidados vius.
   Del llum resten les ombres;
del foc, la cendra vil;
del cos, lo tronc inútil,
92
i del cor lo patir;
   mes puix la vida tota
és un punt infeliç,
pensem en altra vida
96
que és nostra fi sens fi.

Resum

Composició que reflexiona sobre el sentit de l’existència i el tema paradigmàtic del barroc: la naturalesa i fugacitat de la vida humana, expressada en nombroses imatges i lèxic que denota fragilitat, i, finalment, posada en paral·lel amb la pròpia experiència (v. 65 i s.).

Mètrica

Romanç hexasil·làbic.

Testimonis

A f. 173v-174v; B4 f. 132-132v; B5 f. 264-266; B12 f. 103v-104; C p. 149-150; I2 f. 89-89v; L4 p. 260-261; P p. 5-6; P’ p. 34; R p. 296-297; V2 f. 106v-107v.

Rúbriques

A B5: Desengany
B4 C R V2: Desengany del Mon
B12 P P’: Desenganÿ
I2: Desengañÿ del Mon
L4: Al Desengany

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. V2.

Referències bibliogràfiques

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • termes A B4 B5 B12 I2 L4 R V2] torments C P P’
  • cercle repetit A B5 B12 C I2 R V2] lo ser de repent B4, circol repetit L4, sigle repetit P P’
  • aquell A B4 B5 B12 C I2 L4 P P’ V2] aquella R; coixo A B4 B12 C I2 P P’ R V2] coix B5, vario L4
  • volant A B4 B5 B12 C I2 L4 R V2] volants P P
  • a la que B4 B5 B12 C I2 L4 P P’ R V2] al qui A
  • esmeralda A B4 B5 B12 C I2 L4 P P’ V2] esmeratda R
  • riu A B4 B5 B12 C I2 L4 R V2] si riu P P’
  • vella A B5 B12 C I2 R V2] bella B4 L4 P P’
  • mortalla A B4 B5 C I2 L4 R P P’ V2] mortal B12
  • cometa A B4 B5 C I2 L4 R P P’ V2] camota B12
  • invisible B5 B12 C I2 P P’ R V2] invencible A B4 L4
  • alba A B5 C I2 L4 P P’ V2] altra B4 B12 R
  • mengües A B4 B5 B12 C I2 L4 P V2 R] mermas P’
  • de A B4 B5 B12 C I2 L4 R V2] del P P’
  • de A B4 B5 B12 C I2 L4 R V2] es del P P’
  • augmenten A B4 B5 B12 C I2 P P’ V2 R] olvidan L4
  • lluny A B5 B12 L4 P P’V2] llum B4 C I2 R
  • la A B4 B12 C I2 L4 R P P’ V2] lo B5
  • és A B5 B12 C I2 L4 P P’ R V2] en B4
  • altra B4 B5 B12 C I2 L4 P P’ V2] l’altre A, alta R
  • a afegida en la interlínia B12.
  • coxo ratllat xo i cor. per coix per la mateixa mà B5; aquell alat les a inicials cor. per e P i P’.
  • no es llegeix la part central del vers (pèrdua de suport) B12.
  • no es llegeix a partir de font (pèrdua de suport) B12.
  • no es llegeix la part central del vers (pèrdua de suport) B12.
  • no es llegeix el darrer mot B12.
  • una crida al marge entre florida i esfera, remet a rosa V2.
  • parta ratllada la t i cor. per c per la mateixa mà B5.
  • part il·legible cor. per nja (venja) amb una altra tinta B5.
  • llum ratllada la m i cor. per nÿ per una altra mà (lluny) I2.
  • les unes... les altres: sobreenteneu edats i vides; referència a la successió de generacions.
  • Paradoxa que fa referència al tòpic Cotidie morimur: la vida sencera de l’home no és altra cosa que un camí cap a la mort, cf. Sèneca (Epístoles 24, 20).
  • termes: els extrems de la vida, el néixer (v. 11) i el morir (v. 12).
  • El temps (alat, perquè és veloç; coix, perquè és vell) té el poder de fugir (amb les ales) i de destruir (amb la dalla de la Mort).
  • Derivació (fugir-Fugen) sobre el tòpic del Tempus fugit introduït per Virgili: «Sed fugit interea, fugit irreparabile tempus» (Geòrgiques, III, 284).
  • Al·lusió als rellotges de sorra.
  • El camí va de la deu al mar, però la font, com a tal, només en recorre una part petita, perquè de seguida queda colgada per un riu o s’hi llança.
  • La deu, al prat.
  • El mar.
  • ales: les veles. Que siguin de lli denoten una qualitat superior (vaixell superbo), però també una més gran fragilitat.
  • meravella: es refereix a la flor d’aquest nom, bella de nit (ab lo crepúscol ix) i vella l’endemà de néixer.
  • Referència al poder igualador de la mort.
  • Al·ludeix a la rosa. Entenem: ‘La rosa (fragant emperatrís) —sigui blanca (nacre) o vermella (carmí)— és l’emperadriu de curta durada (efímera i cometa) del món de les flors (en florida esfera). Ni tan sols ella, amb les seves espines, pot evitar que la Parca li talli la tija (de sa verdor lo fil)’, metafòricament, la vida.
  • El sentit d’aquests versos és: ‘L’alba s’equivoca si es vanta d’haver vençut la nit, ja que el dia sobrepassarà amb escreix la seva tènue llum’. | mengües: disminució (de llum).
  • Els ocells no poden cantar la victòria de l’alba (v. 54) (sobre la nit) quan refilen al matí ja que el dia la superarà (causa son eclipse) alhora que l’ha encesa (fa resplandir).
  • El gran monarca del nostre temps és Lluís XIII, exemplar per la seva vida heroica i per la resignació amb què va suportar la malaltia que el va dur a la mort. Fontanella li va escriure el sonet funeral «Tronc infeliç que en rames dilatades». | Del temps: 'actual, modern' (DCVB). Joc de mots amb el vers següent: del temps (=de l’acció del pas del temps).
  • Els dies que han de venir són d’esperança; els dies passats, val més oblidar-los.
  • L’oblit del passat és positiu, perquè rememorar els vicis anteriors renova el desig de pecar.
  • Déu és el gran pintor diví i l’home, una representació imperfecta de la pintura ideada per la divinitat. Fontanella segueix el neoplatonisme agustinià, segons el qual el pecat d’Adam ens fa perdre la imago Dei inicial i, en conseqüència, ser terrenals, finits i vells ja d’inici.
  • cuidados: neguits.
  • Tota la vida junta és un instant.
  • Segons el poeta, la naturalesa humana només té sentit si es considera que el seu fi (terme al qual tendeix una acció, el seu objecte) és la vida eterna (sens fi).