«Ja, de la casa encantada»

   
Desengany del món
                [fragments]
    
Ja, de la casa encantada
on, preses ab tirania,
eren, de l’ànima mia,
4
cada potència una fada,
    en una gran nuvolada
per la regió franca i pura,
l’aparent arquitectura
8
se resolgué i dissipà:
tot se’m representa ja
en sa natural figura.
    
¡Mercè rara i singular
12
d’aquella agraciada vena
que uns ànimos encadena
i altres ne sap deslligar!
    Musa, bé et pots arriscar,
16
puix, de son copiós tesor,
t’influeix, sobre lo cor,
Filisart sa gràcia estranya;
pren, ab ta flauta de canya,
20
lo punt de son plectre d’or.
    
Vés-te a sa sombra cobrint,
Talia desarropada,
i així aniràs tal vegada
24
belles coses descobrint,
    i t’anirà succeint
com als que el rostoll segueixen
i en riques gavelles feixen
28
lo que ja estava olvidat;
que el pobre resta medrat
ab lo que los altres deixen.
    
                [...]
    
De vostra amorosa història
32
vos tinc una enveja honrada,
que una bellesa extremada
m’ha ocupat la memòria;
    no que em don pena ni glòria,
36
perquè, com a pesar meu
dintre l’ànima es veu,
no em perturba la raó,
sinó que allí, en un racó,
40
s’acontenta ab ço del seu.
    
Però, en la morta esperança,
tant vostra desditxa avanç
que ni del que tinc en mans
44
ne puc tenir confiança:
    Rompeu aqueixa balança,
que, de la mia, també
dos mil trossos ne faré;
48
i seguiu lo dolç engany,
mentres jo del desengany
l’aspre camí seguiré.
    
                [...]
    
Quan veig la cara més bella
52
m’apar, per moltes raons,
capsa de distil·lacions,
i me la imagino vella;
    de la boca més vermella
56
ix lo reumàtic gargall,
i la postura i lo tall
de gràcia més peregrina
una pudenta latrina
60
porta encoberta davall.
    
                [...]
    
En tan abatuts motius
la Justícia es funda ja,
que en té més qui aportarà,
64
per a festes, més perdius;
    i dels mateixos arxius,
arribant la primavera,
li ha d’eixir travessera
68
la llei Gallus, afirmant
que, pollastres no portant,
mal recapte se li espera.
    
Fa ja, de la ploma, ram;
72
vesc, de la tinta, el notari;
i el procurador, portar-hi
ocells procura, ab reclam:
    ¡Ploma de quaranta-un pam,
76
procura de cent assots
los convinguera als lladrots,
i farien penitència
lo un de sa negligència,
80
i l’altre dels quids pro quods!
    
Deixa el metge assegurat
al malalt de sa passió
com si ell algun cabussó
84
al ventrell li hagués donat;
    al pobre li ha ordenat
un cert refrigeratiu,
i que ha de curar-lo, diu;
88
mes, com no li acerta el mal,
lo refrigerant és tal
que apaga el calor natiu.
    
Lo farmacopeu se riga
92
del món, fent-se ab herbes ric;
mes jo sala d’armes dic
al que ell nomena botiga;
    baldament lo metge escriga
96
en la recepta a son pler,
que ell ja sap lo que ha de fer.
¿I no té algun pot allí
que, per l’honra del veí,
100
tornarà, si és menester?
    
Lo qui, fugint de la guerra,
ab un moro tropessà,
i, ja mig mort, l’acabà
104
caent sobre d’ell en terra,
    absolutament s’aferra
a esta contingència, acàs
contant que era un moragàs
108
de corpulència membruda,
mes no conta la caiguda
ni com s’esclafà lo nas.
    
                [...]
    
Fa’s de la barba tinter,
112
per fer-se jove, el canut,
que és la major joventut
que a vuitanta anys pogué fer;
    però a la rael l’esper,
116
que un tant se descobre, franca,
que, com la pebrada hi manca,
si un poc la pelussa creix,
gent endolada pareix
120
ab mitja i sabata blanca.
    
Vèurer ab color la vella,
puix de sa bolsa la paga,
deixem-ho; que aquesta plaga
124
és ja tan vella com ella.
    Ab gran raó se’n querella
Naturalesa agraviada,
i, com se mira burlada
128
ab los propris instruments,
d’aquest agravi, en les dents
procura restar venjada.
    
Set o vuit anys té la nina,
132
i, encara que és tan minyona,
ja sap molt bé la xacona,
i no sap bé la doctrina.
    Sa mare ja l’encamina,
136
i els passos li vol tallar,
ço és, mostrant-li de dansar;
i, ab grasolets i perfums,
la cara, abans que els costums,
140
li comença d’il·lustrar.
    
Vol Toni que sa muller
vaja a comprar què dinar;
mes vejam: què ha de comprar,
144
si no li dóna un diner||
    Lo més que ella pot haver
és algun cap de cabró
(quan d’aquest gasafetó
148
en aquest nostre temps s’usa,
ab què l’adulteri excusa
la infàmia i dissolució).
    
Ja n’hi ha uns de valentons
152
(que és una espècie de toros)
que, en veure la sota d’oros,
trauen lo punt de bastons.
    Però tot se’n va ab raons
156
quan ha molt ben bravejat;
que la vil necessitat
que està patint lo mesquí,
en cada corn, un coixí
160
de borres li ha embolicat.
    
Dóna, ab tota honra i virtut,
l’altra, simploia, la mà
al tacany que li jurà
164
que li anava la salut.
    Mal pensament no ha tingut,
però quan manco es recela
lo descomedit se gela
168
(com té la neu apretada)
i d’aquella mà nevada
vol veure la parentela.
    
Riu, tota descabellada,
172
l’altra, el dia que s’enviuda:
Quanta casada hi ha viuda!
I quanta viuda casada!
    Puix, la donzella mirlada,
176
¿per què tants melindres fa
i diu que opilada està,
si és tot son mal un enfit
que el dia que haja parit,
180
sens dubte, li passarà?
    
Van-se’n a guanyar perdons
de dos en dos les Maries,
i els grans d’indulgències pies
184
vénen a ser canyellons;
    i, complint ses devocions
en algun hort de Sant Pau,
aprés d’un èxtasi suau,
188
ploren, ab ànsia importuna,
fins que, una ànima, cada una
de foc i de pena trau.
    
Pica’s de l’honra la dama,
192
que casi estàtua es pretén;
i sap Déu lo que s’entén,
quan jura per qui més ama!
    Mes, perquè en mans de la Fama
196
ses coses no han arribat,
murmura ab tal llibertat
de la pobra pecadora;
¡com si no fos, la senyora,
200
també de la germandat!
    
                [...]
    
L’ofici, a l’altre badoc,
tan ample li ve que hi balla:
¡Musa, ja passes de ralla;
204
no ens posem en tripajoc,
    ni et vulles llançar al foc
mentres no el pots apagar!
Vols tu lo món igualar?
208
Deixa’l, que ja és tan perfet
que cada u, en son endret,
sap com s’ha de governar!
    
Almanco alguna altra part
212
emprèn, i d’esta t’allunya,
que ja, per a Catalunya,
ton desengany vingué tard.
    Açò és, amic Filisart,
216
lo que, d’esta vall enfora,
la mia Talia plora;
i des d’ara vos promet
que, si en restau satisfet,
220
progrediar ad maiora.

Resum

Llarga composició sobre el tema del desengany del món, un dels grans tòpics barrocs, dirigida per Garcia al poeta Cordelles. És una peça fonamental de la nostra literatura barroca. El ‘gran teatre del món’ desfila per aquest poema: tots els vicis, oficis i estaments socials hi són ridiculitzats, i fins i tot l’amor és objecte de menyspreu, ja que tot és motiu de desengany.

Sobre aquesta edició

Reproduïm l'edició següent: Rossich & Valsalobre (2006).

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • Hipèrbaton: ‘l’arquitectura aparent de la casa encantada on cada potència de la meva ànima era, presa amb tirania, una fada [perquè les potències estaven com encantades, tiranitzades, per les falses aparences; no actuaven lliurement], finalment es va esvair en una gran nuvolada per la regió...’. | cada potència: les tres potències de l’ànima (enteniment, memòria i voluntat); hi ha una concordança ad sensum amb preses (v. 2) i eren (v. 3).
  • vena: el numen poètic.
  • influeix: inspira.
  • Filisart: pseudònim poètic de Cordelles, a qui anava dirigida la composició en contestació d’un poema que aquest li havia adreçat.
  • captatio beneuolentiae: la flauta de canya simbolitza la seva inhabilitat poètica, contraposada a la saviesa poètica de l’altre (son plectre d’or). | punt: to. | plectre: instrument per tocar les cordes d’una lira, una cítara, etc.
  • a sa sombra: a l’ombra de Filisart.
  • Talia: cf. «Si a la gran dignitat d’eixa presència», 1-8. | desarropada: desabrigada. Al·ludeix a la seva musa, que —com exigeix la modèstia— considera inferior a la del seu corresponsal poètic.
  • medrat: millorat de fortuna.
  • avanç: avantatjo (perquè és molt més desgraciat que ell).
  • Filisart li explicava, a la seva epístola, que destruiria la balança que tan poques coses venturoses li concedia.
  • distil·lacions: secrecions.
  • tall: planta, disposició del cos.
  • peregrina: insòlita, rara.
  • abatuts motius: febles raons.
  • És a dir: li sortirà a l’encontre, se li entravessarà.
  • Gallus: les lleis es coneixien amb noms llatins, normalment els primers de mots de la disposició de què es tractava. En aquest cas, apareix el nom imaginari d’una suposada llei obligant a regalar pollastres per poder obtenir una resolució positiva.
  • ram ... vesc ... reclam: tres procediments usats per caçar ocells. Aquí l’ocell, en sentit metafòric, és el client estafat.
  • ploma de quaranta-un pam[s]: la mida dels rems de les galeres, que és la condema que es mereixerien per la seva conducta.
  • procura: el mandat del procurador.
  • quids pro quods: les argúcies dels advocats i procuradors.
  • El metge fa un diagnòstic aventurat al malalt, amb el mateix aplom que si s’hagués submergit a l’interior del malalt. | ventrell: estómac.
  • refrigeratiu: refrigerant, producte medicinal que alleuja un mal. Però el refrigerant li apaga l’escalfor vital, és a dir que el mata.
  • farmacopeu: apotecari (=farmacèutic).
  • Baldament: inútilment. | a son pler: al seu gust. És indiferent el que digui la recepta del metge, perquè l’apotecari servirà el que ell voldrà.
  • No entenem aquests versos. Han de fer referència a algun producte la presència del qual a casa d’algú li pot comprometre l’honra.
  • moragàs: augmentatiu de «moro».
  • Perquè es tenyeix els pèls blancs.
  • canut: que té els cabells blancs.
  • a la rael: a l’arrel, és a dir, a la base del pèl, que torna a créixer de color blanc.
  • pebrada: pròpiament, salsa feta amb pebre; metafòricament, la potinga per tenyir els cabells.
  • la: «color» és femení.
  • La naturalesa es venja de les dones que amb preparats cosmètics simulen una falsa joventut fent que perdin les dents, fenomen que ja no es pot dissimular.
  • xacona: dansa castellana molt popular a l’època i considerada poc decent.
  • doctrina: la doctrina cristiana.
  • els passos li vol tallar: pròpiament, «tallar els passos» significa ‘impedir de fer alguna cosa’; aquí, però, en comptes d’encaminar-la cap al bé li ensenya passos de ball.
  • gresolets: recipients per fondre substàncies a altes temperatures; en aquest cas, afaits per a la cara.
  • Toni: aquest nom s’utilitza amb el sentit de 'beneit, que no s’adona bé del que passa'; cf. fer el Toni, 'fer el beneit o el desentès' (DCVB).
  • quan: ja que. | gasafetó: ‘incorrecció lingüística’. Es refereix a l’ús, acabat d’introduir, del castellanisme cabró amb el sentit de ‘coguç’, marit complaent.
  • valentó: fatxenda, que es vanta de ser valent.
  • toros: al·lusió a les banyes del marit enganyat.
  • la sota d’oros: el 10 d’oros; carta de la baralla coneguda vulgarment com ‘la puta’ o ‘la puta d’oros’.
  • lo punt de bastons: l’as de bastos; metafòricament, un bastó.
  • El sentit de la dècima és el següent: hi ha marits enganyats que en veure la seva dona ja treuen el bastó (per pegar-la). Però tot s’acaba amb quatre crits, perquè el desig carnal és tan fort que recobreix les banyes amb dos coixins (com es feia en algunes curses de braus per evitar les cornades).
  • simploia: ingènua, beneita.
  • tacany: llibertí, llicenciós.
  • És a dir, que ha actuat de bona fe.
  • descomedit: que actua sense miraments ni respecte. | se gela: en sentit figurat, ‘s’atura, es queda quiet’.
  • neu: mà (metàfora). Ja que té agafada la mà d’ella, blanca com la neu, es queda gelat, immòbil.
  • la parentela: les altres parts del cos.
  • mirlada: entonada (cf. DCECH, s.v. mirlo).
  • melindres: demostracions de delicadesa molt afectades.
  • opilada: inflada per una obstrucció intestinal (DCVB, s.v. opilar).
  • perdons: indulgències (cf. 10, 9).
  • Maries: dones beates.
  • grans: petita quantitat de qualsevol cosa.
  • canyellons: potser «canellons», 'el cap de cada cordó de les disciplines'. El sentit d’aquests dos versos podria ser: ‘una indulgència insignificant volen que compti com un feixuc suplici’.
  • Sembla que al·ludeix a un encontre amorós als afores de la ciutat (potser Sant Pau del Camp, a Barcelona); cf. l’èxtasi suau del vers següent.
  • Cada beata treu una ànima del foc, però no pas del foc del Purgatori, sinó del foc de la passió amorosa.
  • Pica’s: Es jacta, presumeix (DCVB, s.v. picar).
  • De la germandat dels pecadors.
  • De fora de la vall del Corb, lloc on resideix el poeta.
  • Avançaré cap a coses de més excel·lència.