«En marbre breu, en molt aplauso, mira»

 ■  
Fontanella, FrancescTorna a la pàgina d'Autors
[A Pau Claris. Ia]
En marbre breu, en molt aplauso, mira
■
en la que admires urna vencedora
■
esta de Claris funeral aurora,
■
4
esta de Catalunya fausta pira;
■
   honor d’ella, immortal, vides inspira
■
gegantea deitat, trompa canora
■
que immortaliza França, Espanya honora:
8
la glòria aclama si l’enveja admira.
■
   Oh, Claris, generós! A ta victòria,
■
d’esquiva nimfa ab la sagrada rama,
cinyen França i Espanya enveja i glòria.
■
12
   I, com l’Honor tos resplendors aclama,
■
la Fama és immortal per ta memòria,
■
la pàtria és memorable per ta fama.
■

Resum

Epitafi dedicat a Pau Claris en la seva mort, esdevinguda a finals de febrer de 1641, i publicat per primera vegada en el Panegíric que Fontanella li dedicà (Barcelona, 1641). L’autor hi posa de manifest l’admiració que sent pel difunt president de la Generalitat i en lloa les virtuts. El sonet s’ha d’entendre en el context del Panegíric i per a la seva comprensió convé posar-lo en paral·lel amb altres textos d’aquest opuscle.

Mètrica

Sonet ABBA ABBA CDC DCD.

Testimonis

Pa f. [A4].

Rúbriques

Pa: Al molt illustre doctor Pau Claris, estas tres afectuosas inscripcions, Francisco Fontanella consagra

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en l’únic testimoni que transmet el sonet, Pa. La rúbrica fa referència no només al sonet que ara ens ocupa sinó també a les composicions «O tu, qui maestus victricem conscipis urnam» i «Toute ainsi come l’illustrée flamme», que s’editen a continuació en l’imprès antic.

Edicions anteriors

Miró (1995: I, 110); Clarasó & Miró (2008: 85-86); Alegret (2009: 215).

Referències bibliogràfiques

Miralles (2015b).

Comentaris

Els vostres comentaris:
 
 
 
Envia
  • en molt aplauso: amb molt de goig, celebrant-ho. | mira: imperatiu, 2a persona. El poeta s'adreça a l’espectador/vianant que, contemplant les despulles de Claris (v. 2: urna), ret homenatge al difunt president per la seva mort i, més concretament, als habitants de Barcelona, i per extensió, de Catalunya, que és a qui Claris ha guiat mentre feia de president de la Generalitat (cf. el poema de Fontanella «O tu, qui maestus victricem conscipis urnam», v. 1-4: «O tu, qui maestus victricem conscipis urnam, / hos compone rogos, hanc venerare piram / cuius foelici connexam funere pompam / Barchino clara colit, sidera laeta beant»; i també «Ànima pura, que en regió divina», v. 188-191: «I així honorarà Barcelona / de son fill la immortal vida, / estimarà Catalunya / ses memòries repetides»).
  • [Mira] en l’urna vencedora que admires; l’urna (vas per guardar les despulles d’un mort) és vencedora perquè conté les restes de Pau Claris.
  • funeral aurora: l’aurora de Claris és funeral en el sentit que representa l’entrada en la fama pòstuma.
  • L’urna és la pira gloriosa (fausta) de Catalunya.
  • d’ella: de Catalunya, en el sentit que l’urna (amb les despulles de Claris) honora Catalunya. | immortal: veg. infra, v. 13.
  • gegantea deitat: la Fama (v. 13); veg. la silva que tanca el Panegíric, «Ànima pura, que en regió divina», v. 115-118, en què la Fama es dirigeix a l’Enveja: «Jo só la Fama. Jo só / a qui les ares antigues / per gegantea deitat / de la terra adoren filla». | trompa: clarí, atribut de la Fama. | canora: 'melodiosa' (DCVB).
  • França: som en plena Guerra dels Segadors i, des de finals del mes de gener de 1641, Catalunya es trobava sota la protecció del monarca francès i havia abandonat Espanya; les institucions catalanes, amb Claris al capdavant, i les elits dirigents del Principat, entre les quals el clan Fontanella, eren partidàries d’una Catalunya francesa (veg. «Ànima pura, que en regió divina», v. 14-21 en què Fontanella es dirigeix a Claris i li demana que l’escolti: «Ou esta humil i rústica Talia / que per a tanta glòria, / que per a empresa tanta, / mètrica inspiració desitja quanta / ab cèlebre alabança / consagra a ta memòria / lo temps en bronzos, en diamants la història, / Espanya en ires i en trofeos França»). Aquests versos s’han de llegir en paral·lel amb el v. 11: fins ara el poeta ha explicat que l’urna honora Catalunya (honor d’ella) i que la Fama (gegantea deitat immortal, trompa canora) escampa les virtuts de Claris com a model de vida (vides inspira): en proclama la glòria que immortalitza França i admira l'enveja que fa honor a Espanya. | enveja: aquí, en sentit positiu; l’Enveja s’ha sumat a la Fama (també en sentit positiu, la que proclama veritats) per pregonar les virtuts de Claris, com demostren els versos finals de la silva que clou el Panegíric, en què Fama i Enveja es complementen: «Alta vola l’Enveja, i tan festiva, / que ab la Fama celebra les victòries: / la Fama enveja sa volada altiva / però junt ab l’Enveja il·lustra glòries / i, quan de Claris la virtut nativa / ab cultes cinyen funerals memòries, / la Fama enveja si l’Enveja aclama, / famosa Enveja i envejosa Fama» («Ànima pura, que en regió divina», v. 220-227; sobre el mateix, veg. també els v. 183-186: «Oh, fausta alabança, aquella / que, feliçment proferida, / ni en la boca de l’Enveja / perd la memorable estima!»).
  • Claris generós: el poeta es dirigeix directament, en el primer i el segon tercet, al personatge que ha inspirat la composició, que és qualificat de generós perquè ha dedicat els últims anys de la seva vida al servei de Catalunya.
  • Per la victòria que representa Claris, França i Espanya el cenyeixen d’enveja i glòria amb una branca de llorer (d’esquiva nimfa ab la sagrada rama, v. 10: amb la branca de Dafne fugitiva, convertida en llorer). Cenyir té el sentit d’'envoltar (una part del cos, especialment la cintura) amb una banda de roba, una corretja, etc., ben ajustada' (DIEC; DCVB), per bé que el verb llatí cingo s’usa, entre els poetes, amb el significat de 'coronar amb una garlanda o una corona' (aquí, la del llorer).
  • tos: de Claris. | resplendors: en el sentit de ‘mèrits’; el sentit literal és 'llum que emet un cos que resplendeix' (DIEC), fet que cal posar en relació amb una de les virtuts que s’atribueixen a Claris, la claredat: «Claris preclar, gloriosament aclamat, pare de la pàtria, és lo Sol, Lluna i Estela de l’esfera de Catalunya, pus a més de tenir Estela i Lluna per armes adequades a sa generosa prosàpia, és Sol en lo rutilant esplendor de ses virtuts i ses obres. Assumpto serà adequat, a la brevedat d’est discurs, aquella compendiosament copiosa divisió proferida per lo sagrat apòstol: Alia est claritas Solis, alia est claritas Lunae, alia est claritas Stellarum, Stella enim a Stella distat in claritate, on apar que, ab lo nom que celebram insigne [el de Claris], al·ludeix Claritas o perquè d’ella ab una síncopa resta Claris, o perquè Claritas i Clarus ninguna tenen diferència aparte rei, pus de Claritas in abstracto naix, in concreto, Clarus» (Panegíric, f. BI-BIV); així, hi ha tres símbols astrològics que estructuren el Panegíric: el Sol com a símbol de les virtuts del president, i la Lluna i les estrelles que pertanyen al seu escut d’armes (Bonaventura 2006: 203).
  • Honor, Fama: cf. un altre poema de Fontanella: «Ànima pura, que en regió divina», v. 211: «Que és Fama lo pilot, Honor la vela».
  • La Fama (veg. v. 6-7) serà immortal (en el sentit que no podrà deixar de fer la que és la seva feina: proclamar virtuts) per la memòria de Claris (ta memòria).
  • pàtria: Catalunya; així, és la pàtria del difunt president (i no pas cap de les dues altres nacions esmentades abans, Espanya i França) qui es converteix en memorable gràcies a comptar entre els seus homes un personatge de la fama de Claris (ta fama).