«Dolç esperit de la selva»

       
Estant Fontano en lo siti de Barcelona, féu esta lletra que canta un amant ses penes donant consells a un rossinyol
Dolç esperit de la selva,
indivisible vivent
que a nostres sentits no dónes
4
altre objecte que la veu;
   nou Orfeo que a les feres,
a les riberes, als vents,
suspengueres lo feroç,
8
lo ràpido, lo lleuger;
   ja oprimit entre los llaços
olvides lo dolç accent,
mes, oh llaços venturosos!,
12
si los de l’amor no sents.
   Sol·licitant harmonies,
te regala qui t’ofèn,
i, quan tes presons fabrica,
16
és de ton cant presoner.
   En eixa presó dorada
canta, oh venturós ocell!:
lograràs ab mil contentos
20
una llibertat que perds.
   Mes, si en la selva tenies
ton amorós pensament,
com podrà cantar qui deixa
24
la mitat de si mateix?
   O no cantes o, si cantes,
canta i plora juntament:
canta per lo que has tingut
28
i plora lo que no tens;
   canta les passades ditxes
i les ploraràs també,
que lo que al sentir fou glòria
32
és al recordar turment.
   D’un exemplar llamentable
seràs exemple funest:
seràs sombra de mes penes,
36
seràs eco de ma veu.

Resum

Romanç datat a les acaballes de la guerra dels Segadors, durant l’episodi del setge de Barcelona (juliol de 1651-octubre de 1652). La veu poètica adolorida s’adreça a un ocell engabiat (un rossinyol, segons algunes rúbriques) a qui dóna consells sobre si ha de callar, cantar, o cantar i plorar alhora. A la darrera estrofa el reconeix com a una prolongació de la seva tristesa i s’afegeix a la tradició europea que des de l’antiguitat clàssica, passant pel sedàs trobadoresc i la poesia llatina medieval, veu en el cant malenconiós del rossinyol el ressò d’una pena humana.

Mètrica

Romanç.

Testimonis

A f. 151v-152; B1 f. 21v-22; B5 f. 233-233v; B12 f. [91-91v]; C p. 167; CC; I2 f. 119v 120; L4 f. 239; P p. 35-36; R p. 322; V2 f. 153v-154.

Rúbriques

A: Lletra que feu Fontano estant en lo Siti de Barcelona
B1: Estant Fontano en lo Citi de Barcelona feu esta lletra, que canta sas penas, donant concells a un Russiñol
B5 B12: Lletra que feu Fontano en lo Citi de Barcelona
C: En la soledat de un Bosch canta un Amant sas penas donant Consells á un Russinyol
CC: Lletra
I2: [sense rúbrica]
L4: A un Rossiñol. Al eco
P: Al eco
R: Estant Fontano en lo Citi de Barcelona feu esta lletra, que canta un amant sas penas, donant concells a un Rosiñol
V2: altra lletra que feu estant en lo siti

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R.

Referències bibliogràfiques

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • riberes, als A B1 B5 B12 C I2 L4 R V2] riberas ÿ als P
  • ràpido, lo A B1 B5 B12 C I2 L4 R V2] ràpido ÿ lo P
  • oprimit A B1 B12 C I2 L4 P R V2] obrimit B5
  • harmonies R] ta armonia A B1 B5 B12 C I2 L4 P V2
  • eixa A B1 B5 C I2 L4 R P V2] exo B12
  • ocell B1 C I2 L4 P R V2] aucell A B5 B12
  • podrà B1 C I2 L4 P R V2] porá A B5 B12
  • no cantes A B1 C I2 L4 P R V2] no cantos B5 B12; si cantes A B5 B12 C I2 L4 P R V2] si canta B1
  • lo que A B5 B12 C I2 L4 P R V2] pel que B1
  • al B1 C I2 P R V2] ab A B5 B12 L4; sentir A B1 B5 B12 L4 P R] sentit C I2 V2
  • no es llegeix entre a i sentits (pèrdua de suport) B12.
  • no es llegeix entre ob i que (pèrdua de suport) B12.
  • afegida la segona e de suspengueres en la interlínia superior, amb la mateixa tinta B5.
  • ob, ratllat i cor. per oprimit L4.
  • text perdut després de que B12.
  • Apel·lació al rossinyol, au literària per excel·lència. La dolçor del seu cant ha estat llargament pregonada, p. ex. per Petrarca: «Quel rosignuol, che sí soave piagne, / forse suoi figli, o sua cara consorte, / di dolcezza empie il cielo et le campagne / con tante note sí pietose et scorte» (sonet CCCXI, v. 1-4) o per Garcilaso: «y aquel dolor que siente / con diferencia tanta / por la dulce garganta / despide, y a su canto el aire suena» (Égloga I, v. 331-334). Fontanella el considera un esperit, ésser mancat de corporeïtat. | selva: bosc que s’identifica amb l’espai de llibertat perduda (en oposició amb la gàbia o presó dorada, v. 17) i, per extensió, amb un paradís natural idealitzat (a Garcilaso, per exemple, el rossinyol era un element més de l’escenari idílic heretat dels paisatges paradisíacs medievals, veg. Égloga II, v. 1.146-1.153 i Canción III, v. 1-13).
  • indivisible: que no es pot dividir. A diferència del cos, matèria divisible, l’ocell és només esperit o ànima, i com a tal és indivisible.
  • De l’ocell se’n destaca només la veu (cf. el cant I de La Filomena de Lope de Vega: «alma sin cuerpo, en sola voz fundada»). L’ocell (estilitzat a l’extrem fins al punt que gairebé n’ha desaparegut el cos) representa l’últim estadi en l’ascensió platònica des del pla físic a l’espiritual.
  • El rossinyol (=nou Orfeo) en llibertat, amb la dolçor i la bellesa del seu art, era capaç de deturar per un temps el curs de les coses i que les forces més salvatges i indòmites de la natura es quedessin suspeses (=com penjades d’un fil) davant la seva encisadora inspiració. Observem la correlació trimembre construïda amb un sol verb (suspengueres) amb les següents correspondències sintàctiques: feres-feroç, riberes-ràpido, vents-lleuger (en què riberes=rius) | Orfeo: en la mitologia grega, Orfeu era fill del rei traci Èagre i de la musa Cal·líope; fou el poeta i músic més famós de tots els temps: Apol·lo li va regalar una lira i les Muses li van ensenyar a tocar-la. D’aquesta manera encantava les feres, els arbres i les roques.
  • Engabiat, no canta.
  • Els llaços de la gàbia són menys opressors que els de l’amor: l’amor és captivitat. S’inscriu dins la tradició literària que entén que l’amant es regeix pels sentits en lloc de per la raó i, en conseqüència, es converteix en un presoner de l’estimada mancat de tranquil·litat.
  • Aquell que l’ha tancat (t’ofèn i tes presons fabrica) li demana que canti (sol·licitant harmonies) essent presoner del seu cant.
  • A la selva el rossinyol tenia l’estimada, la filomena, sinònim culte de rossinyol seguint la tradició llatina: cf. «Amorós rossinyol que ab ta harmonia» o «Francino adora a Amaranta» (v. 10-11); en aquests dos poemes la parella rossinyol-filomena representa l’amor correspost. Dins aquest context de separació i/o pèrdua de la companya, entenem la interrogació retòrica com podrà cantar qui deixa / la meitat de si mateix? En el neoplatonisme els dos amants conformen un tot, derivada de la casta unió de les ànimes a través de la comunicació de les ments i la fusió de les voluntants.
  • Segons la tradició més arrelada a la literatura moderna peninsular, el rossinyol plora la pèrdua dels fills; arrenca de la imatge de Virgili (Geòrgiques, IV, v. 511-515) que fusiona en una comparació dos motius clàssics: el dels ocells als quals han pres les cries i el mite de Filomela (veg. Lida de Malkiel 1975: 39-52 i 100-117). Aquí observem una variant poc freqüent d’un motiu literari consagrat (ja que el rossinyol no plora els fills sinó l’estimada) present a Petrarca: «Quel rosignuol, che sí soave piagne, / forse suoi figli, o sua cara consorte» (sonet CCCXI, v. 1-2), o a Góngora: «Cuantas niega a la selva convecina / lagrimosas dulcísimas querellas / da a su consorte ruiseñor viüdo, / músico al cielo y a las selvas mudo» (Panegírico al duque de Lerma, v. 405-408).
  • La veu poètica (exemplar llamentable) reconeix en el cant plorós de l’ocell (exemple funest) una prolongació de la pròpia tristesa (seràs sombra de mes penes) i la seva expressió (seràs eco de ma veu) | exemplar: 'objecte original, model, segons el qual o a imitació del qual es fan els altres' (DCVB, 2.1). | eco: paraula recurrent a les composicions fontanellanes (veg. p. ex. «Llàgrimes de Fontano en la mort de Nise»: «i, perquè ton afecte l’eternise / “Nise!”, respon la selva llastimada, / i los ecos responen “Nise, Nise...”», v. 111-113) relacionada sovint amb la voluntat de perdurar i/o difondre. El cant sostingut del rossinyol escamparà arreu una pena inconsolable. La idea d’espargir i omplir l’espai físic ja era a l’Odissea: «asseguda en el cim de les copes fullades dels arbres, / i en refilets continus escampa sa veu que ressona» (XIX, v. 520-521) i havia estat recreada per Virgili: «passa la nit plorant i, posada sobre una branca, recomença el seu cant lamentós i omple arreu els entorns amb els seus planys deseperats» (Geòrgiques, IV, v. 514-515), i s’ha anat repetint a les literatures modernes acompanyant el motiu del rossinyol amb més o menys desenvolupament: p. ex. Garcilaso a l’Égloga I: « por la dulce garganta / despide, y a su canto el aire suena» (v. 333-334) o Pere Serafí a D’un desesperat amor: «Un rossinyol de cima prop d’ell s’és assentat. / Sobre d’un ram d’oliva son cant ha començat; / ab veu molt dolorosa i so trist, lamentat, / fa ressonar la selva: tant és harmonisat» (v. 22-25).