«De la que el Llobregat verda ribera»

 ■  ■  ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
A l’abundosa Aganipe de la facultat legal, Pirene il·lustre de la nació catalana, de les remotes aplaudida i de les estudioses envejada, al doctor Joan Pere Fontanella, Francisco Fontanella son fill, per lo filial afecte, consagra
De la que el Llobregat verda ribera
de plata argenta, si de flors colora,
■
quan ja de Doris lo safir venera
■
4
i ab boca de cristall los seus adora,
■
nasqué una FONT suau, mansa i sonora,
a qui ab sagrada rama
ha coronat la Fama,
8
i els marges que hermosea
Minerva honora i fertilisa Astrea.
■
A Tetis lo Pactolo, de les venes
que Febo engendra i que la terra cria,
■
12
tribut dóna, dorant quantes arenes
■
son ràpido corrent al mar envia:
però esta FONT, ab líquida harmonia,
■
de l’or de sa puresa,
16
tributa, entre riquesa
■
més bella i peregrina,
en lo pèlag legal, or de doctrina.
■
Los que anhelant a la major perícia,
20
ícaros nobles de tan alta empresa,
a l’esfera aspirau de la justícia
■
i el Sol temeu, de sa candor encesa,
■
banyau la ploma en esta FONT estesa,
24
que ab tanta còpia eixida
sonora la convida
perquè ab sa limfa pura
de la mar de l’olvit vole segura.
■
28
I tu, cèlebre i rica Barcelona,
■
que ab aplauso feliç i excelsa fama
la rama de Minerva te corona
■
i circueix l’apol·línea rama,
■
32
celebra grata i obligada aclama
la que, ab nobles memòries,
augment dóna a tes glòries,
sent entre la bellesa
36
mar en profunditat, FONT en puresa.
Però, si la del fill és veu del pare,
cançó, ton curs i sa alabança pare,
que no fóra alabança
■
40
en qui la glòria alcança
■
de mèrits tan honrosos
acumular aplausos sospitosos.
■

Resum

Primer poema conegut de Francesc Fontanella, publicat quan tenia setze anys, en lloança i tribut filial a la figura del seu pare, Joan Pere Fontanella, de qui diu que ha establert doctrina jurídica a Barcelona. De sintaxi complexa i estil ambiciós, hi abunden les referències mitològiques i el deute amb la poètica gongorina és evident. El text conté gran part de les constants retòriques de la producció posterior de l’autor, alhora que constitueix la fundació del mite arcàdic a l’entorn de Barcelona; els v. 28-36 prenen el caràcter d’una oda a la ciutat. El poema va ser publicat l’any 1639 al primer volum de les Sacri Regii Senatus Cathaloniae Decisiones de Joan Pere Fontanella. El concepte sobre el qual s’estructura tot el poema s’anuncia des del títol, amb la menció de les fonts gregues Aganipe i Pirene, totes dues relacionades amb les muses i, per tant, amb la idea de font d’inspiració (veg. v. 5-9).

Mètrica

Cançó formada per quatre estances de nou versos (10A 10B 10A 10B 10B 6c 6c 6d 10D amb rima nova a cada estrofa) i una endreça final de sis (10X 10X 6y 6y 6z 10Z), en la línia de la cançó petrarquista.

Testimonis

Ca1 f.[4v]; I2 f. 148-148v; L4 p. 171-172; V2 f. 183v-184.

Rúbriques

Ca1: A LA ABUNDOSA aganipe de la facultat legal, Pirene ilustre de la nacio Cathalana, de les remotes aplaudida, y de las studiosas envejada. Al Doctor Ioan Pere Fontanella, Francisco Fontanella son fill per lo filial afecte consagra
I2: Elogia Lo Autor A son Pare, En lo primer tomo de decisions. A la abundosa aganipe de la facultat legal. Pirene ilustre de la nació Catalana, de las remotas aplaudida, ÿ de las estudiosas envejada. Al Doctor Joan Pere Fontanella, Francisco Fontanella son fill, per lo filial afecte consagra
L4: Elogia lo Autor a son Pare en lo primer tomo de Decisions. A la abundosa Aganipe de la facultat legal Pirene ilustre de la nacio catalana, de las remotas aplaudida y de las estudiosas envejada. Al Doctor Joan Pere Fontanella Francisco Fontanella son Fill per lo filial affecte consagra
V2: Elogia lo autor a son Pare en lo primer tomo de decisions. A la abundosa Aganipe de la facultat legal. Pirene illustre de la nasio Catalana de las remotas aplaudida, y de las estudiosas envejada. Al Doctor Joan Pere Fontanella, fransisco Fontanella son fill per lo filial afecte consagra

Sobre aquesta edició

Basem l'edició en l'imprès Ca1. Coincideix amb els mss. I2 i V2, excepte en l'error de Ca1 al v. 41.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 107-108; 1998: 29-30); Miró (1998: 29-30); Rossich & Valsalobre (2006: 234-236); Valsalobre, Miralles & Rossich (2015: 47-50).

Referències bibliogràfiques

Rubió (1956: 571); Miró (1998: 13; 2001: 33-34); Valsalobre (2007: 65; 2008: 77-78; 2010a: 63); Capdeferro (2012: 286); Rossich (2012: 208-209), Valsalobre (2010a: 63).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • que Ca1 I2 V2] om. L4
  • cançó ton Ca1 I2 V2] cesse son L4
  • honrosos I2 L4 V2] honorosos Ca1
  • acumular Ca1 I2 V2] elevar L4
  • rapida ratllat i afegit liquida a la interlínia superior, amb la mateixa tinta i lletra L4.
  • om. L4.
  • aspirau, corregit u sobre n amb una altra tinta V2.
  • temeu, corregit u sobre n amb altra tinta V2.
  • rica, la c afegida a la interlínia superior amb la mateixa tinta I2.
  • mar, corregit a a la interlínia superior amb la mateixa tintaV2.
  • a la ratllat abans d’alabansa V2.
  • om. L4.
  • corregim honorosos per honrosos per raó del còmput sil·làbic i seguint els testimonis manuscrits, Ca1.
  • Hipèrbaton: «De la verda ribera que el Llobregat argenta de plata, al mateix temps que coloreja de flors». Cf. els versos de Góngora: «Donde espumoso el mar sicilïano / el pie argenta de plata al Lilibeo» (Polifemo, 25-26).
  • Al·lusió a la desembocadura del Llobregat, on el riu es dilueix en el mar (Doris). Doris o Dòride, era una nimfa filla d’Oceà i Tetis, casada amb el seu germà Nereu i mare de les Nereides.
  • cristall: aigua. | los seus [cristalls]: l’aigua del mar.
  • Fontanella juga sovint amb el mot font en la seva poesia: per referir-se al seu llinatge (Font[anella]) i també, i a la vegada, a la font d'inspiració; aquí, la FONT és el pare del poeta, que genera corpus jurídic (v. 14-18). Els marges d’aquesta FONT (Barcelona) són honorats per Minerva (la saviesa) i Astrea (la justícia). | sagrada rama: branca de llorer. | El personatge al·legòric de la Fama és, aquí, positiu (veg. «En marbre breu, en molt aplauso, mira», 6-8).
  • El Pactol, déu-riu que transportava arenes auríferes, vessa or (tribut dóna) al mar (Tetis). | les venes que Febo engendra i que la terra cria: les vetes d’or del riu; Febus és la invocació d'Apol·lo com a déu del Sol. La idea que l’or que hi ha a la terra és originat pel Sol era comuna a l’època.
  • La doctrina jurídica de Joan Pere Fontanella (FONT) és or que s’aporta al mar de les lleis (pèlag legal), a més d’altres qualitats encara més infreqüents (entre riquesa més bella i peregrina). | líquida harmonia: les virtuts retòriques de les Decisiones.
  • Ícar duia unes ales que el seu pare, Dèdal, li havia construït enganxades amb cera, però va volar tan alt que el Sol la va fondre i va caure al mar. Fontanella compara l’aspiració dels juristes a fer-se experts en l’esfera de la justícia amb el vol d’Ícar; per evitar que se’ls fonguin les ales (la ploma), han de mullar-les en la font de les Decisiones. | ab tanta còpia eixida: com que raja amb tanta abundància (al·ludeix a la profusa doctrina jurídica del pare). | Les Cathaloniae Decisiones superaran el pas del temps guanyant-se un lloc a la història (la mar de l’olvit vole segura). Notem que la relació entre Dèdal i Ícar també és una relació entre pare i fill. | vole: subjuntiu, en el sentit de ‘s’allunyi’. La idea és que, formant-se com a juristes amb les Decisiones de Fontanella, els que aspiren a ser experts en aquesta matèria podran aconseguir fites dignes de memòria (és a dir: ni se’ls fondran les ales, ni es desplomaran en la mar de l’olvit). | la (v. 25): es refereix a la ploma (v. 23).
  • la rama de Minerva: a Minerva, deessa de la pau, se la representava amb una branca d’olivera; veg. «La pau, de l’abundància acompanyada», 23.
  • l’apol·línea rama: la branca d’Apol·lo, és a dir, la branca de llorer. Se sol representar Astrea (cf. v. 9) amb una garlanda de llorer.
  • la que: la [corona] que. Les corones que té la ciutat de Barcelona (v. 28) són tres: dues ja les tenia d'abans (la que li havia ofert Minerva: la saviesa, les arts, v. 30; i la que li venia d'Astrea: la justícia, v. 9), però ara se n'hi afegeix una altra, l'oferta per la Fama (v. 33-34; cf. v. 7) i que és la de la ciència jurídica. Aquesta última és una font per la seva puresa; més encara: és un mar per la seva profunditat (v. 35-36).
  • pare: rima idèntica; mostra de virtuosisme retòric de fer rimar dues paraules iguals amb sentit diferent: pare (‘progenitor’) i el subjuntiu pare (‘pari’).
  • aplausos sospitosos: les lloances del fill; són sospitosos perquè és un afalac interessat.