«De Fontano la queixa llastimosa»

       
Ègloga amorosa de Tirsis i Fontano
TIRSIS
De Fontano la queixa llastimosa
me inspira bucòlica harmonia,
si a la tràgica empresa numerosa
4
pot aspirar ma rústica Talia.
Oh! Amaril·lis, gentil com rigorosa!,
escolta aquell pastor en la veu mia
que, més enamorat de ta hermosura,
8
si de climen mudà, no de ventura.
    
Aquell que, ab altra musa més serena,
aplaudí ta bellesa vencedora
del Llobregat en la ribera amena,
12
cantant la dolça esclavitud que adora,
ara, ab més sentiments, ab major pena,
ausències i desdenys sospira i plora;
mes, si t’ofèn sa enamorada lira,
16
en va plora Fontano, en va sospira.
    
Entre orbes espumats de tersa plata,
ou de son cant Amasis la dolçura,
deté les ones i de l’aura grata
20
l’apacible rumor parar procura;
que, a bé que culpa ta esquivesa ingrata,
al Llobregat enveja la ventura
quan les aurores de tos ulls, hermoses,
24
la coronen de perles i de roses.
    
Orèades gentils, clares napees,
blanques naies i verdes hamadries
també escolten lo cant que tu menysprees,
28
sorda a les queixes, dura a les porfies.
Llastimen-se les muses quan emplees
en son alumno injustes tiranies
i de xiprer tristíssim lo coronen
32
mentres les selves a ton nom ressonen.
    
FONTANO
            Oh nimfa –diu–, més bella
que són de Venus les purpúrees roses,
            que, vent la meravella
36
            de tes colors hermoses,
més colorades són de vergonyoses!
    
            O ja bellesa tanta
del Llobregat il·lustre la ribera
40
            on ta nevada planta
            (nova dels camps Glicera)
eternisa florida primavera,
    
            o, sent l’aljava dura,
44
seguesques l’exercici de Diana,
            ab armes d’hermosura,
            de les selves tirana,
(deidat més que les feres inhumana!),
    
48
            o quan Bètulo adora
l’arena estèril que Neptuno argenta,
            divina encantadora,
            suspengues, més atenta,
52
al riu lo curs, a Tetis la tormenta,
    
            escolta llastimada
puix has causat ma pena llastimosa;
            ou ja menos irada
56
            la lira pesarosa,
d’amor contenta, del rigor queixosa.
    
            Ah!, cessa, dolça ingrata,
ma pena, que és la sombra d’esta glòria:
60
            o tos rigors remata
            o, per major victòria,
lleva’m la vida o lleva’m la memòria,
    
            perquè sempre ma vida,
64
ab la memòria unida, ha d’estimar-te,
            fins que, a la mort rendida,
            per a mai olvidar-te,
deixe de ser quan deixe d’adorar-te.
    
68
            Mes, si la vida falta,
de mon perfet amor la flama pura,
            en esfera més alta,
            ab més alta ventura,
72
un raig serà del sol de ta hermosura.
    
            En la regió serena
en què la dura ingratitud s’ignora,
            estimaràs la pena
76
            que tan humil t’adora,
ja de mortals afectes vencedora.
    
            Mos versos amorosos
en l’Elísia Campanya fortunada
80
            seran més venturosos:
            allí veuràs mudada
la ruda flauta en cítara dorada;
    
            les més clares riberes
84
se detindran a oir la musa mia,
            que a les brillants esferes
            podrà, ab nova osadia,
parar lo moviment i l’harmonia.
    
88
            Bella Amaril·lis, mira,
de mon amor la vana confiança,
            puix desdenyat sospira,
            i ab tants sospirs alcança
92
sols de la mort la tràgica esperança;
    
            d’esta aguardant les glòries,
mon dolor immortal vèncer intento,
            mes, com tristes memòries
96
            ab la tardança augmento,
dubto les glòries, lo dolor lamento.
    
            No sé si ta duresa
s’acabarà ab ma vida desditxada
100
            o si, ab major feresa,
            castigaràs, irada,
la culpa ben sentida i mal fundada.
    
            Però si és culpa amar-te,
104
cesse el rigor, bellíssima homicida,
            quan l’esperit s’aparte,
            puix ja he patit en vida
d’un trist infern la pena repetida.
    
108
            Mes ai!, en va pondera
ma veu ronca, ma rústica Talia,
            al vent, a la ribera,
            los mals que Amor m’envia
112
si no m’escolta la pastora mia.
    
            Aura leve, gustosa,
dels amorosos pensaments amiga,
            si ma flama amorosa
116
            a llàstima t’obliga
aporta mos sospirs a ma enemiga.
    
            I puix ma pena estranya,
oh clar Amasis, lo teu curs augmenta,
120
            arriba al mar d’Espanya,
            i allí, en suau turmenta,
a Amaril·lis mes llàgrimes presenta.
    
            Ai! Sí, samponya ruda,
124
que en mans d’altre pastor fores més grata,
            de mon dolor vençuda,
            aquí lo cant remata,
puix no t’escolta la pastora ingrata.
    
128
TIRSIS
Ses queixes amoroses repetia
l’enamorat pastor d’esta manera
i, com Orfeo, a sentiment movia
la selva, la campanya i la ribera.
132
En fi cessà la veu quan encenia
los trèmulos farols l’octava esfera
i la nit inundava ab pena estranya
la selva, la ribera i la campanya.

Resum

La composició s’inicia amb una captatio benevolentiae, en la qual Tirsis, un pastor amic de Fontano (l’alter ego poètic pastoral de Fontanella) s’adreça a Amaril·lis (l’enamorada de Fontano) per demanar-li que escolti el cant de Fontano. La introducció de Tirsis consta de tres octaves i donen pas al lament del seu amic per l’amor no correspost per Amaril·lis, cantat en dinou lires. Fontano s’adreça a la dama per celebrar la seva bellesa, demanar-li que l’escolti i que acabi amb el seu patiment, bé sigui concedint-li el seu favor, o llevant-li la vida. Fontano prefereix aquesta segona possibilitat, perquè entén que permetrà la unió dels amants en termes platònics i revelarà la veritable naturalesa del seu amor quan, un cop morts tots dos, es retrobin als Camps Elisis. Conscient que aquestes reflexions seran en va si no arriben a Amaril·lis, Fontano demana a l’aura (=la brisa) i al riu Amasis (Ems) que els faci arribar a Amaril·lis, que es troba vora el Mar d’Espanya (els topònims els situen a ell prop de Münster, i a ella, probablement, a Barcelona). El poema acaba amb una nova intervenció de Tirsis que, en una darrera octava anuncia la vinguda de la nit i amb ella la fi del cant de Fontano i la transferència de la tristesa del poeta als elements del paisatge.

Mètrica

4 octaves ABABABCC + 19 lires 6a 10B 6a 6b 10B + 1 octava ABABABCC.

Testimonis

B4 f. 104-106v; C p. 275-279; I2 f. 163v-165v; L4 p. 173-176; R p. 231-236; V2 f. 193v-195v.

Rúbriques

B4 C I2 L4 R V2: Egloga amorosa de Tirsis y Fontano

Sobre aquesta edició

Aquesta edició s'ha realitzat d'acord amb els criteris definits per Rossich & Valsalobre (2006). El text es pot consultar en paper a les pàgines 145-153 de O he de morir o he d'amar (Empúries, 2015).
Basem l’edició en el ms. R (coincident amb B4). Corregim els errors en els v. 52, 67, 90, 117 i 123. Els versos 21, 39, 88 i 97 presenten problemes diversos en tots els testimonis i han estat esmenats d’acord amb els raonaments exposats en cada cas en les notes.

Multimèdia

Entra aquí si vols escoltar el poeta Josep Pedrals recitant un frament del text al programa Àrtic, de BTV.

Referències bibliogràfiques

Comentaris

Els vostres comentaris:
  
  
  

  • Climen B4 C R] Clime L4, Climena I2 V2
  • sa B4 C I2 R V2] la L4
  • espumats C I2 L4 R V2] esputats B4
  • culpa] la culpa B4 C I2 L4 R V2; esquivesa C I2 L4 R V2] esquivés B4
  • oreades B4 C I2 L4 R] orcadas V2
  • tes colors hermoses B4 R] tos colors hermosos C I2 L4 V2
  • il·lustre] illustra B4 C I2 L4 R V2
  • on B4 C I2 L4 R] ahont V2; ta B4 C I2 R V2] tan L4
  • sent B4 C L4 R] senyint V2
  • inhumana B4 C I2 R V2] inhumanas L4
  • Tetis B4 C I2 L4 V2] Testis R
  • ja B4 C I2 R V2] la L4
  • cessa B4 C R] cesse I2 L4 V2
  • sombra B4 C I2 R V2] dolça L4
  • deixe...deixe... C I2 L4 V2] deix...deixe B4 R; adorarte L4 I2 V2] olvidar-te B4 C R
  • pena B4 C I2 R V2] gloria L4
  • afectes B4 C R V2] effectes I2, efectes L4
  • elísia B4 R] elisea C I2 L4 V2
  • dorada B4 C I2 R V2] daurada L4
  • mira] mia B4 C I2 L4 R V2
  • puix B4 C I2 L4 R] pus V2; 90 desdenyat B4 C I2 L4 V2] desdeñant R
  • lo] y lo B4 C I2 V2 R V2
  • ab ma vida C I2 L4 V2] ab vida B4 R
  • puix B4 C I2 L4 R] pus V2
  • rústica B4 C I2 R V2] trista L4
  • aporta C I2 L4 V2] aparte B4 R
  • puix B4 L4 R V2] pus C I2
  • augmenta B4 C R V2] aumenta I2 L4
  • samponya I2 L4 V2] campanya B4 C R
  • puix B4 L4 R V2] pus C I2 V2
  • encenia B4 I2 L4 R V2] ensenyà C
  • una altra mà corregeix Climen per Climena I2.
  • text perdut després d’aura I2.
  • tots els testimonis coincideixen a llegir que a bé que la culpa ta esquives(a) ingrata. Aquest vers és manifestament erroni, primer, perquè és hipermètric, i, segon, perquè no fa sentit. L’error es troba en la presència del mot la: aquí, aquest mot no pot ser un pronom, perquè no té antecedent possible. L’únic antecedent de gènere femení de l’estrofa és l’aura, però és evident que no s’hi pot estar referint perquè aquesta aura és prop d’Amasis, no del Llobregat. Si mirem d’entendre culpa com un substantiu i la com el seu article determinant, la lectura tampoc no fa sentit, perquè, aleshores, esquivesa ingrata hauria de fer de subjecte d’enveja (v. 22) i no tindria cap sentit que l’esquivesa ingrata (tret que només pot ser atribuït a la dama) envegés el Llobregat, d’una banda, perquè el té a tocar, i de l’altra perquè allò pel que el Llobregat és considerat venturós és, precisament, el fet de poder contemplar la dama. Aquestes consideracions ens porten a concloure que el la ha de ser un error –un de present ja en els manuscrits més primerencs, atès que es troba en tots els que ens han pervingut– i que, conseqüentment, ha de ser suprimit en l’edició.
  • ressonan, escrit a continuació de coronan, ratllat per la mateixa mà I2.
  • la sèrie de tres lires iniciades amb l’anàfora O... han de tenir el verb principal en mode subjuntiu, necessàriament (com seguesques, v. 44, i suspengues, v. 51). Corregim l’error comú a tota la tradició conservada, que reporta un present.
  • text perdut abans de (...)java dura I2.
  • olvidarte, encerclat amb punts; al costat, llegim adorarte I2. La primera lliçó, però no s’ha ratllat. Amb tot, considerem que es dóna per bona la segona.
  • mira: hem corregit l’error evident de tots els testimonis perquè malmet la rima i el sentit.
  • la vana confiança, ratllat i corregit per una segona mà en es vana la confiança V2.
  • desdeñant, del ms. R, hem de considerar-lo un error perquè és adjectiu de mon amor.
  • aumento, ratllat i corregit en lamento per la mateixa mà V2.
  • vers hipermètric en tota la tradició. Seguint versos equivalents en l’usus scribendi de Fontanella, proposem una solució que elimina la conjunció.
  • vers omès I2.
  • text perdut abans de bellissima I2.
  • text perdut abans de lo I2.
  • campanya és una lectio facilior per l’instrument musical típicament pastoral (samponya) que reclama el sentit.
  • me inspira: hiat.
  • numerosa: sotmesa a mesura mètrica. Es refereix a la composició del poema en forma d’ègloga, cosa que implica l’ús d’un metre i un estrofisme definits.
  • Talia: musa de la poesia pastoral. Fontanella juga amb la contraposició entre la humilitat de la seva musa bucòlica i els requisits molt més solemnes que demana la composició davant d’un motiu tan tràgic com aquest (tràgica empresa numerosa).
  • Amaril·lis: nom de l’enamorada de Fontano.
  • aquell pastor: Fontano, pseudònim bucòlic de Fontanella.
  • climen: clima. El vers es refereix a Fontano, i indica que, tot i que ha canviat de lloc, això no ha fet canviar els seus sentiments per Amaril·lis. La referència al riu Amasis (v. 18) fa pensar que el poeta es troba a l’Europa central, la qual cosa podria indicar que el poema va ser compost durant el seu viatge a Münster (1643-1645).
  • més serena: més que la que ara inspira Tirsis, és a dir, Talia.
  • Les ones del riu Amasis.
  • ou: sent, escolta. | de son cant: el de Fontano. | Amasis: nom antic del riu actualment conegut com a Ems, que neix a la regió alemanya de Rin del Nord-Westfàlia i desemboca als Països Baixos, a la badia de Dollart (Mar de Nord). És el subjecte d’ou.
  • aura: vent suau.
  • «Malgrat que l’Amasis culpa la teva (=d’Amaril·lis) esquivesa ingrata, enveja alhora la ventura del Llobregat perquè pot contemplar-te (a tu, Amaril·lis)».
  • tos ulls: els d’Amaril·lis.
  • la: la ventura del Llobregat (per poder contemplar Amaril·lis)
  • Orèades, napees, naies (nàiades) i hamadries (hamadríades) són les nimfes de les muntanyes, els boscos, les aigües i els arbres, respectivament.
  • tu: Amaril·lis.
  • porfies: porfídies, obstinació. Es refereix a la insistència de Fontano per fer que Amaril·lis l’escolti.
  • en son alumno: en Fontano.
  • de xiprer tristíssim lo coronen: en l’antiguitat clàssica, els millors poetes eren distingits amb corones de llaurer. La coronació amb xiprer subratlla la idea que Fontano, pel seu patiment amorós, és un mort-en-vida. La imatge de la coronació amb xiprer és present també a «Llàgrimes tristes, llàgrimes confuses» (230-231).
  • les selves a ton nom ressonen: la imatge remet a «Llàgrimes tristes, llàgrimes confuses», 111-114: «i, perquè ton afecte l’eternise, / “Nise!”, respon la selva llastimada, / i los ecos responen “Nise, Nise...” / al nom, Fontano, de la nimfa hermosa».
  • Oh nimfa: es refereix a Amaril·lis.
  • Hipèrbaton: «Oh nimfa, més bella que [no ho] són les purpúrees roses de Venus».
  • vent: veient.
  • són: les roses de Venus. | de vergonyoses: per vergonyoses, humiliades per la bellesa d’Amaril·lis (v. 35-36).
  • El resum d’aquestes tres lires és: ‘Tant si il·lustres amb la teva presència –els teus peus, nevada planta–, com si fos el cas que estiguessis caçant –seguint l’exercici de Diana– o bé –divina maga– aturis el curs de les aigües a la desembocadura del Besòs, escolta...’. Les hipòtesis sobre les possibles ocupacions del destinatari en el moment de demanar-li que escolti el poema que se li adreça és un lloc comú de la tradició en les dedicatòries (almenys des de Virgili, Bucòliques 8, 1-13, i en castellà almenys des de l'ègloga primera de Garcilaso, 1-42, amb exemples a manta en Herrera, Góngora, Carrillo y Sotomayor, etc.).
  • il·lustre: il·lumini.
  • les plantes dels peus (nevada planta) fan créixer les flors al seu pas. | Glicera (Glícera): cf. Horaci, Odes I, 19: «M’abrasa la bellesa de Glícera, que resplendeix més clara que el marbre de Paros».
  • aljava: buirac.
  • seguesques: segueixis
  • Diana: deesa romana dels boscos i de la caça, que sol personificar la castedat.
  • deidat: Amaril·lis. Sinèresi entre la e i la i per obtenir el còmput de les deu síl·labes.
  • Bètulo: riu Besòs.
  • Neptuno: déu del mar.
  • divina encantadora: Amaril·lis.
  • suspengues: suspenguis.
  • Tetis: el mar.
  • remata: acaba.
  • deixe: deixi.
  • Hipèrbaton: «la flama pura de mon amor perfet».
  • esfera: segons el model de representació cosmològica del món antic i medieval derivat de les teories de Ptolomeu i Pitàgores, l’univers era esfèric. Al seu centre hi havia la Terra, voltada per les esferes o òrbites de set planetes, i tota aquesta estructura quedava tancada per una altra esfera, la vuitena, on es trobaven les estrelles fixes, és a dir, les constel·lacions. Més enllà, hi hauria l’espai ignot on van a parar les ànimes dels mortals i que en aquest poema i a XXII és identificat amb els Camps Elisis.
  • regió serena: l’espai més enllà de l’octava esfera, els Camps Elisis.
  • Elísia Campanya: els Camps Elisis.
  • brillants esferes...lo moviment i l’harmonia: segons la teoria de les esferes, les distàncies entre planetes corresponien als intervals musicals existents entre les notes. En virtut d’aquestes distàncies, cada planeta emetia un to, que era més greu pels planetes més propers i més agut pels més llunyans. El conjunt produïa la denominada música de les esferes o harmonia de les esferes, una idea que no es traduïa en un fenomen audible, sinó en l’equilibri harmònic del conjunt de l’univers i de la Terra, al seu centre.
  • d’esta: de la mort.
  • cesse: cessi.
  • s’aparte: s’aparti del cos. És a dir, quan Fontano mori.
  • El cant de Fontano abandona la segona persona adreçada a Amaril·lis i es dirigirà a continuació als elements del paisatge, als quals demanarà complicitat amb el seu dolor.
  • aporta: porta. | enemiga: Amaril·lis. Fontano s’hi refereix en aquests termes perquè no correspon els seus sentiments i, actuant així, li causa patiment.
  • mar d’Espanya: mar Mediterrani. Atès que el riu Amasis és al centre d’Europa, l’exclamació de Fontano és hiperbòlica, ja que demana al riu que, amb el cabal augmentat que li suposa l’aportació de les seves llàgrimes, es desbordi fins arribar al Mediterrani.
  • samponya: samfoina, flauta de Pan.
  • de: per.
  • remata: acaba.
  • pastora ingrata: Amaril·lis.
  • Orfeu: déu de la mitologia clàssica, aquí recordat perquè amb la seva música obtenia la complicitat de la natura amb el seu lament per la pèrdua d’Eurídice, la seva esposa.
  • octava esfera: esfera de les estrelles fixes, és a dir, de les constel·lacions (cf. nota al v. 70). Temporalment, la referència ens situa al final del dia, en l’hora en què es comencen a divisar les primeres estrelles.