«Aquell senyor resplendent»

   
Faula d’Apol·lo i Dafne
Aquell senyor resplendent
de la cara flamejant,
que desterra les tenebres
4
i la nit perseguint va,
    tan enfadós en l’estiu
quant en l’hivern desitjat,
puix tant nos molesta en l’un
8
quant en l’altre ens va alegrant;
    aquell cotxero famós
que, partint des de llevant,
no es torba a donar civada
12
fins a arribar a l’ocàs,
    tan honrat en son ofici
que jamés se li ha provat
ninguna alcavoteria,
16
cosa digna d’admirar;
    aquell que en son temps donava
salut a qualsevol mal,
sens que purgues i aixarops
20
jamés volgués receptar;
    aquell músic excel·lent
que en destresa no té igual,
puix per a tocar follies
24
mai se féu gens a pregar;
    aquell pare de les muses,
de tants doctes respectat
(que, per a seguir sos passos,
28
han parat en l’hospital);
    aquell que (per no cansar-vos)
molts l’anomeneu Titan,
altres Apol·lo, Febo altres,
32
Dèlio, i altres noms estranys;
    aqueix, puix, anant un dia
sa carrossa governant
ab tal pausa que podien
36
(a no trobar-se enfrenats)
    los cavalls molt a son salvo,
per a satisfer la fam
de tan prolixa jornada,
40
tirar més ençà o enllà;
    anant, puix, en esta forma,
embadalit en mirar
tot quant en lo món se feia
44
per muntanyes i per plans,
    va descobrir una xica
que s’estava berenant,
a l’ombra d’una perera,
48
de peres i un tros de pa.
    Era la mossa tan bella
que en lo punt que la mirà,
lo cor, dins de la freixura,
52
li féu tres o quatre salts.
    Aguaitant-ho estava Amor,
tras d’una mata amagat;
i, vent tan bona ocasió,
56
en punt son arc disparà.
    Coleto, gipó i camisa
li passà de clar a clar,
i fins al cor d’albergínia
60
de part a part li passà.
    No content d’açò, Cupido,
com a vellaco taimat,
a la descuidada xica
64
una altra fletxa tirà.
    Però fonc ab tal astúcia
(i en açò estigué l’engany)
que a ell la tirà dorada
68
i a ella de plom la tirà.
    A penes lo bo del jove
se sentí del colp nafrat,
quan, ab invencible fúria,
72
al punt baixà de cavall.
    Com no es trobà en terra ferma,
a no haver sabut volar
tinc per ben cert que les anques
76
ho haurien passat molt mal.
    Ab tot, arribà a la terra
del modo que fa un pardal
que des d’una barbacana
80
baixa a pasturar un camp.
    Posà’s propet de la xica,
que no el mirà n i en féu cas;
mes ell, vent tanta bellesa,
84
va restar tot abovat.
    Volgué atrevir-se a parlar-li,
i no acertà a pronunciar
la més mínima paraula,
88
tot tartamut i esglaiat.
    Passada l’alteració,
havent-se un poc retornat,
estes discretes raons
92
li començà a proposar:
    «Jo só, nimfa hermosa i bella,
un que del Cel só baixat
sols per vèurer eixa cara
96
més resplendent que el cristall;
    só (no ho dic per alabar-me)
de Latona i’l déu tonant
fill, que la isla de Delos
100
ho pot ben testificar;
    jo só lo primer cotxero
que sens destorb he guiat
per diversos territoris
104
la carrossa lluminar.
    Tinc mil regalos quan vull,
puix sempre que vull menjar
tinc abundància en ma taula
108
de bon peix i millor carn;
    jo tinc dotze cases mies
on m’entretinc i descans,
ab sos majordoms en elles
112
que em serveixen quan hi pas;
    tinc en tot quant dir se puga
habilitat singular:
só caçador, só poeta
116
que mento sens embaràs,
    só músic no melindrós
ni enfadós en lo trempar,
que no só gens presumit,
120
no obstant tinc habilitat;
    só qui cria en les muntanyes
lo metall més estimat,
que pits ablaneix de marbre
124
i als més altius fa abaixar.
    Ab estes gràcies que dic,
só bonic i ben tallat;
tant, que sobre estes sabates
128
no se’n troba un més galant.
    Jo et prego, bella senyora,
puix que per tu estic penant,
estimes esta afició
132
en lo que es deu estimar;
    que desitjo en gran manera
tenir en tu lloc igual
al que dóna l’aigua al suro
136
quan sobre ella va nadant,
    que no serà cosa nova
en nimfes fer cas semblant:
diguen-ho Leda i Europa
140
ab lo cisne i toro blanc!»
    Ella, oint estes paraules,
sens respondre ni parlar
més que si fóra cartuixa,
144
de terra en un punt s’alçà,
    i, girant-li les espatlles,
li va mostrar lo replà
de Besòs, on lo lector,
148
si vol, podrà prendre pau.
    Apol·lo, vent esta acció,
va restar fet un babau,
més confús i acorregut
152
que no fa un pobre assotat.
    Mogut ab impuls colèric,
corrent, la volgué alcançar;
mes en va és sa diligència,
156
i son treball és en va,
    puix quan casi la tenia,
vent no podia escapar,
en llorer fonc convertida,
160
deixant a Apol·lo burlat,
    que, arribant per abraçar-la,
en lloc del cos delicat,
abraçà la crosta dura
164
que encara calenta està;
    i, ab amorós pensament,
mil besos li està donant,
ab què li apar que es despica
168
de tot lo desdeny passat.
    En honra d’esta conquista,
dos o tres branques trencà;
i, ordenant-ne una corona,
172
se la posà sobre el cap.
    Esta és de Dafne i Apol·lo
la patranya singular;
i ment quisvulla que diga
176
que hi ha mot de veritat.

Resum

Faula burlesca que explica l’episodi de l’enamorament d’Apol·lo cap a la nimfa Dafne, la qual va ser convertida en llorer per poder-se escapar del déu (veg. «Ah, senyor lluminós, ¿a on anau»). El relat inclou el parlament amb què Apol·lo intenta seduir la nimfa.

Sobre aquesta edició

Reproduïm l'edició següent: Rossich & Valsalobre (2006).

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • senyor: la degradació pròpia de les faules mitològiques burlesques ja es manifesta des del començament, qualificant de senyor el que és tot un déu de l’Olimp, la representació del Sol, Apol·lo.
  • Al·ludeix al tòpic dels poetes com a folls, els quals resideixen en un hospital.
  • a son salvo: sense caure en perill (cf. a nostre salv: DCVB, s.v. salv).
  • coleto: espècie de casaca de pell. | gipó: peça de vestir ajustada al tronc.
  • albergínia: es considerava que aquest fruit incitava a la luxúria i causava follia amorosa; d’aquí venen els noms llatins de poma amoris (=fruits de l’amor) i mala insana (=pomes boges), que ha donat l’italià melanzana. Cf. Tesoro, s.v. berengena.
  • vellaco: astut. | taimat: enganyador.
  • A ell la ploma daurada, perquè caigués enamorat de la nimfa; a ella la de plom, perquè avorrís Apol·lo.
  • barbacana: 'volada, part de teulada que surt de la línia vertical de la paret d’un edifici' (DCVB).
  • déu tonant: Júpiter
  • El carro del Sol.
  • Els signes zodiacals, les dotze constel·lacions.
  • descans: descanso.
  • pas: passo.
  • no melindrós: decidit, ben disposat.
  • És a dir, ‘no em faig pregar per trempar l’instrument’; el doble sentit és possible, si el significat obscè de ‘trempar’ estava tan estès com avui.
  • L’or.
  • Els pits de marbre són els cors de dames desdenyoses. El subjecte dels dos verbs és metall.
  • Al·lusió obscena: el suro sempre és damunt l’aigua.
  • Júpiter es va unir amb Leda i Europa adoptant aquestes formes animals.
  • Els cartoixans feien vot de silenci.
  • lo replà de Besòs: ‘les anques’; joc de paraules entre Besòs (per la connotació amb ‘besos, besar’) i ‘prendre pau’, expressió que significava ‘besar el cul’ (DCVB, s.v. pau).
  • acorregut: avergonyit.
  • despica: resquita, desagreuja.
  • ment: menteix.