«Ai, cap de greus en la gent!»

 ■  
Garcia, Francesc VicentTorna a la pàgina d'Autors
Resposta a un soneto alabant-li lo romanç de la mossa dormidora
Ai, cap de greus en la gent!
■
Per un negre romançot
que a una mossa dormidora
4
fiu un dia no sé com,
■
   per quatre fulls de paper
on mes desditxes no plor,
sinó que em ric del que passa
8
i a ma soledat faç jocs,
   tinc lo gran crit de poeta
i així em celebra tothom,
com si a Graells i Cormelles
■
12
sols los ocupara jo.
   Emperò sia com manen,
que, puix aquest avalot
tot lo món l’afavoreix,
16
sens dubte que hi ha colcom.
■
   Ells ne donaran son compte,
■
que jo seria un gran tros
■
si no hi eixamplava els braços;
■
20
ara bé, jo m’hi disponc:
   ja no vull seguir més prínceps,
sinó jaure’m ací al sol,
que el pujar escales d’altre
24
m’ha pensat portar al clot.
   No em faltaran Alexandres
que, al ferum de mon renom,
com a Diògenes vinguen
28
a oferir-me sos tesors.
■
   I puix mudo els pensaments,
també vull mudar de nom:
Al de Benet renuncio
32
i al de casa m’acomod.
   En suma, jo só Garceni,
■
lo poeta fins al coll,
lo trobador, lo rimaire,
36
puix que ma fortuna ho vol.
   Vaja Ovidi en hora mala,
Marcial no se m’acost,
no em cerque burles Virgili,
40
Homero no sia boig;
   i, si tant veure’m desitgen,
quiscú sa corona em port,
■
que per escalfar camises
44
promptament ne faré foc.
   Junten-se tots en conclave
■
i graten-se un any lo tòs,
■
les sues venes apuren,
■
48
faça cada u lo que pot,
   que, pardéus, si jo m’hi poso
■
los amostraré, tot sol,
com ab la mànega es moquen
■
52
i que són uns borinots.
■
   Què tenim per l’Odissea?
Què vol dir Metamorfòs?
Què havem de fer de l’Eneida
56
i dels Epigrammatons?
■
   Los versos d’estos poetes,
de la part dreta són bons,
que de l’altra veurà un cego
60
com són desiguals i torts.
■
   Diguen-me, per vida sua:
¿Què tenen que fer les cols
en un convent de franciscos
■
64
ab los versos, molt ni poc;
   ni què llei mana que estiguen
posades dintre de l’hort
ab més concert que un soneto?
68
Jo no sé per quins cinc sous.
■
   Déu perdone a cert poeta
que anava vestit de dol,
que dos canyetes tenia
72
per a no errar en açò;
■
   jo sí que só home de versos,
que, si emprenc de fer uns goigs,
tan iguals com una pinta
76
los acabo, o no m’hi pos.
■
   No li aparega vilesa
a qualcun maliciosot
si així emblanquino mes coses
80
i ab mes pròpries mans ho toc:
■
   ¿No m’ha dit misser Silveri,
■
després de llegit mos tons,
que no ha menjat millor cosa?
84
Així li facen bon prou!
■
   Los pastors Ocari, Amintes,
■
bé que són compatriots,
¿no m’han celebrat in scriptis?
88
¿No m’ha dit Erfanó que oc?
■
   (Don Francisco d’Aiguaviva
no m’ha honrat tant com açò,
que una satireta sua
92
ha tret a llum en mon nom.)
■
   Don Felip de Guimerà,
■
que encara que és novellot
ja passa lo cant bonico,
96
¿no m’ha pres per pedagog?
   Lo regalo de les muses,
don Joan de Boixadors,
■
¿no em vol conduir la mia
100
per la cuina de Vallmoll?
   Monnells, Massanés, Pardina,
■
¿no lligen mos paperots
ab tant delit i dolçura
104
que cada volta els ve son?
   Lo capità Moradell,
■
que a Marte ha robat lo cor
i a Minerva la mollera,
108
¿no m’ha dit que prou bé em port?
   ¿No diu lo senyor Herèdia
■
que gongoreig i só sol
■
lo qui nostra eixuta llengua
112
la destrempo ab aigua-ros?
■
   L’esglai de Apol·lo, Cordelles,
■
que ha tret dos mil primitxols
■
de l’estopa catalana,
116
¿ab son vidit no ho ha clos?
■
   A sa autoritat m’arrim,
i gos dir (i dic molt poc)
que per a guarnir ma clenxa
120
no hi ha prou fulles de llor.
   (No inferesca algun satíric
d’aquí que tinc lo cap gros,
que un orinal és la mida
124
de l’agudesa que enclou.)
   Les gracioses, les discretes,
les boniques com un Sol,
a qui, celebrant, la Fama
128
ha esportellat lo seu corn,
■
   avinguen-se a tapinades
■
sobre a qui li cabrà en sort
ser tema de mes vigílies,
132
subjecte de mon crisol;
■
   que ni Laura ni Amaril·lis
tindran prou ànima al cos
per a morir-se d’enveja
■
136
de la que ha d’emprèndrer hom.
■
   I Lèsbia, Cíntia i Corinta,
ab tot que són com un or,
si les lloga per cambreres,
■
140
la serviran ab lo cors».
   Açò Garceni bufava,
■
i abaté en un punt lo vol
quan a cercar-lo vingueren
144
per a soterrar un cos.

Resum

L’autor expressa la seva sorpresa per l’èxit del romanç anterior entre els poetes de l’època, molts dels quals esmenta tot fent-ne algun comentari. L’obra s’acaba al·ludint a les baralles de les dames que aspiraran a ser cantades en els seus poemes i s’interromp sobtadament quan l’autor es veu obligat a complir amb els deures parroquials. Tota la composició es basa en l’ús de la ironia, aplicada tant a si mateix com als altres.

Mètrica

Romanç.

Sobre aquesta edició

Reproduïm l'edició següent: Rossich & Valsalobre (2006: 88).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • cap de greus: exclamació eufemística, per ‘cap de déu’.
  • fiu: vaig fer.
  • Noms de dos tipògrafs barcelonins de l’època.
  • colcom: quelcom, alguna cosa.
  • En retran comptes.
  • un gran tros: ximple, estúpid.
  • El sentit d’aquesta expressió només pot ser ‘si no m’hi afegia’.
  • Diògenes vivia en una bota apartat del món i d’aquesta manera va rebre Alexandre.
  • Benet ... Garceni: pseudònims poètics de Francesc Vicent Garcia.
  • Vaja ... acost ... cerque ... sia ... port ... junten, etc.: tots aquests verbs són en imperatiu o subjuntiu.
  • Les corones de llorer que ornaven el cap dels poetes.
  • tòs: la part superior del clatell. El sentit d’aquesta frase feta és ‘rumiïn,
  • venes: referència a la vena poètica, inspiració.
  • pardéus: exclamació eufemística.
  • Són curts d’enteniment (DCVB).
  • borinots: persones de poca formalitat (DCVB).
  • Referència a les obres dels poetes clàssics esmentats als versos 37-40, modificant-los per necessitat de la rima (Epigrammaton és forma del genitiu plural).
  • Critica els versos d’aquests poetes perquè no els han sabut compondre iguals, com si l’escansió depengués de la llargada física de l’escrit. Per això diu que salta a la vista que, si han quedat arrenglerats del costat dret (la dreta del text, no la del lector), no ho són pas del costat esquerre. L’acudit explica també les bromes dels versos 62-68, 69-72 i 73-76.
  • franciscos: franciscans.
  • Compara el rigor mètric d’un sonet amb la regularitat amb què es planten les cols a l’hort d’un convent, per concloure que no té sentit que estiguin més ben arrenglerades les cols allà que els versos d’un sonet (que són desiguals d’un extrem).
  • Es burla d’un poeta que pel que sembla posava dues canyetes paral·leles al paper perquè els versos fossin iguals.
  • pos: poso.
  • És a dir, si m’alabo a mi mateix.
  • missèr Silveri: segurament, Silveri Bernat, jurista nascut a Morella i establert a Tortosa.
  • prou: profit.
  • Ocari: poeta no identificat al qual Garcia havia adreçat la composició anterior (núm. 19) | Amintes: un altre corresponsal poètic de Garcia, el nom del qual també ens és desconegut.
  • Erfanó: poeta no identificat. El fet que digués oc en lloc de sí podria fer pensar que es tractava d’un rossellonès.
  • Al·lusió maliciosa a un poeta que havia fet pública una sàtira divulgant-la a nom de Garcia. Significa un reconeixement de la seva fama, tot i que l’ha posat en un mal pas.
  • Felip de Guimerà: sens dubte, un adolescent de la família dels senyors de Ciutadilla.
  • Elogi segurament exagerat a la figura de Joan de Boixadors i de Pacs, comte de Savallà i baró de Vallmoll. Que sapiguem, no ens ha arribat cap mostra de la seva producció poètica.
  • D’aquests tres noms, només coneixem bé el d’Antoni Massanés, del qual reproduïm en aquesta antologia un poema.
  • Vicenç Miquel de Moradell, militar i autor de dos llibres en castellà. Garcia en lloa el valor (representat per Mart, déu de la guerra) i la saviesa (representada per Minerva, deessa de les ciències i les arts).
  • El tortosí Jeroni d’Herèdia, autor de Guirnalda de Venus casta y Amor enamorado (1603) i de diverses poesies de certamen.
  • gongoreig: gongorejo, 'segueixo Luís de Góngora'.
  • L’amoroseixo amb aigua de roses.
  • Rafael Cordelles, corresponsal poètic de Garcia.
  • primitxols: troques de seda fluixa (DCVB).
  • vidit: vist-i-plau.
  • esportellat: esquerdat, esberlat.
  • És a dir, que es posin d’acord a cops de sabata (cf. tapí: 'sandàlia, calçat lleuger').
  • crisol: gresol; metafòricament, la creació poètica.
  • com que s’han quedat sense el millor admirador, perden l’ànima, el valor; i sense ànima no es poden morir d’enveja.
  • És a dir, ‘d’aquella que jo cantaré’.
  • lloga: el subjecte és la dama que ell cantarà.
  • Garceni: Vicent Garcia (cf. v. 33).