«Era del dia aquella edat primera»

       
Honor enamorat. Idil·li de Fontano
Era del dia aquella edat primera
      en què la clara Aurora
desdora esferes i campanyes dora
4
i era de l’any l’estació fogosa
en què el planeta coronat de flames
de flames ciny la coronada fera,
      quan la musa grossera
8
      (grossera si amorosa,
amorosa igualment com desditxada)
plorà, cantant sos mals altra vegada.
Altra vegada doncs, oh Lise bella,
12
dels més nobles afectes venerada,
de llastimada o sols de generosa,
escolta l’harmonia llagrimosa
      de l’infeliç Fontano.
16
Fontano desterrat (que, ab ronca lira,
per honor, per amor, plora i sospira)
plora, sospira i, més humil, adora
lo que sospira ausent i lo que plora.
20
Divina Elisa, Elisa sospirada
per virtut, per ingeni, per bellesa
      i per la gràcia afable
de totes les potències admirada,
24
i menos admirada que admirable,
      vida de l’esperança,
      esperança de vida,
vida i mort de l’altiva confiança,
28
      escolta una vegada
esta constant finesa
      (constant però oprimida),
      en algun temps oïda i no escoltada,
32
o escoltada algun dia i no sentida,
que, del Tec turbulent en la ribera,
Fontano repetí d’esta manera.
Cançó
«Què pena té l’amor tan rigorosa
36
(si amor té alguna rigorosa pena)
quan venera la causa soberana
que puga comparar-se ab la forçosa
de l’honor militar dura cadena,
40
als gustos de l’amor sempre tirana?
      Pena fou inhumana
lo desdeny rigorós, la dura ausència,
que encara m’atormenten a porfia;
44
      però l’estela mia
ab més armes aviva sa influència:
influència cruel, que a penes deixa
llibertat a la veu, veu a la queixa.
48
Adoro a Elisa; però, ausent, sospiro
i, per Elisa desdenyat, lamento
de ma temeritat justa venjança
quan l’alta glòria on, atrevit, aspiro
52
a mos sentits usurpa lo que sento
i l’esperança oposa a l’esperança,
      pus, si la confiança
(a pesar de l’estela rigorosa)
56
promet alívio a l’abrasada pena,
      honrosa, una cadena
més forta (i més cruel quant més honrosa)
me fa deixar, ab servitud precisa,
60
a mi per mi i a Elisa per Elisa.
Lo desig de merèixer l’hermosura,
(temple d’honor, honor de la noblesa),
guerra major a mos desigs fomenta,
64
mes mon cor, desmentint lo que procura,
lo mèrit perd i perd la gentilesa,
artífice del mal que m’atormenta;
      i, si l’honor intenta
68
dorar lo humil que ma fortuna alcança
a costa del dolor a què m’obliga
      esta ausència enemiga,
impossible es demostra a ma esperança.
72
Ai!, què esperança pot lograr complida
lo qui abraça la mort cercant la vida?
Jo, que en cinc lustres de l’edat primera
tinguí sols per contento lo retiro,
76
la soledat inculta per grandesa,
ara, il·lustrat de tan divina esfera
(divina esfera a què, abrasat, aspiro),
aspiro altiu a la major empresa;
80
      l’honor en la bellesa
que tingué de mon cor dolça victòria
i l’altra glòria que son nom ostenta
      en mos sentits fomenta
84
desig d’honor, ambició de glòria.
Oh glòria fortunada si algun dia
lo que ha pogut llevar, donar podria!
En batalla d’afectes repentina,
88
mon objecte s’oposa a mon objecte
i, la vista cercant, sufro l’ausència;
ja mon desig a mon desig s’obstina
i, sent a amor sols per amor subjecte,
92
sols per amor a amor fas resistència.
      Així, dura violència
enllaça la cadena rigorosa
que a mon cor de mon cor sempre enagena.
96
      Així, ab doblada pena,
l’honor impugna lo que amor proposa.
Mes l’amor i l’honor que em tiranisa
d’Elisa és tot, perquè jo só d’Elisa.
100
Però no tan veloç flama oprimida
cerca la quarta elementar esfera
ni lo cos grave al centro s’apresura
com cercarà mon cor sa dolça vida
104
en eixos ulls hermosos que venera,
centro d’amor, esfera d’hermosura.
      Així, la flama pura
i lo pes de ma pena enamorada
108
 que suspèn i deté la dura ausència
      mudaran la inclemència
de tanta ingratitud, prenda adorada.
Mes ai!, que dubto tant esta mudança
112
que temo haver-te ofès ab l’esperança.
      (Cessa, cançó importuna,
retrato de ma idea dolorosa,
      mes, oh cançó ditxosa,
116
ai!, quanta enveja tinc a ta fortuna
si mos plors representes algun dia
als ulls serens de l’adorada mia)».
      Així l’humil Fontano
120
      ses penes referia
      i l’amorós Silvano
          les sentia
quan Eco les doblava i no engrandia.
124
      Les nimfes que escoltaven
      l’ardor i la fermesa
      atentes celebraven
          la finesa,
128
degut trofeo a la major bellesa.
      Neptuno suspenia
      la fúria procel·losa
      atent a l’harmonia
132
          llastimosa,
caramida d’afectes poderosa.
      Eolo no esperava
      en l’aigua ni en l’arena;
136
      ses ires sossegava
          la sirena,
que era de tots los vents nova cadena.
      Vencia ones i feres
140
      ab l’amor que eternisa
      quan selves i riberes
          tiranisa
lo nom diví de la divina Elisa.
144
      I jo dono a tes ares,
      oh Lise, la fe pura
      que generosa empares
          quan procura
148
obligar ab l’amor, no ab la dolçura.

Resum

A la primera part del text (v. 1-34), la veu poètica ens situa en l’inici d’un dia d’estiu, moment en què se sent moguda a cantar els seus mals d’amor per Elisa. El poeta demana a una altra dama, de nom Lise, que de nou torni a escoltar aquest plany que li envia des de la ribera del Tec: tot fa pensar que la referència a una anterior situació en què el poeta cantava l’amor per Elisa i demanava Lise que l’escoltés ha de remetre al poema «Ínclita, excelsa Lise generosa». La queixa amorosa és expressada en estil directe per Fontano (v. 35-118), alter ego poètic de Fontanella, que es lamenta de la contradicció en què es troba sumit: l’honor que suposa el fet de servir a la milícia, i que sembla que l’ha d’ajudar a assolir l’amor d’Elisa, per una banda, i la tristesa que aquest honor propicia, que és l’allunyament d’Elisa, per una altra. La veu poètica reprèn de nou i clou el poema (v. 119-148), dibuixant la galeria de personatges mitològics que escolten el cant de Fontano, i les seves reaccions a aquest cant.

Mètrica

Silva (combinació de decasíl·labs i hexasíl·labs amb versos amb rima consonant i versos blancs), v. 1-34; 6 estances de rima consonant (10A, 10 B, 10C, 10A, 10B, 10C, 6C, 10D, 10E, 6E, 10D, 10F, 10F), més endreça de 6 versos de rima consonant (6A, 10B, 6B, 10A, 10C, 10C), v. 35-118; lires de rima consonant (6A, 6B, 6A, 3B, 10 B), vv. 119-148.

Testimonis

B4 f. 134-136v; R p. 409-414.

Rúbriques

B4: Honor enamorat Idyli
R: Honor enamorat Idÿli de Fontano

Sobre aquesta edició

Basem l’edició en el ms. R. Esmenem els v. 33, 42, 89, 108 i 127.

Referències bibliogràfiques

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • oh, Lise R] Elisa B4
  • Tec] Ter B4 R
  • ausència B4] absencia R
  • veu a la queixa R] á la veu queixa B4
  • pus R] puig B4
  • abraça R] atrasa B4
  • ausència B4] absencia R
  • l’honor R] honor B4
  • ausència B4] absencia R
  • haver-te R] haverse B4
  • la B4] li R
  • Lise R] Elisa B4
  • Corregim contra la tradició. Malgrat que els dos testimonis reporten Ter, aquesta és una localització insòlita en tota l’obra de Fontanella. Ha de dir Tec, que és l’espai geogràfic on se situa «Ínclita, excelsa Lise generosa», a què remet aquest poema.
  • Als versos 42, 89 i 108 editem ausència d’acord amb B4; la tradició de la transmissió poètica fontanellana prefereix, per norma general, la forma editada per a aquest mot. La coexistència de les dues formes (ausencia-absencia) en aquest text a R, tant com la pràctica unanimitat de la transmissió, a la vegada que la presència de la forma ausent, ens han dut a prendre aquesta decisió.
  • El vers remet al primer vers de la Soledad I de Góngora: «Era del año la estación florida».
  • Aurora: a l’antiguitat clàssica, divinitat encarregada de fer començar el nou dia cada matí. La imatge ens la presenta retirant la llum de les estrelles del cel nocturn (desdora esferes) per portar-la damunt dels camps (campanyes dora).
  • estació fogosa: l’estiu.
  • Els versos semblen fer referència al pas del Sol (planeta coronat de flames) per la constel·lació del Lleó (coronada fera), fenomen que es produeix cada any des del 23 de juliol fins el 22 d’agost, aproximadament.
  • mussa grossera: Talia, musa de la poesia pastoral.
  • dels: pels.
  • Fontanella demana a Lise que, bé per llàstima o per generositat, escolti el seu plany amorós.
  • desterrat: potser perquè ha estat destinat a un servei militar (cf. v. 39).
  • El que fa sospirar i plorar a Fontano és Elisa.
  • de: per. | potències de l’ànima: enteniment, memòria i voluntat.
  • És a dir, encara poc admirada pel que es mereix.
  • altiva: excessiva perquè la confiança, per definició, pressuposa una resposta positiva.
  • constant finesa: es refereix a l’amor constant del poeta, expressat en el poema.
  • «que, en la ribera del Tec turbulent».
  • Què: quina.
  • Fontano es pregunta quina pena es pot comparar a la que li imposa l’honor militar, que és l’allunyament d’Elisa.
  • la causa soberana: Elisa.
  • puga: pugui. | forçosa ... cadena: «forçosa dura cadena de l’honor militar».
  • desdeny rigorós: d’Elisa per Fontano.
  • a porfia: contínuament.
  • estela mia: Elisa.
  • sa: de la pena.
  • ma temeritat: la d’aspirar a l’alta glòria (v. 51).
  • Quan l’alta glòria (honor militar, v. 39 i v. 57-58) a la qual temeràriament aspiro, usurpa el que sento (l’amor d’Elisa, v. 48-49) als meus sentits.
  • L’esperança s’oposa a l’altra esperança: la primera és la confiança (v. 54) que ella li farà cas («promet alívio a l’abrasada pena», v. 56); la segona, l’honor militar («una honrosa cadena més forta», v. 57-58). Aquest honor militar és el que li fa abandonar (me fa deixar) l’antiga esperança (ser correspost per Elisa, a mi per mi) i que deixa Elisa sola (Elisa per Elisa). Sembla que tot plegat deu voler dir que la glòria militar l’ajudarà a assolir l’amor d’Elisa. Cf. v. 88, 90, 92 i 95
  • El dolor d’ell és deixar-la (ausència enemiga), però deixar-la li ha de servir per aconseguir-la.
  • què: quina.
  • la mort: l’absència d’Elisa. | la vida: ser correspost per Elisa.
  • Els versos semblen indicar que Fontano no ha conegut Elisa fins a l’edat de 25 anys. | cinc lustres de l’edat primera: a l’edat de 25 anys. Si prenem al peu de la lletra la referència a l’edat de Fontano i la fem correspondre amb la de Fontanella (nascut el desembre de 1622), ens situaríem amb posterioritat al desembre de 1647; la referència al zènit de l’estiu, a l’inici de la composició, sembla que permetria filar més prim i situar l’acció narrada l’agost de 1648. | retiro: vida civil (és a dir, no militar). | divina esfera: Elisa.
  • il·lustrat de: il·luminat per | divina esfera: Elisa.
  • altiu: orgullós.
  • de: sobre.
  • Segurament el vers amaga el nom real d’Elisa.
  • lo que ha pogut llevar: la presència d’Elisa.
  • objecte, objecte: amor i honor (cf. v. 53-60).
  • desig, desig: desig de ser estimat i desig de glòria militar (cf. v. 53-60).
  • És a dir: estant lligat a la glòria militar només per amor a ella.
  • amor, amor: amor per ella i amor per la glòria militar (cf. v. 53-60).
  • cadena rigorosa: cadena militar.
  • enagena: arrabassa.
  • Ni tan veloç la flama oprimida s’escapa cap al Sol (quarta elementar esfera) ni tan ràpid el cos pesant (grave) cau cap al centre.
  • Els ulls són centre d’amor i esfera d’hermosura; veg. el paral·lelisme (centro-esfera) amb els v. 100-102.
  • representes: presentes.
  • Els ulls d’Elisa (l' adorada mia) no ploren (serens), a diferència dels de Fontano (mos plors, v. 117).
  • Silvano: amic de Fontanella, la identitat del qual ens és, encara, desconeguda. Possiblement és l’autor de l’ègloga «Ja del tot apaciguada» que la tradició havia atribuït a Fontanella; sobre aquesta qüestió, veg. Miralles (2014).
  • Eco: segons la tradició clàssica, nimfa bosquetana que, en morir, fou convertida en una veu repetidora de les darreres síl·labes d’allò que escoltava.
  • Neptuno: déu del mar.
  • procel·losa: tempestuosa.
  • caramida: imant.
  • Eolo: déu del vent.
  • ses: d’Èol.
  • Metàfora: la cançó de Fontano.
  • És la veu de Fontano (v. 119) qui venç ones i feres.
  • jo: la veu narrativa dels v. 1-34, que ha reprès al v. 119. | ares: altars.
  • Sembla que es vol contraposar un amor dificultós i amb entrebancs amb un amor no conflictiu (dolçura).